divendres, 27 de gener del 2012

La mort de Joan de Borja, II duc de Gandia



Suposada imatge de Joan de Borja
Pinturicchio: La disputa de Santa Caterina. Ap. Borja
La nit foscant del catorze de juny de 1497, a l’esplèndida casa de Sant Pietro in Vincoli, madona Vannozza Catanei prepara un sopar suculent per als seus fills. A l’endemà, Joan partirà cap a Nàpols i cal retre-li els honors merescuts. Hi ha molts convidats, tanmateix hi destaca l’absència sorprenent d’Alexandre VI. Els comensals canten i beuen fins caure exhausts, ben entrada la matinada. En finir el convit, Joan s’acomiada amorosament de sa mare i marxa acompanyat de Cèsar i d’un home certament misteriós, ocult el rostre sota una màscara veneciana. En eixir de palau, Cèsar fretura de festa i marxa acompanyat mentre Joan enfila el camí del Vaticà pel call jueu.

Casa de Vannoza Catanei
A l’endemà de matí, el papa és informat que el duc de Gandia encara no hi ha arribat. El pontífex assumeix amb un somriure que el jovenet ha visitat alguna alta i permissiva senyora i trigarà encara a arribar-hi. Les noves, però, comencen a fluir aviat: el cavall del duc ha estat trobat solt vora el palau de Parma, amb la cingla tallada, la sella penjant i el cavallerís moribund. Giorgio, un vell pescador, explica que aquella matinada, ran del Tíber, entre el pont de Sant'Angelo i l’església de Santa Maria Nuova, havia vist dos hòmens emboçats els quals, assegurant-se que ningú no hi havia, advertiren un cavaller amb esperons d’or muntat sobre una bella cavalcadura blanca. Sobre la grupa sobreeixia la silueta d’un home estirat, el cap penjant en una direcció i els peus en una altra. S’acostaren amb precaució al muret del riu, el genet brocà ràpidament el cavall i els dos homes de peu davallaren el cos, el balancejaren i el reballaren amb força al mig del corrent del riu. Del cavall estant, el genet advertí un objecte pesant en forma de capa que surava en l’aigua. Manà que hi llançaren pedres fins que fos enfonsat, moment en què tothom se’n tornà cuitadament per on havia vingut.
Espantat per la història que contaven a les seues oïdes, el papa ordenà a centenars de barquers i pescadors que llavoraren el riu, pam a pam, rogle a rogle. A boqueta nit, una xàrcia féu el cóp i atrapà el duc. Camisa d’Holanda vestia, capçana de seda i perles i un anell d’or al dit que cent pobres enriquiria, daga a la cintura, joies sobre el cos i una bosseta amb trenta ducats al cinyell, mans i peus lligades i un plom del coll penjat.


Ho relata detalladament el romanç. Sobre el cos s’advertien entre deu i catorze ferides, la més gran de les quals era un fosca i paorosa fenedura de coltell que havia seccionat la gola d’un colp i li havia arrencat la vida. Immediatament, fou traslladat al castell de Sant’Angelo on el despullaren, el llavaren i el perfumaren. Poc després, el cavaller que tenia l’«esguard més bell de la vida» fou transportat silenciosament a Santa Maria del Popolo sobre un taüt, cobert el cos per una capa de brocat.
Quan el seguici travessava el pont de Sant’Angelo, uns planys esgarrifosos trencaren la quietud i retronaren amargament i pesarosa per tota la ciutat. El papa s’ofegava d’angoixa i el seu dolor no tenia tura ni conhort. Adoptà la ferma decisió de tancar-se als apartaments i refusà veure ningú. Durant tres dies i tres nits no tastà ni aigua. Al tercer dia, asserenat i macilent, ordenà la crida i cerca dels assassins que per dos mesos perdurà infructuosament. Els sefardites romans en feren un romanç en plecs solts que s’estengué per terres de Rodes i Turquia.








dijous, 12 de gener del 2012

La balena de l’Albufera


Això no m’ho va explicar cap amic, pertany a l’esfera dels records més íntims i es lliga estretament al devenir de l’horitzó vital. Érem a l’inici de l’estiu, passat sant Joan uns dies. Les recialles de la gran riuada de 1957 perduraven encara als voltant de l’Albufera. Pel poble circulava una quimereta de boca en boca que explicava amb detall l’entrada d’una balena o d’un catxalot amb la maror de la riuada. Tot eren dites i cabòries sobre l’existència d’aquell peixot que ningú no semblava saber descriure amb certesa en l’existència del qual els més infants crèiem a ulls clucs. Algunes veus expertes explicaven que havia entrat per la gola del Perellonet amb la pujada de les aigües i s’alimentava de pomes serenes i cacaues que llavors encatifaven com una manta la superfície albuferenca. Racionalment, aquell fet resultava inadmissible, tant pel tipus d’alimentació del cetaci com per l’escassa fondària de les aigües albuferenques que l’escandall delatava d’immediat. Tanmateix la ingenuïtat infinita de la innocència terrenal dels infants era capaç d’atorgar carta de credibilitat a qualsevol contalla relacionada amb el llac. Hi pervivia una aura de misteri sobre animals gegantins i menjapersones com Sanxa, la gegantina serp de la Devesa descrita per Blasco Ibáñez o altres animalons semblants com la serp que mamava o el drac del Túria, una rondalla d’aiguamoll estesa arreu del Mediterrani.
Els mesos passaren i l’estiu començà amb  el govern de la calor. La vespra de Sant Pere m’havien fet gitar aviat, amb l’excusa real que a l’endemà calia matinar. Acceptí dòcilment amb la tranquil·litat que em proporcionava la lectura nocturna, descoberta a la sopalma del costum patern. Encara era nit fosca quan ma mare pujà al quarto a cridar-me tan plàcidament com sempre. A baix m’esperava la iaia amb el got de llet ben calenteta i un rovellet d’ou que havia afegit per prescripció mèdica. Em posí el sucre acostumat i ajudí a preparar les cistelles per a l’excursió. Isquérem en rompre l’alba camí del Port avall. A l’altura de la plaça de la Font de la Bàscula, s’uní al seguici una altra gent carregada de sàries i mocadors de fardo al coll. L’aurora dibuixava unes ombres allargadisses projectades vers el poble que, a poc a poc, s’esvania entre les clarors del dia.
Amb el caminar alegre, la corrua de gent franquejava un atomitzat mosaic d’arrossars d’espigues verdes. Arribàrem sense presses a les precàries instal·lacions portuàries. Hi anàvem majors i xiquets, tots ben a punt per a gaudir del primer dia d’estiu a la muntanya de la Devesa. Al port, les dones feien fressa mentre els hòmens, separats per grupets, mamprenien les tasques d’arranjament de les barques, dos, que eixien aquell dia. Una tercera, de lloguer, la del tio Sulema, fondejava a la mota del sequiol, ben abillada per a rebre els viatgers que vulgueren navegar aquell matí.
                                                                                                          Ramon Borràs

Muntàrem amb certa precaució, primer les criatures, en segon lloc les dones i finalment, els hòmens, ben aqueferats amb les cordes. Seiérem ordenadament a l’estreta coberta amb la incomoditat suplementària del palomar encastat sota les cames. Seguíemles exactes instruccions del patró que havia de governar el barquetot. A quines hores del matí, tot eren crits i barrila al port, semblava com si tot el poble es disposara per al lleure marítim.
Tot a punt, algú donà l’ordre i les barques començaren a moure’s lentament, arrossegades per la força d’uns hòmens que estiraven com animals de les maromes lligades al braganell. El canal del Port és més aïnes un sequiol mitjanament ample d’una llargària feridora, eixamplat al final en una mena de gola o bocana que s’esgola dins l’Albufera. En albirar el lluent, les dones, previsores elles, obriren el cistell i començà a rodar la coca bova i el xocolate de bollet, fet a Torrent.
A recer d’aquell àpat dolç, una senyora molt ardida, coberta amb un mocador al cap, començà la narració. Resulta que amb la riuada havia entrat per la gola del Perellonet un monstre ferotge que escometia les barques i les enfonava, relatava amb passió. Li ho havia dit un pescador que pescava una nit a l’encesa. Mentre esperava el moment de clavar la fitora a algun peix a la llum sangonosa que eixia del fester, havia vist com brollava una font molt a prop seu. I no era de l’ullal. Tremolós, aquell home capgirà el barquet i navegà com un esperitat cap a la vora albuferenca més arrimada. Els comentaris sorgiren de seguida. Una dona vella contà que en la revinguda dels quaranta s’havia trobat un enorme dofí al llac i molts peixos de la mar. Els hòmens s’ho prengueren a broma i per fer xala, començaren a trangolejar el barquetot. Moviment que devia espantar els peixos perquè saltaven desesperats dalt la barca directes cap a una mort segura. De llobarros, ai! no en caigué cap. S’oïen crits i rialles mentre els menuts ens abraçàvem com podíem a les mares i ties i tractàvem d’allunyar el terror amb crits esgarrifosos, pur efecte reflex de la paüra que sentíem.
Contràriament a l’escarot de la gent, amb la vela estesa, la barca lliscava sense trasbals sobre l’aigua verdosa, empesa pel ventijol de ponent que la movia veloç vers la platja de la Devesa. Durant la travessia no albiràrem cap peix més gran que una llisa, la por, però, hi romania. Arribàrem a port, si és que es podia aplicar aquella denominació a un minúscul redós aplanat sobre el sequiol. Desembarcàrem com poguérem i amb la càrrega al coll iniciàrem la travessia per les espesses mallades fins arribar a la mota. Platja, paella i coca fou el menú del dia. Més rojos que un pimentó i la pell coenta com un all tornàvem a casa més cansats que un burro forner. Embarcàrem tard, carasolats encara, per aprofitar la darrera claror i el llevantet del capvespre. A la llunyania s’albirava la Perenxissa i el lluent tenebrós ens esperava davant nostre. Durant la travessia potser entropessaríem amb l’embalum grisenc de la balena. Ens atacaria? La sofisticada imaginació infantil féu la resta. I tot i arribar sans i estalvis a port, de nit, a la xicalla ens envoltava un alè enigmàtic d’aventura que s’acostava a les dimensions èpiques d’una pel·lícula del Far West.