Els preparatius
Sobre els fets històrics hom sol presentar dues perspectives almenys, la del vencedor, teòricament la triomfant, i la del vençut, escassa i sovint negligida. Coneixem el vencedor de la batalla, Martí el Jove: culte, jove, brillant, atractiu, bon governant, aclamat futur rei de la Corona d’Aragó. A més de poeta, el rei de Sicília havia aprés a tocar l’arpa amb el mestre Pericornio. El superava un afany desmesurat pel luxe. Rafel Tasis n’arrodoneix el retrat: era un gran amador.
I coneixem els vençuts: els sards, però no tots s’hi encabeixen dins l’oració.
Llavors, l’illa de Sardenya era senyorejada per la Corona d’Aragó, d’ençà que el
rei Jaume II l’havia incorporada als seus regnes, malgrat les desavinences,
sovint bèl·liques, causades per la confluència d’interessos afins al papat i a
les senyories de Gènova i Pisa, a més de les lluites del clan familiar dirigent:
els Arborea.
A
les acaballes del segle xiv, el jutge
d’Arborea, Marià IV d’Arborea, dit el Gran, català ell, acordà una Carta de Logu o costums del lloc amb la
qual regia el territori sota la seua jurisdicció. El text no s’ha conservat.
Succeí en el govern la seua filla Elionor, que reféu el text l’any 1392 i n’estengué
l’àmbit jurisdiccional a tot Sardenya. Escrita en llengua sarda, en quina
sinó?, s’avançava en el temps a d’altres règims civils coetanis. Els analistes
li atribueixen la modernitat d’algunes normes, la saviesa judicial i la
incorporació de diverses tradicions: romanocanònica, bizantina, bolonyesa i catalana.
Hom ressalta la notable incidència d’aquest corpus legal sobre el costum
consuetudinari sard. Confirmada per Alfons el Magnànim, regí les lleis sardes
fins a la imposició del codi savoià l’any 1827.
Els
Arborea formaven una mena de casta bregosa i altiva, altament endogàmica.
Combatien ardorosament l’ocupació de l’illa dirigits per la nissaga del jutge. Elionor d’Arborea era la jutgessa regent, filla de Marià IV. Es casà amb Brancaleó Doria, genovès de nissaga, afí a la corona catalanoaragonesa i
posteriorment enemic declarat després d'esposar-se. Un matrimoni dictat per la necessitat sarda d'aliar-se amb Gènova per a enfrontar-se als catalans.
Entre 1404 i
1407, havent mort la jutgessa, Doria aconseguí de sotmetre la major part de
l’illa fins al punt que tan sols hi romangueren indemnes les places de Càller,
l’Alguer i Longosardo. Per a resistir els atacs, mancades d’ingressos i de suport
econòmic de la corona, aquestes ciutats protegien l’acció corsària a canvi de
queviures i d’altres necessitats.
Elionor d'Arborea.
Església di San Gavino.
Monreal. Segle XIV
|
Les
passes es donen sense pressa i els esdeveniments es precipiten sense tura. En
plena expansió bèl·lica a l’illa, l’any 1408, el vescomte Guillem III de Narbona al·legà els seus drets dinàstics al jutjat d’Arborea per incorporar-se
a la guerra, era nét de Marià IV i nebot d’Elionor. Aliat de Doria, hi comptà
amb l’ajut naval dels genovesos, tradicionals enemics dels catalans. Els historiadors
apunten cap a la influència directa del papa de Roma i de Ladislau I de Nàpols perquè
adoptés aquesta reivindicació. No devia tenir molt arrelades les conviccions
sardes perquè uns anys després vengué els seus drets successoris a Ferran I per
la suma pattuita de 100.000 florins.
Pardal que vola... Atesa la circumstància que ja venia d’anys, gens fortuïta aleshores,
i el perill evident de perdre el control de l’illa, Martí l’Humà decidí
preparar una expedició per recuperar el territori perdut. El 25 de novembre, a
la cambra de paraments del palau Major, amb l’assistència de barons, prelats i
missatgers de les ciutats reials, el monarca anuncià la decisió de «posar
l’estendard reial», equivalent a una declaració de guerra. Començava l’ofensiva!
Catalunya
oferí 1.500 hòmens a cavall i 3.000 a peu. La ciutat de Barcelona armà sis
navilis a càrrec seu i una host d’ajuda. La major part de la noblesa i
cavalleria de Catalunya es mogué ràpidament així com els barons i cavallers
d'Aragó i del regne de València. S’hi apuntà la gent de guerra més exercitada
que hi havia en aquestes parts. Al cap de poc de temps, a la platja de
Barcelona fondejaven 150 veles sota el comandament del capità general de la
flota Pere Torrelles, un petit rei, segons Tomic. Zurita distribueix les
categories navals: vint-i-cinc naus grosses, deu galeres i quinze galiotes, la
resta, llenys, carraques i coques. El nomenament de la capitania dilatà els
afers i provocà el divís entre barons, nobles i altres gentilshòmens. Finalment,
s’hi embarcaren molts cavallers catalans i gascons per servir el rei «a tot lur
espens». Poques cases foren en Catalunya que no hi anàs algun membre, per tal
com a les corts havia estat ordenat que tots els hòmens a cavall, que eren mil
hòmens, havien d’ésser barons, nobles, cavallers, gentilshòmens, generosos i
ciutadans honrats. Per aquesta raó, de totes les cases hi foren.
Salparen
vers Sardenya el 15 de maig ―el 19, segons Zurita―, amb el vent matinal, acompanyats
de la benedicció de Martí l’Humà. Desaparegut l’estol de la línia tèrbola de
l’horitzó, el monarca ordenà el canvi de residència. A l’endemà ja era al palau
de Bellesguard, al peu del massís de Collserola, amb el cor partit entre
l’orgull de rei en veure reunit tan gran estol per ajudar l’hereu que ocupava
el cim de la nissaga i l’aflicció natural del pare que desconeix què li preparava
la ventura al seu fill. Quan plau a Déu que la fusta peresca..., cantava Marc. Importava
molt, a la autoritat i reputació de la Corona d’Aragó, que l'illa de Sardenya
es reduís a la seva obediència. Martí l’Humà es preocupava forá perquè sabia de
la resolució i l’ànim del rei de Sicília. Era el seu fill i s’arriscava i
s’exposava a molt de perill, així dels enemics com de l’aire pestilent de
l'illa. Fuetejat per l’enyor, qui sap si per una premonició paterna, a vuit
dies d’haver salpat l’estol de guerra vers Sardenya, li escriví una lletra
desbordada de consells i saviesa, amb la signatura de Bernat Metge de secretari.
Com després aconsellaria el papa Alexandre sisè al seu insensat fill Joan, el
monarca hi exhortava el jove rei a guardar-se dels mals aires, a seguir les
instruccions del físic que l’acompanyava i, sobretot, a esperar l’arribada de
la flota que navegava en ajut seu. Li implora que siga benevolent amb els
sards, que mostre misericòrdia i no crueltat, si retornen a l’obediència
deguda. Si els ha de perdonar, que siga de forma que mai més no es tornen a
rebel·lar, «en altra manera, pitjor seria la darrera error que la primera», afirma
el rei Martí. L’encoratja a considerar que malgrat que Sardenya resulte molt important
per a la política de la Corona d'Aragó, no s'ha d’esmerçar fins al punt d’aventurar-ho
tot en aquell combat. Això fóra pescar amb l’ham d'or, com procama Zurita.
Mesclum d’instruccions al governant i bataller i d’advertències angoixades de
pare patidor, el text completa la imatge icònica de la futura mort del jove rei
de Sicília. Una lectura actual potser titil·laria l’escrit de vulnerable i
temorós.
En
el record romania l’intent de negociació diplomàtica, frustrada, amb el regent Leonard
Cubello, podestà d’Oristany. El sis d’octubre 1408, mentre prosseguia la
disputa de la successió al poder, Martí el Jove desembarcà a Càller amb un
exèrcit comandat per Pere Torrelles decidit a restablir la plena sobirania
sobre l’illa, nolens volens. Durant
el mes de desembre 1408, Cubello comunicava al rei de Sicília que les converses
es deturaven perquè el vescomte de Narbona havia arribat a Sardenya i: «non gli sembra corretto proseguire
personalmente le trattative».
Guillem II d’Arborea, III de Narbona, acaba d’aportar
a Frixiano, a prop de Castelsardo, al front d’un exèrcit de 18.000 hòmens i
marxa cap al castell de Seddori, Sanluri, l’única fortalesa, després de Càller i Oristany, capaç de
barrar el pas als catalans. Martí
el Jove, determinat a no sortir de l'illa sense la victòria, i sabedor que el
vescomte de Narbona, amb armada i moltes companyies de gent de guerra, havia passat
a Sardenya en confederació amb Brancaleó Doria per apoderar-se de l’illa,
decidí presentar batalla. Havien fallat totes les temptatives de submissió
pacífica. La batalla final es lliurava a Sanluri.
Castell de Seddori |
«Quina
ceba!» és una expressió típica de la comarca de l’Horta usada per a mostrar una
sorpresa aflictiva inesperada, una dissort patida, la mort súbita d’una persona
estimada o molt popular... El camp semàntic, atesa la circumstància hortolana
de la terra, abraça un espai molt més ample: «Estar fet una ceba», «Fotre o
fotre’s una ceba»... en són algunes de les més significatives i conegudes. En
una escala inferior, hi existeix l’exclamació «Quina llima!», usada davant
situacions adverses però superables.