La battaglia di San Luri. Mauro Ferreri. Museum E.P.D'O. |
Sabem que la fortuna de
la batalla es dirimí sobre una planícia pròxima a un turó, a l’est de Sanluri, conegut
avui sota el nom sard de su Bruncu de Sa
Batalla ―el puig de la Batalla― en record de la tràgica confrontació. Podem qüestionar si es tractava tan
sols d’un conflicte armat entre dues forces oposades o s’hi jugaven d’altres
afers més equívocs. Hi advertim diverses lectures dels esdeveniments, almenys dues,
la de cadascun dels contendents. I tanmateix, l’anàlisi no resulta tan simple i
senzilla. Parem compte en una qüestió poc estudiada pels historiadors de la
Corona d’Aragó: la batalla i els efectes que se’n derivaren. Segons els estudiosos
sards, hi perderen tots. Els cronistes medievals donen fe de la fallida global
i l’extinció del casal de Barcelona, conseqüència directa de la mort de
l’infant Martí. Potser Tomic és qui més fusa en la pèrdua de l’estirp que
atribueix al temperament sicilià del monarca, heretat de la mare, com veurem
més avant.
L’exèrcit comandat per
Martí el Jove el formaven tres mil cavallers ‘en sus’, vuit mil hòmens de peu
que havia fet la terra, i fustes en nombre de dues-centes veles, en què hi
havia vint galeres, quaranta-dos naus de gàbia, llenys i barques grosses.
Estava constituït per militars procedents de tots els regnes de la corona,
sards inclosos, fins al punt de fer exclamar algun cronista que poques cases
foren que no hi anàs algú. L’exèrcit sard arribava als dèsset mil infants del
jutjat d’Arborea, dos mil cavallers francesos i mil ballesters genovesos, els
millors del món, diuen les relacions, dotats amb armes capaces de travessar les
armadures i llançar fletxes certerament fins a 360 m de distància a un compàs
de dotze per minut. Tots comandats per Guillem III, o II, de Narbona. Poca
broma, doncs.
A finals de maig, encara no
s’havien reunit a Càller tots els estols de la corona i s’hi esperava
l’arribada de la flota més important. Llavors, el rei hagué nova que els
genovesos venien amb sis galeres per socórrer els sards. Prestament, salparen
del port de Lapola deu galeres comandades per Francesc Coloma amb la intenció
d’impedir que aportaren a Oristany i aidaren Guillem de Narbona. Les naus es
dividiren en dues esquadres, una féu vela vers la costa oriental i l’altra vers
l’occidental. L’u de juny fondejaren a la cala de la Linaira, al golf de l’Asinara,
a recer d’un mestral que bufava de valent. Les sis galeres genoveses navegaven
disperses, ignorants de la parança que els havia calat l’almirall català al
blau de la mar. Atacats per sorpresa a dues bandes, els navilis genovesos foren
desbaratats. La nau capitana i una altra foren capturades i empresonats
l’almirall Guillem Mollo, cert Brancaleó Doria, homònim del jutge, i molts
altres cavallers genovesos d’elevats llinatges. Dues naus fugiren i encallaren:
foren saquejades i incendiades. Altres dues s’escapoliren i arribaren al port
d’Oristany on desembarcaren queviures i ballesters. Hi moriren molts mariners i
la resta d’hòmens foren traslladats al castell de Càller, on els encadenaren el
mes d’agost per ordre expressa del rei Martí l’Humà. Per escarment, el rei de
Sicília féu penjar, dels genovesos, vint-nou soldats. Havent reunit tots els
hòmens, el jove monarca féu un fort i sentit acolliment als barons, nobles,
cavallers i gentilshòmens i a tots aquells qui eren anats per servir-lo.
Castell de Sanluri |
El dotze de juny
començaren les primeres escaramusses dividides en dues fases. La primera fou
una simple topada per reconèixer el terreny, aconseguir queviures i saber la
consistència i posició de l’enemic. Sanç Roís de Lihori, almirall de Sicília,
cavalcà amb mil cinc-cents cavallers fins a divisar el castell de Sanluri. Havia
disposat l’encontre en quatre o cinc llocs davant Sanluri amb tres-cents
rossins encoberts i quaranta cavallers a un quart de milla de distància per a
cobrir la rereguarda, tot disposat per a l’emboscada. Vint corredors amb
l’estendard reial desplegat, s’acostaren a rastrejar el camp de batalla, amb
l’ordre de cridar l’atenció del castell, fer eixir els soldats i distraure els
peons sards per combatre’ls. No hi reeixiren pas. Els sards no entraren a la
ratera i en observar l’escamot, enviaren uns quants hòmens per fer-los fugir. Cent
peons judicials i dos-cents soldats a peu isqueren per la porta per combatre
els intrusos. Entre vint i vint-i-cinc cavallers hi escaramussaren amb els de
Sanluri alhora que cridaven l’avantguarda perquè s’afegís a la brega, car cent
peons i setze cavallers sards els anaven a l’encalç. L’estratègia de l’almirall
es véu compensada i tots plegats obligaren els sards a retraure’s novament al
castell. Seixanta soldats sards morts i prop de quaranta apresats, dos mil
cinc-cents bous i cinc o sis mil caps de bestiar menut foren cobrats per al subministre
militar. Atès l’objectiu militar, Roís de Lihori brocà el cavall i reprengué el
retorn a Càller. Tomic es lamenta perquè en la refrega no es féu ningun bé sinó
que s’hi perderen dos gentilshòmens durant el retorn, dels altres no diu res,
és clar.
El capità de les naus
barcelonines, en una relació tramesa al Consell de Barcelona confirmava la mort
dels nobles, comptabilitzava el botí i afegia algun detall més. Altres fonts
qualificaren l’enfrontament de victòria. Qüestió d’interpretacions. Tanmateix,
no fou tan malament l’expedició perquè l’interrogatori a què foren sotmesos els
soldats presos desvelà que els sards eren divisos. Tot i que eren majoria els
contraris a la senyoria de Martí el Jove, estaven cansats de la guerra contínua
i malobeïen els seus comandants. L’escissió de les forces enemigues induí el
plantejament de la batalla final. Amb certa cautela hom pot afirmar que hi contribuí
a la desfeta sarda.
Denari de Martí el Jove 1402-1409 |
La segona col·lisió començà
el vint-i-tres de juny, vespra de Sant Joan. L’infant Martí envià un contingent
soldadesc, amb Abella i Ferrandis d’Herèdia de capitans, a controlar Viladesglésies,
rebel·lada contra els catalans, mentre Berenguer de Carroç, al cap d’una gran companyia,
partia a la conquesta de l’Ollastra. Tots dos venceren i atenyeren l’objectiu
militar fixat.
Dimarts vint-i-cinc de
juny, dia de Sant Eloi, o dimecres vint-i-sis, probablement, a consell dels
notables, el rei féu marxar la host vers Sanluri on s’havia encastellat
l’enemic. L’infant havia encomanat al seu conseller que conservara el control
de les naus i del port de Càller per utilitzar-lo com a via d’eixida, en cas de
derrota. Hom prohibí expressament el sojorn de qualsevol persona estrangera
dins els murs del castell. L’exèrcit esperava ordres acampat a Desena Majore,
on el riu Mannu desguassa a l’estany de Càller. El clima càlid de l'illa a
començament d’estiu obligà la formació a moure’s vora el curs del riu i
d’altres fonts hídriques per mantenir el subministre constant de les tropes. Travessaren
Villasor, Serramanna i Samissi fins arribar a boqueta nit a Sanluri, on
reposaren fins a l’endemà. Era divendres i el real s’assentà a la Flumària, su Pranu, a la riba del riu Mannu, vora l’estany
de Sant Joan, a dues llegües del castell. Sense saber-ho s’hi havien exposat a
ser víctimes del mosquit anòfel, vector de la malària, flagell de l’illa durant
molts segles fins que l’any 1946 fou eradicat. Feia una calor tòrrida,
africana, que Zurita no s’està d’etiquetar: «como la de Berbería». En tres jorns els cavallers i la host eren davant el castell de Sanluri. A
l’endemà, festa de Sant Pere de juny, l’infant manà descansar.
Diumenge, el darrer del
mes, en rompre l’alba, el rei i tota la força s’aparellaren per anar a combatre
la vila. La vespra, a nit foscant, els corredors de camp havien eixit a
descobrir l’enemic i no el trobaren enlloc, resguardats com eren rere els murs
del burg. Els sards que, segons Tomic, «tenien en poqua stima nostra nació», s’aplegaven
a la barbacana del castell preparats en bon ordre per al combat. A l’interior
del recinte, s’hi arraïmaven prop de dèsset mil infants i tres mil cavallers:
sards, francesos, genovesos i llombards, que devien constituir un Cafarnaüm de
llengües, de cultures, de costums i de comportaments que limitaven
obligatòriament el bon govern d’aquell l’exèrcit. Desconeixem com anaven armats
aquells militars, tret dels genovesos, amb ballestes, i dels francesos,
guardats per una armadura completa d’acer ben lluït i lluent com una espasa. Els
de la peà devien portar una protecció
de cuir i plaques i alguna arma ofensiva.
L'estratègia. Il·lustració de Roberto Bandinu
|
L’infant havia dividit la
host en una formació clàssica. Una tàctica militar típica de l’època:
empavesats i ballesters enmig, la cavalleria, a la dreta i al flanc esquerre, soldat
de peu i llancers. Una disposició d’atac en tres fronts: la cavalleria, la
cavalleria de peu i la infanteria, a la qual s’unien arquers i ballesters. L’infant
marxava al bell mig de la formació, voltat dels cavallers. Pere Torrelles
comandava l’avantguarda amb mil hòmens d’armes i quatre mil soldats. La resta,
a la rereguarda, a punt per al titànic enfrontament. Arribaren fins a les
envistes de la vila i s’hi aturaren. L'hereu de la corona cavalcava entre els seus hòmens
per envalentir-los, induint-los i arengant-los:
― Hòmens de gran virtut i coratge, us pregue que féu amb mi ço que tostemps
haveu acostumat de fer en defendre el vostre rei i senyor, i a mi, qui sóc son
fill, i espere ésser-hi vostre senyor natural.
Per la host fou respost
al rei:
— Senyor, vostra senyoria
no dubte en res que la vostra casa d’Aragó haurà hui victòria sobre aquests
rebels qui són contra vostra senyoria, qui sou fill de nostre senyor natural.
I açò dit, els sards, amb
gent de cavall i de peu amb el vescomte de Narbona al front, isqueren
sobtadament detràs d’una muntanya amb ‘batalles parades’ per a l’atac. S’havien
escondit a la sopalma d’un coll pròxim a la vila, de forma tal que les tropes
desplegades darrere del turó no podien ser vistes. El bon rei pres el bacinet, mès-se’l
al cap i les batalles foren prestes. La presència física de l'exèrcit sard no
degué suposar l’increment del ritme bèl·lic. Abans del contacte mortal, les pugnes
medievals se significaven per una successió d’actes lents amb moviments d’evolució
estratègica. Hi pensaven, els soldats, que s’hi havien de matar els uns als
altres? Sembla cristal·lí. Alguns devien córrer mullats, d’altres espantats, d’altres
no els arribaria la camisa al cos de l’angoixa i els menys tindrien el cor
encogit i s’aclamarien a Déu i a tots los sants. O a Sant Jordi, com era
tradició. El que és ben segur és que tots dos exèrcits s’ataüllarien com a
fesols de careta a l’espera de la fortuna esquiva. La infanteria no comptava
amb una armadura per a protegir el cos, eren massa cares i els hòmens massa
barats, en tot cas no es protegien el cap. No tots els soldats anaven armats
adequadament. La infanteria sarda, per dir-ho en llenguatge militar, usava la virga
sardesca, una temible espasa de vora un metre de llargària, ben equilibrada,
meitat mànec de fusta meitat arma triangular, apta per a l’atac i la defensa.
Altres autors la qualifiquen de tosca i pesada, antiquada. Alguns altres enarboraven
forques. Les fonts insisteixen en la manca de formació militar. Una situació certament
millorable per a una batalla tan decisiva. L’infant Martí cridà al portador
de la bandera reial, Segur de Perapertusa, perquè començàs a ferir. El
cavaller, no oblidant els esperons, començà l’escomesa i la cavalleria el seguí.
El príncep havia ordenat que cinc-cents de cavall, de bacinet, dels més
assenyalats cavallers, descavalcassen si els sards posaven davant la
infanteria, com tenien per costum. Mentrestant, el cavaller mossèn Ramon de
Bages, amb altres cavallers, enarborant l’estendard reial, cavalcà cap un puig
situat davant les tropes sardes i el prengué. L’audaç maniobra de Bages i els
altres cavallers obrí pas a l’exèrcit de Martí el Jove que seguí aquesta via,
de tal forma que el sol matinal donava a les espatles dels catalans i
enlluernava els ulls dels sards. El rei manà desplaçar la cavalleria a la dreta
i la infanteria a l’esquerra. I començà l’escomesa furiosa entre els cavallers
d’ambdós bàndols en diverses envestides que dividiren les forces sardes en dos
cossos.
La part esquerra comanada
pel vescomte fugí del camp de batalla vers el castell de Monreal encalçat pels
cavallers catalans. Els murs del castell resistiren l’assalt i Guillem i els
seus acompanyants romangueren sans i estalvis. L’estendard del vescomte fou cobrat
i pres el cavaller que el portava. Molts nobles sards caigueren a terra i
d’altres de l’infant foren ferits. Hi destacà el jove hereu que imitava la
valentia de l’avior. La batalla, feroç i sangonosa, s’allargà durant un temps
tenebrós. En tant que els soldats de l’altre cos dels sards començaren a girar
les espatles i a fugir desordenadament com a vençuts. No podien dirigir-se cap
a Sanluri perquè els catalans havien tancat la via d'eixida. Incapacitats,
sense direcció, intentaren a les palpentes travessar el gual del riu Mannu a la
recerca d’un camí alternatiu per a resguardar-se al castell. El riu baixava de
gom a gom i no fou possible creuar-lo. Amb l’enemic a l’encalç, decidiren
caminar fins arribar a un petit tossal per trobar una altra via possible de
fugida. Fou un viatge a la recerca de la mort. Al cim de la lloma hi havia una
part dels atacants. Situats entre dues forces, l’exèrcit sard fou aniquilat. No
hi subsistí gairebé ningú. Aquell tossal és conegut encara avui amb la sinistra
denominació de «s’Occidroxiu», literalment el Matador, tan cruenta degué ser la
mortaldat. El rei i la seua gent continuaven la persecució, de què moriren dels
sards en la batalla i la fugida entre sis i set mil persones.
Battaglia di San Luri. Giovanni Marghinotti. L'assalt al castell |
Mentre durava l’envestida
final, soldats de peu i una partida de gent d’armes anaren a combatre el
castell comandats per Bernat de Cabrera i Galceran de Pinós. Llavors, la
fortalesa es presentava dalt o baix com avui, amb quatre torres angulars de
quatre metres, connectades per un corredor de ronda que delimitava el pati
central. Controlava l’entrada per tramuntana de la vila, transformada en un castrum rodat d’una muralla de cinc
metres d’alt emparada per un vall. No fou suficient protecció. La ciutadella
fou presa i els estendards dels capitans amb les seues armes posats al capdamunt
de la torre. La infanteria fou conduïda vers la vila de Sanluri, que prengueren
i meteren a sacomano. En aquests instants dramàtic abans de la capitulació, es
degué escoltar fortament un silenci imposat, romput per crits d’alegria i planys
de dolor i mort. Centenar de persones, brutes de fum i sang, circulen amb les
cares sangonoses i els ulls desorbitats, aterrits més per l’espera que per la
mort. No miren enlloc, extraviats com van. Emmudits, desconeixen el resultat
del dia, només saben que arribarà la nit i amb ella la dissort. Els qui han
sobreviscut a la feroç contesa, serren les dents i guarden l’agra memòria per a
fer-ne històries. Són el testimoni viu de la massacre. Aquell dia, a la vila,
hi moriren més de mil homes, dos-cents dels quals eren ballesters genovesos i
més d'un centenar, soldats francesos i de la Llombardia. La població civil,
romasa esclava, fou deportada a Càller i l’Alguer. Tres-centes dones foren capturades.
Quan l’infant vingué de
la batalla trobà gran plaer en la presa de la vila i del castell. Aprés, anà a
llevar els camps amb aquella cerimònia que es pertany i ordenà portar els
cossos morts en la batalla a l’església de Sanluri on els féu soterrar amb gran
honor. Tan sols els cavallers foren sebollits en tan solemne fossar. Els cossos
morts producte del brutal combat foren despullats de tota indumentària i soterrats
en fosses comunes, com es tenia per hàbit. Déu nostre senyor, amb la seua
immensa misericòrdia, havia unit sense distincions tots els morts en un mateix indret,
vencedors i vençuts. No s’havia produït el miracle esperat i cascú descansava
on havia finat atès que tots eren cristians. Les cròniques medievals relaten
que tan sols hi periren catorze persones assenyalades de la noblesa. La tropa
mancada de sang blava, la gent de peu, no hi comptava, òbviament. De la batalla
d’Anghiari de 1440 que enfrontava a milanesos i florentins, Maquiavel,
testimoni presencial, deixà escrit: «Non
vi morì alcuno solo vi furono alcuni cavagli feriti». I l’estima històrica
parla de nou-cents morts! Comptes de feudals. La batalla de Sanluri fou decisiva
per al devenir del regne d'Arborea. Els somnis d’independència s’esvaniren definitivament
aquell dia i esdevingueren victòria indescriptible per a la Corona d’Aragó. Travesses
estranyes de la història.
La narrativa de la
batalla planteja objeccions interpretatives sobre alguns aspectes encoberts. Ignorem
exactament què ocorregué just al moment del contacte entre els dos exèrcits i
tampoc no sabem el temps de durada de la confrontació, tan sols Zurita s’hi
aventura genèricament: Duró la batalla
por buen espacio. El moviment de l’infant i l’arenga, canònica i
motivadora, abans del combat a sang i fetge, alguns cronistes medievals
l’atribueixen a Marí el Jove. I tanmateix, l’hereu relacionava el parlament amb
el frare Joan Eiximeno, segons relatava uns dies després. La xifra de combatents
i de morts al camp de batalla apareix exagerada als textos amb un ús
propagandístic evident. La persistència en el temps dels topònims al·lusius al
carnatge colossal d’aquella lluita pot ajudar a comprendre la crueltat de la
confrontació. La conquesta del castell de Sanluri per la rereguarda de Martí el
Jove suposa la presència d’enginys militars i maquinària d’assalt a la
fortalesa, de la qual les fonts coetànies resten opaques. D’altra forma esdevindria
impossible una conquesta tan ràpida. Una conjectura molt suggestiva juga amb la
possibilitat, bastant versemblant, que algunes forces sardes obriren la porta del
castell a l’exèrcit de Martí el Jove amb l’esperança de ser recompensats.
Zurita ho desmenteix:
«le entraron por combate (…) y el castillo fue combatido y entrado». L’esclavatge
de la població civil, víctimes i vençuts, era una tàctica econòmica acostumada,
distintiva de l’apropiació bèl·lica del XV. Rarament es procedia a l’extermini
de la població civil, un estereotip de l’època, perquè els sobrevivents es convertien
en botí de guerra, amb les riqueses trobades a l’interior de les viles
conquistades. Des del punt de vista dels vencedors, les ciutats conquistades,
grans i menudes, s’observaven com un
dipòsit potencialment elevat de riqueses, un botí desitjat, cobejat i valorat,
imaginat molt abans de la presa davant l'eventualitat de poder-se’n aprofitar.
Si hom sobrevivia.
Resulta inquietant i
torbadora la persistència de la memòria a través dels segles d’aquelles
derrotes, dures desfetes, en què s’esfuma la possibilitat d’esdevenir alguna
cosa més que simples comparses d’un combat; quan s’esvaneix l’esperança d’aconseguir
la independència com a poble i hom ha de romanen a casa amb el forrellat
passat.
Torrelles ha dedicat un museu a la nissaga i s’hi ha construït una
maqueta de la batalla. Els sanlurians celebren amb festes l’aniversari
d’aquesta batalla, sa Battalla,
l’anomenen. Ho fan cada any amb la recreació, més o menys ajustada, dels fets. Grups musicals hi canten la lluita amb lletres reivindicatives, de vegades salvatges,
cridaneres, com a mínim. La gent del poble viu, dansa, menja dolços i aprofita
el lleure. Hi ha música, divertiment i alegria compartida. Els sards han après a riure després de plorar tant de temps. Noteu el paral·lelisme
tràgic: Valencians, catalans, illencs, pobles vençuts, celebren derrotes. Com
els sards. Vencedors i vençuts, tots víctimes. Irònic, no?
Representació de la batalla de Sanluri. 2013 |