Ifrang

Josep Basset: Arrapant

L’escena és a Madīnat al-Zahrā, la ciutat palau vora Còrdova on residia el califa Abd al-Rahman III, amb tot el seu poder. Som als voltants de l’any 950, Borrell II fa tres anys que és comte de Barcelona per renúncia de son pare, Sunyer I. Viatja en l’ambaixada que ha preparat el marquès Gui de Toscana amb el títol de príncep de Mughira sota la pretensió de demanar al califa un tractat de treva i bon veïnatge. Els comtats catalans fa temps que no obtenen notícia ni ajut del regne franc, en plena descomposició. Catalunya resta desemparada, pobra, sense suport exterior. Territorialment montuosa, els recursos econòmics flaquegen, anota estoicament l’historiador. Barcelona, cap del comtat, s’ha convertit en l’avanç més meridonal de la cristiandat però a hores d’ara és un llogaret que no ha superat el límit de la muralla romana, sense apenes projecció, fàcilment vulnerable a les tropes ismaïlites, l’enemic natural. Hi exerceix de titular el comte Borrell, que ha decidit jugar-se-la amb un canvi d’aliances i una aproximació al poder triomfant musulmà.

L’ambaixada s’anuncia a través de l’herald cristià. Abd al-Rahman III, sabedor de la bel·licositat dels cristians amb qui anys anteriors havia guerrejat, aplica el protocol de recepció de l’antiga etiqueta de l’imperi sassànida per infondre’ls por i respecte. L’escena és narrada pel místic sufí Muhiyi’d-din ibn al Arabí amb prosa sumptuosa i eficaç. Es dibuixen dos estats antagonistes. El receptor, insolentment ric, fa ostentació de riqueses, de menyspreu al visitant i d’una humiliant amenaça per on han de passar els missatgers. El suplicant acudeix angoixat i impotent a la recerca de vies d’eixida. Un contrapunt niquelat sobre la diferència de forces que aparenten una cosa per aconseguir-ne una altra de més positiva. No se’ls ha d’atenuar un valor i coratge innegables.

El comte Borrell i la resta d’ambaixadors cristians d’Ifrang —enteneu ací els comtats catalans— amb l’atreviment de la ignorància, de Còrdova estant, inicien el viatge envers el palau reial. Travessen la muralla per la porta de la Madina i són rebuts per un camí encatifat en la distància d’una parasanga que arriba fins a les arcades del pòrtic d’entrada.

Al poc de temps, uns esclaus ordenen als cristians que inicien el pas. A dreta i esquerra del camí, una renglera de soldats desembeinen els sabres, els aüssen per sobre del cap, els inclinen vers els companys i fan coincidir les puntes com les motlades d’un sostre. Atemorits, els diputats acoten el cap i avancen sota aquest passatge cobert. Es miren amb paüra davant tal representació i caminen fins a la porta de principal on els espera un esclau per a guiar-los fins a la sala on el califa els rebrà en audiència. Hom ha fet entapissar els corredors de peces de brocat i, en uns llocs estratègics del recorregut, hi ha situats uns dignataris abillats de brocat i seda que podien ser presos per reis, vist que seien en magnífics setials daurats. Els diputats, cada vegada que entropessaven amb qualsevol d’aquests notables es prosternaven en signe de reverència i acatament, s’imaginen que es tracta del califa. Al punt, se’ls és ordenat:

—Alceu-vos, cristians, ací només hi ha un esclau entre els seus esclaus.

Són conduïts per un passadís fins arribar a una porta amb tres arcades califals que donen a un petit jardí quadrat amb rengleres d’arbres als costats i el terra cobert d’arena de platja. El califa hi és al bell mig, abillat amb robes rústegues. Tot el que porta damunt no val més de quatre dirhems de plata. Seu a terra en posició orant, el cap cot. Davant seu, l’Alcorà  reposa sobre un faristol, damunt d’una tauleta decorada amb incrustacions de fusta acolorida a la vora d’un saïf embeinat. Al mig del rotgle, espeternega un foc encès. 

Josep Basset: Borrell

Els ambaixadors romanen astorats i confosos a la porta del pati, sense atrevir-se a donar una passa. Desconeixen què han de fer. De sobte, una veu aspra i forta els diu:

― Vet aquí el monarca.

Els ambaixadors es prosternen immediatament. El califa alça la vista vers ells i abans que pronuncien cap paraula, els diu:

― Al·là ens ordena que us sotmeteu a això —i els mostra l’Alcorà. Si ho refuseu, us hi forçarem amb això —i els mostra el saïf. Si us matem, anireu a parar aquí —i els mostra el foc.

Els enviats tremolen i s’omplin d’hesitació. A una orde del califa, formulada amb veu tranquil·la i assossegada, uns soldats s’atansen als catalans i els espenten cap a l’exterior sense contemplacions i sense deixar-los pronunciar ni mitja paraula. Els ambaixadors d’Ifrang acceptaren ‘de bon grat’ la pau califal i se sotmeteren a totes les condicions exigides pel sobirà àrab. Era el primer pas, després en vingueren uns altres. Fóra enganyós pensar que d’aquesta entrevista frustrada sorgiren els canvis que alteraren fortament la fesomia social i econòmica dels catalans. Tanmateix, s’hi obria, esperonador, un camí de transformacions i d'avenç. La història social es mostra esquiva per delimitar una data d’enlairament i desconeixem si aquest succés tan minuciosament narrat pel místic andalusí hi tingué res a veure en la mutació favorable. Els historiadors no s'hi han posat d'acord, encara. Constata el narrador: l’or musulmà penetrà massivament dins Catalunya i l’exemple andalusí esdevingué una incitació per al progrés. O així ho explica.