Escut dels Montsoriu. Socarrat. Ana M. Delicado
|
El destí juga a daus i entrellaça els destins, desactiva els ardits i manté inexorable llur actuació. Un regne dirigit per infants, pensava algun filòsof presocràtic. Vet aquí dos personatges enfrontats per terceres vies, sense llicència contrària. Observeu-los il·luminats per la celístia difusa del pas del temps. Cascú en son lloc. Vides convergents a la València quatrecentista, devien saludar-se sovint: Bon dia, cavaller; Bon dia, respondria cortesament l’altre. I així fins a la pròxima ocasió. Probablement es miraven de reüll perquè les famílies interposades mantenien un litigi l’origen del qual encara roman entre bolquers històrics. N’eren moltes, les bandositats en aquest regnat d’Alfons el Magnànim. Menejaven raó algunes, les altres se la buscaven.
L’adveniment de la dinastia Trastàmara, amb dràstiques decisions preses sobre l’aristocràcia resident, incrementà en nombre important els membres de la noblesa valenciana, a l’empara d’un privilegi de 1420 atorgat pel rei Alfons el Magnànim. Hi feren aparició nous llinatges a partir d’activitats relacionades amb el poder. Ascendiren a la condició de donzells, cavallers i nobles, sovint a canvi de serveis a la Corona. No s’hi actuava gratuïtament, però.
Alfons el Magnànim segons un seguidor de Piero de la Francesca |
Els Trastàmara freturaven d’un grup social, poderós i cohesionat que els fóra favorable. Alguns han volgut interpretar en aquesta promoció l’origen real de la noblesa indígena. Són els Mercader, Roís de Corella, Rabassa, Borja. L’oligarquia urbana sabé treure’n profit: notaris, juristes, copers, jurats... s’ennobliren en aquesta convulsa època. La Corona era la garant de la pau interior, hi acudien les famílies enfrontades a la recerca de justícia. En foren tantes que el monarcà optà per abandonar els nobles a llur albir. Un exemple d’aquesta política del laissez faire, laissez passer fou l’enfrontament entre els Montsoriu i els Joan. El governador, al remat, proposà al Consell Reial que ambdós fossen «desguiats e que cascú anàs a son risch, a fi que lo desguiament portàs e fàcilment poria portar concòrdia». L’any 1447, Galcerà de Montsoriu i Jordi Joan signaren una pau i treva forçosa malgrat que el segon fos condemnat a l’exili. No resultava gratuïta la divisió de la societat més poderosa en banderies, no. El monarca n’eixia reforçat i l’arrogant classe aristocràtica afeblida. La pau, però, només ho semblava, era fictícia.
Lliça entre cavallers
|
Plaça del Mercat, segons el plànol del pare Tosca
|
Bàndol nobiliari
|
Passat el Nadal, en solitud i tristícia, es presentà l’ocasió. A hores de vespres d’un divendres vint-i-tres de gener, gebrades les aigües de les voreres pel fred glaçador, els escassos hòmens caminaven emboçats amb tot i capa. Descuidat, també passà mossèn Gençor per aquell carrer, camí de casa seua. D’un cantó fosc on s’havien amagat, isqué prest Monsoriu acompanyat d’altres cinc. Tot d’una, escometeren i acoltellaren furiosament mossèn Gençor, que morí desagnat. Sense voler veure ni parlar al seu fill, Montsoriu se’n tornà a Venècia on morí de molta edat.
Notarialment, el dietarista Miralles anotà la mort de mossèn Gençor amb rigor professional: «En l’any de mccccxxxxviiii, divendres a vespre, a les x hores de la nit, a xxiii de giner, mataren a mossén Gençor, parent dels Johans; e, segons se diu, feren-ho V hòmens dels Monsorius». La mort violenta de Gençor llançà el bàndol dels Joan i Valleriola contra els Montsoriu fins que a pocs mesos dels cruels enfrontaments, Joan de Navarra imposà la pau i treva amb mà ferma. Temps a venir, el fat ja n'havia esbossat el traç.