dilluns, 10 de desembre del 2012

L’emperadriu d’Alemanya i lo bon comte de Barcelona



Josep BASSET: Ramon Berenguer III

Antany, l’heroi esdevenia mite. La llengua artigava l’herència llatina i, xino-xano, sense pressa, llaurava mites nous que sembraven l’imaginari col·lectiu, erm llavors d’èpica pròpia. Per les foranes circulaven la matèria de Bretanya i d’altres llegendes arredossades sota el cicle carolingi. En realitat, les llegendes no moren, s’oculten o s’adormen temporalment, si considerem que cada cultura manté una tradició meravellosa, perquè un poble sense mites no és viu, si atenem l’asseveració clàssica. Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, era l’acme, el zenit cavalleresc, protagonista de fets i proeses incontestables, matèria sensitiva i exitosa d’històries populars. Observeu-lo en la representació dinovesca de Fortuny al castell de Foix, enfilat a sobre de la fortalesa, aixafant orgullós el cos mort d'un foixà rebel mentre amb la mà dreta branda la senyera de Barcelona i amb l’esquerra reballa el guió francès, rompuda l’asta. No s’hi equivocava el pintor, en encarnar el comte en tan ardida situació. Ramon Berenguer és el catalanicus heros de les cròniques medievals, un referent dels catalans a cavall dels segles xi i xii, el famós bon comte de Barcelona, bataller llegendari, que deslliurà l’emperadriu d’Alemanya d’un fals testimoni imputat, segons narra una llegenda historicista d’autoria incerta atribuïda al cronista Desclot. Notem com el comte concentra els cinc preceptes medievals de la cavalleria: valor, lleialtat, llarguesa, cortesia i franquesa. Podia no esdevenir mite?
Una conspiració amorosa a la cort de Lluís el Piadós, tergiversada convenientment, es convertí en una llegenda productiva difosa arreu d’Europa. Hom conta l’actuació memorable d’un cavaller de valor excepcional capaç d’afrontar les adversitats amb tremp i vigor, sempre que es presentassen d’una en una. Vet aquí el paradigma d’un temps evocat periòdicament, prestigiós i formidable, però llunyà, molt llunyà. Quasi un mil·lenni arrossegant-se per pergamins i papers. Forma part del corpus escrit català que els estudiosos dels mites convenen en denominar ‘històries de la tribu’. Un text fabulós engendrat per a la memòria social catalana on trobà un noble ressò literari. Fóra fàcil d’entendre-ho perquè a la llegenda hi sura una interpretació amanosa del petit món medieval, filtrat a través d’un gest generós, valent, desproveït de natura ordinària. L’univers de ficció fixa un ideal lligat a l’expressió literària de la llengua que li dóna suport i es transforma en l’essència necessària que engega el mite fundacional, poblat d’éssers de vida efímera, d’escassa informació personal, a resguard d’interpretacions indiscretes. El mite transformat en alimara, en emblema social que defineix una societat creativa, avançada i disposta a consolidar-se sense reforços. «Taula de Barcelona és taula bona», diu el proverbi per expressar la qualitat de la menja barcelonina. Una resialla de la llegenda? Bé és cert que la historiografia catalana n’altera l’essència primigènia per bastir un al·legat polític a favor de la possessió catalana de Provença, un territori perdut i enyorant a les envistes del segle xiv i més segles després. Tanmateix, aquesta finalitat interessada despulla l’atractiu de la narració? Què us diré que no sapieu? 
A la cort de l’emperador d’Alemanya havia un cavaller de gran port i coratge, home molt bell de forma i de tracte afable. L’emperadriu s’enamorà i l’afer arribà a oïdes de  dos consellers que es digueren:
― Aquesta relació no pot prosperar. Seríem traïdors si ocultàvem tant de dany i deshonor per a la corona. N’hem vist el començament, i si ho amaguem, potser arribarà a la fi, perquè desconeixem si ara per ara hi ha res comprometedor.
Decidiren d’anar a veure l’emperador per explicar-li-ho:
―Sènyer, no volem encobrir res que us deshonrés. Madona l’emperadriu, segons hem advertit, sembla enamorada d’un cavaller de la vostra cort i es fan entresenyes tots dos.
Josep BASSET: L'emperadriu
L’emperador, oïts els consellers, ordenà de  vigilar discretament la seua esposa. Així sabé de primera mà que els comtes li havien dit la veritat. Prestament féu venir l'emperadriu davant d’ell. Irat i despagat ensems com estava, perquè l’estimava per damunt de totes les coses, li parlà molt colèricament:
― Dona, la ira em pren el cor. Em pensava tenir la millor dona i la més lleial que hi hagués al món i no és així. M’heu menyspreat i deshonrat. Heu travessat la línia d’honor, per la qual cosa us ordene, segons les lleis d’Alemanya, que si d'aquí a un any i un dia, no trobeu dos cavallers que vos exculpen per batalla, us faré cremar a la foguera davant tot el poble.
―Això no es veritat, sènyer ―respongué l’emperadriu. Com a senyor meu podeu dir el que us vinga de gust, si ho desitgeu així. Ara bé, també us ho dic, si mai algú s’atreveix a afirmar-ho, qualsevulla que siga, menteix amb falsedat i traïdoria i és deslleial amb vós.
Els dos comtes acusadors que eren davant manifestaren:
―Sènyer, el que us hem dit és ben cert i ho defensarem en un combat a dos cavallers per dos, de tal manera que ella no se’n podrà escondir.
Després de la resposta dels nobles, el rei féu empresonar l’emperadriu a la torre del plau fins que un cavaller la deslliurés. Desesperada, l’emperadriu cercà cavallers alemanys perquè la defensassen. N’hi havia molts, de cavallers, amb grans dons i grans honors, però en aquella ocasió tothom féu oïdes sordes. Un joglar alemany de palau, dolent-se de la presó de la seua senyora, es posà al cap d’anar per totes les cases i corts dels reis i senyors del món pregonant la desaventura de l’emperadriu, a fi de moure els ànims dels senyors o dels seus cavallers perquè batallaren per la reina. Arribat a Barcelona, relatà els fets dramàticament a la cort del comte Ramon Berenguer. Després s’adreçà amb aflicció al comte de Barcelona:
―Senyor,  ja han passat sis mesos i l’emperadriu no troba cap cavaller que la defense en un combat. És senyora de gran llinatge, filla del rei de Bohèmia, i ha fet gran bé i honor a molts cavallers i joglars. Ningú no pot dir mal d'ella. Mes, per enveja i malvolença que li tenen al rei de Bohèmia, pare seu, i que els acusadors són dels comtes més honrats i forts d’Alemanya, ningú no la gosa defendre, de tanta por com els tenen.
Ramon Berenguer, escoltada atentament la narració i la súplica del joglar, mogut d’ànim virtuós, decidí marxar cap Alemanya per combatre amb aquells consellers. Secretament elegí un cavaller de la terra, el més valent que hi trobà, Bertran de Rocabruna, i l’adoptà per companyó. Sense advertir-ho a ningú, aconseguí deu escuders perquè els ajudassen. Acompanyats del joglar arribaren a Colònia on sojornaren en un ric hostal. 
El comte, després de reposar un dia, determinà de raonar primerament amb l'emperador. Entrat a palau, fou conduït a la sala del tron i davant el monarca digué:
―Sènyer, sóc un cavaller vingut de terres llunyanes. He oït dir que madona l’emperadriu és acusada falsament per dos cavallers de la vostra cort. I pel gran bé que m’ha dit d'ella, he vingut des de ma terra amb el meu company per deslliurar-la i exculpar-la. 
― Benvinguts siau, cavaller! Molt d’honor i amor demostreu a la meua esposa, perquè d’aquí a dos dies, si ningú no l’exculpa abans, serà cremada segons costum de l’imperi.

Josep BASSET: L'emperador
L’emperador es mostrà satisfet dels defensors i ràpidament envià missatgers als comtes perquè vinguessen a la cort per ajustar la lliça. Mentrestant, féu molta festa als dos cavallers. Un dia, el comte Ramon Berenguer demanà al rei que li permetés de visitar l’emperadriu per saber si realment era culpable, atès que es posaven en perill de mort. Concedida la petició, el comte parlà amb l’emperadriu:
―Madona, he vingut del sud enllà amb el meu company per defendre-vos. Per això us demane que em digueu la veritat i us promet que no us fallirem en la batalla ni us abandonarem.
Prenent-li la mà, l’emperadriu li jurà que mai tal cosa havia pensat ni mai de la vida havia comés adulteri. Que, certament, a la cort hi havia un cavaller de tracte molt grat i de gran llinatge a qui, per les seues virtuts, apreciava molt, sense altra raó. Que els dos comtes, consellers de l’emperador, l’havien acusada perquè malvolien a son pare, el rei de Bohèmia, i no volien que l’emperador tingués descendència d’aquest llinatge. 
Explicat el tuacte, preguntà al comte qui era, perquè, si gràcies a Déu eixia victoriós de la batalla ¾com ella confiava¾, pogués recompensar-lo. Content de conversa tan aclaridora, el comte li confessà que era Ramon Berenguer, comte de Barcelona, però que mantinguera secreta la seua identitat. L’emperadriu s’alegrà força que tan gran senyor i tant valent, anomenat per tot el món, es posés en perill de mort per ella. Abans de partir, el comte pregà a l’emperadriu que li donés alguna joia, per tal ser el seu cavaller. Madona li oferí un anell.
El comte de Barcelona i Bertran de Rocabruna es prepararen per a la batalla i revisaren les armes detingudament. La vespra del combat, quan la plaça era a punt, el comte visità l’emperador a palau per refermar-li la decisió de combatre. En tornar a la posada després de l’audiència, Rocabruna no hi era. Preocupat, indagà entre els seus escuders què sabien d’ell. Li digueren que havia muntat a cavall i no sabien on havia anat. El buscaren arreu, mai no el trobaren.
El comte es desesperà de la vilesa inusitada del seu company i prengué la decisió d’avisar l’emperador que Bertran de Rocabruna havia fugit de por. Li suplicà que avisés els dos altres cavallers que, primerament, combatria amb un d’ells, acabada la lluita, ho faria amb l’altre. L’emperador assentí a la proposta del cavaller català i cridà els dos comtes alemanys per ajustar la batalla.
A l’endemà entraren els cavallers al camp, present l’emperador i l’emperadriu, qui s’ho mirava amb gest sever i preocupat. A una crida, ambdós genets s’escometeren amb les llances a cavall. El comte encontrà i ferí l’altre cavaller, però poc, tragué l’atxa i començà a descarregar molts colps ferotges contra l’alemany. El conseller brocà el cavall per evitar l’atac i carregà contra  Ramon Berenguer. En aquest espai, torbat en l’assalt, el comte colpejà tan desmesuradament l’altre justador que l’atordí. El cavaller alemany intentà resguardar-se  i el comte, que el tenia ben a prop, li donà tres o quatre colps sobre el cap de tal manera que el deixà impedit per a cap acció. L’alemany es mostrava maldestre amb les armes i com desorientat. Vist això, el comte català l’arremeté tan fortament que tots dos quedaren tocats i ferits. L’alemany, però, s’havia endut la pitjor part perquè el volant de la llança li havia travessat el cos de banda a banda. Sagnava tant que en arribar al cap del cós de la lliça caigué mort del cavall. Només veure-ho, Ramon Berenguer descavalcà i corregué vers ell per acabar-lo de rematar, però trobà que ja havia retuda l’ànima.
La remor del públic fou tan gran com l’alegria de l’emperador i el goig de l’emperadriu. Tragueren el comte de la lliça per curar-lo de la ferida. Fou poca cosa, però. A la vista de la derrota del conseller, l’emperador conclogué: «Aquesta classe de cavallers moren avergonyits perquè desconeixen la pràctica i l’estil de les armes».
S’hi acordà de lliurar l’altra batalla a l’endemà. Llavors, l’altre justador, que havia advertit la destresa del comte català i com havia mort el seu company, reconegué haver acusat falsament l’emperadriu per malvolença que tenien a son pare. Agenollat, suplicà a l’emperador desparar la batalla i li demanà perdó. El monarca no el volgué perdonar. Engrillonat, fou conduït davant l’emperadriu perquè el fes cremar o matar, com desitgés. L’acusador, veient-se tan culpable que dignament mereixia la mort, demanà misericòrdia i confessà la iniquitat comesa. Ambdós denunciants pretenien que l’emperador se separàs de la reina perquè no volien descendents de la generació del rei de Bohèmia, a qui tenien per enemic. L’emperadriu, amb posat esquerp i altiu, respongué que no el volia tant mal per prendre venjança de mort sinó que el sentenciava a ser desterrat de l’imperi.
L’emperador d’Alemanya organitzà una gran festa al comte català, vencedor de la justa, i el convidà a menjar a sa taula. La festa feta fou tant gran que per deu dies durà l’alegria que la ciutat i el poble feren per la victòria i el gran honor aconseguits. Acabats els actes, el comte retornà a Barcelona amb els escuders. En assabentar-se’n, l’emperador es lamentà profundament per desconèixer el nom d’aquell noble lluitador. L’emperadriu el confortà:
¾ Sènyer, el cavaller m’ha pres jurament que no digués a ninguna persona del món qui era. Tanmateix per a la vostra tranquil·litat us ho diré, és Ramon Berenguer, comte de Barcelona.
L’emperador s’alegrà força que tant noble persona hagués salvat la seua esposa d’aquella malvada acusació, ordenà preparar una gran ambaixada a Barcelona i trameté una lletra d’avís al comte. Coneguda l’arribada del seguici, Ramon Berenguer féu guarnir una taula de més de tres llegües de llargada, des del peu del turó de Muntcada fins a la muralla de la ciutat. Cada noble i senyor del terreny per on havien de passar els ambaixadors estava obligat, per manament comtal, a tenir-la ben proveïda de viandes, de cuines, d’aviram, de confitures amelades i de bons vins. Tots els nobles i cortesans que eixiren a rebre’ls podien menjar d’aquella llarguíssima post.
Josep BASSET: Rocabruna
 Arribats els ambaixadors a ciutat, comunicaren al comte que l’emperador havia sabut que es tractava del cavaller que havia deslliurat l’emperadriu. Que no li ho havia agraït com es mereixia, ni tampoc no l’havia satisfet ni recompensat, per això, li suplicava que anés a Alemanya o ells anirien a Barcelona. El comte deliberà d’anar a Alemanya, com era de raó. Es posà a punt i molt acompanyat de barons i cavallers, amb mil cavalcadures, viatjà vers Alemanya, on fou rebut amb tant gran solemnitat i alegria que mai la gent ha conegut tal festa. Els emperadors l’acolliren meravellosament.
Menjant un dia, el comte mostrà l’anell a l’emperadriu per demostrar-li que era el cavaller que l’havia defensada. L’emperadriu, de voluntat i consentiment de son marit, donà al comte de Barcelona el comtat de Provença en satisfacció del gran socors que li havia fet.
Durant el retorn, els monarques l’acompanyaren fins a Provença per donar-li possessió del comtat. Jurat pels vassalls, cascú tornà a son cort, Ramon Berenguer a Catalunya i els emperadors a Alemanya. De Barcelona estant, el comte treballà en la cerca de Bertran de Rocabruna per si s’havia amagat al seu castell o entre els seus amics. La veritat és que mai no fou trobat, es creu que de vergonya, pel falliment que havia fet al seu senyor, a si mateix i al seu honor.
Advertiu la subtilesa sibil·lina del compilador de la llegenda en incorporar Rocabruna al relat, desapareixent furtivament, exalça l’apoteosi del cavaller català; buit de contingut moral, accentua l’aparent grandesa del comte de Barcelona. Les ombres del temps han coronat la narració d’aurèola literària.