 |
| Hammam. Banys àrabs de Girona |
Per què em preguntes ma raça?
Tal esdevé la naixença de fulles, tal la dels homes
La Il·líada, cant VI, 146-147
Mesurar humanament un personatge des d’ara i aquí
resulta quimèric. De fet no observem una persona dins el seu entorn sinó una
imatge projectada de segles. Un simulacre, una figura hieràtica. Una mena de
làpida jacent, dura i impenetrable. Parlem d’Alfons, dit el Brau, sisè de la
dinastia règia lleonesa.
 |
| Alfons VI el Brau |
Sol comportar-hi un esquinçall de desassossec transmès
pels papers. Hi transporta el segell atàvic dels protagonistes impregnats de
literatura. Una corona d’il·lustres actors històrics el circueixen. Segongènit
de Ferran I de Lleó i de la reina Sanxa. Nét de Sanç Garcés el Gran, rei de
Pamplona, comte de Sobrarb i Ribagorça, i de la reina Múnia, per part de pare.
Nét de Alfons V, rei de Lleó, i de la reina Elvira, per part de mare. Germà de
Sanç segon el Fort, rei de Castella; de Garcia, rei de Galícia; d’Elvira, senyora
de Toro, i d’Urraca, senyora de Zamora. Nebot de Ramir I d’Aragó. Segons el
costum lleonès no hagués heretat. Segons el pamplonés, sí. Son pare decidí obeir
les lleis navarreses i repartí els territoris entre tots els seus cinc fills.
De bell principi, Alfons el Brau topà amb les ambicions
expansionistes del primogènit Sanç el Fort. Els desitjos de grandesa d’Alfons
tampoc no foren menors. Batallà contra el seu germà major, a judici de Déu, per
a litigar els regnes i fou vençut totalment a Golpejera. Tancat a la presó de
Burgos, la pressió d’Urraca aconseguí traslladar-lo al monestir de Sahagún, on el
raparen i revestiren de monjo sense demanar cap opinió. Fugit de nits, s’aclamà
a Al-Mamun, rei de la taifa de Toledo, a la qual trairia després. Resoltes les
diferències fraternals, s’alià amb Sanç i tots dos carregaren contra Garcia, germà
menor, rei de Galícia, a qui derrotaren, empresonaren i estranyaren a la taifa
de Sevilla per a repartir-se el regne gallec. Els esdeveniments se succeïren
dins d’una embosta escassa d’anys. El rei de Castella morí durant el setge de
Zamora, en un acte contat i novel·lat ad
nauseam. El romancer atribueix la mort a la traïdoria del noble Vellido
Dolfos, en una situació típica de les guerres de setge on la precaució sol caure
davant l’astúcia.
 |
| Portal de la Traïció. Zamora |
La literatura cerca el mite i la llegenda vol que
s’instaure en aquests espessos dies la jura de Santa Gadea, on comparegueren
Rodrigo Díaz de Vivar dit el Cid i Alfons el Brau. El primer per a exigir i
prendre solemne jurament al monarca; el segon, per jurar i perjurar que no hi
havia participat, en la mort violenta del germà. Ningú no caça sense gos. Rere
l’escenografia s’endevina la intenció. Alfons el Brau és rei de Lleó però també
vol ser-ho de Castella, i sense màcula. És l’arranc del cantar de gesta del Mio
Cid. Uns fets històricament reprobats però que han proporcionat un colossal
doll temàtic per a documentar la versemblança de l’episodi. S’hi incardinava
amb el devenir fals de tants autors com han escrit sobre les ‘grandeses’ d’una
Espanya inexistent. Una idea posterior que ni tan sols jeia dins el projecte d’apropiació
nominal instaurat pel arquebisbe Toledà dos-cents anys més tard.
Amb certesa hom coneix l’ànsia d’Alfons de regnar sobre
Galícia. Desaparegut Sanç de Castella, Garcia retornà al seu regne. Passat un
temps, Alfons el cridà a reunió. Garcia caigué candorosament en el parany: fou
empresonat i encarcerat al castell de Luna fins que morí. Un engany necessari
per a tancar el cicle i ser nomenat Imperator
totius Hispaniae pel papa. Les cròniques medievals i renaixentistes el
qualifiquen amb delicadesa i exaltació. No s’estan de resseguir tants
testimonis historiogràfics com l’avalen. És tractat de persona afable i
acollidora, amic de la pau i de la justícia. No sóc qui per a desmentir-ho. Que
ho facen els historiadors, si molt convé.
Hi flueixen les passades i els botafumeiros innecessaris
que us estalvie de comentar. Al Brau l’envolta un aire anecdòtic que el
perseguirà entre els historiadors àulics. Encoratjat per Constança de Borgonya,
segona esposa, impulsà la substitució de l’ofici mossàrab pel romà. Segons una de
les tradicions, el rei llançà tots dos breviaris al foc per conèixer quin
cremaria primer. Ho féu el romà. Irat, el monarca rellençà el text mossàrab
fins que fou consumit. «Allà van les lleis, on volen els reis», resumí el cas
la saviesa popular.
 |
| Bíblia de Lleó |
Fet rei i conquistat Toledo, Alfons ordenà assolar tots
els banys dels seus regnes l’any de mlxxiii
i exigí que des d’aquell mateix moment no se n’usàs en cap manera. Devia pensar
que els homes, a causa del regal que suposava la finor i suavitat de la pell, i
d’altres recreacions, esdevindrien escassos de forces i perdrien o se’ls
afluixaria molta part de la humanitat procreadora esmerçada en guerres i
batalles d’armes. Desconec el sistema purificador que degué usar el monarca per
mantenir-se odorosament neutral davant tal interdicte. En tot cas, no era
casat, encara. El refinament àrab, presents als hammams toledans degueren
pertorbar-lo força. Tan infestades
d’ablucions i pólvores són les pràctiques corporals d’ara que resulta tortuós
d’entendre la resolució reial.
Home femeller, maridà amb Agnès d’Aquitània, de catorze
anys, morta quatre anys després; amb Constança de Borgonya, vídua, filla de
Robert el Vell, duc de Borgonya, que li donà l’hereva, Urraca I; amb Berta de
Toscana, filla d’Amadeu, comte de Saboia.
 |
| Urraca de Zamora |
Gaudí del concubinatge amb una princesa
musulmana, Zaida, per a gran escarni de la clerecia, li donà un fill i dues
filles. A un any de la mort, s’amullerà amb Betriu d’Este, filla del duc
d’Este. Vist que no en tenia prou, mantingué relacions il·lícites amb una dama
de nom Ximena Munyoç i d’altres que no es coneixen a hores d’ara.
Hi comptà amb
l’ajut sequaç d’Urraca, germana i senyora de Zamora, en una relació voltada
d’un teixit fronterer al misteri incestuós.
Avui, el record del Brau s’ha esfumat, s’ha esborrat de
la memòria popular. Ha esdevingut una imatge, una figura estranya en aquests
temps d’extrema higiene corporal. Hi resta només un soroll verbal, no res, com
les fulles tardorals homèriques.
