La séquia del rei



Ximo Ferri:  La séquia del Rei

Aquest any de 1239, Ab ben Cedrell és l’alcaid de l’hisn de Bairén, una fortalesa andalusina bastida sobre un tossal arrodonit que s’eleva poc més de cent metres sobre el nivell de la mar. De sòlida construcció fa front a les ventades i mals oratges. Des de dalt estant s’albira i es controla ensems un vast territori emmarcat entre el cap Blanc o de Cullera i el cap de Sant Antoni. No havien estat els primers a ocupar-la, els àrabs, perquè els vestigis humans. s’endarrereixen cronològicament fins el calcolític. Ara, però, són els habitants reals i el rei Jaume els encalça definitivament, sense respectar la treva de set anys acordada durant la capitulació de la ciutat de València. El recinte de l’alcassaba, al cim del turó, concentra el poder polític, administratiu i militar islàmic. Un indret quasi triangular emplaçat al bell mig de l’edificació defensiva del qual tan sols hi resten unes poques evidències constructives i alguna bívia corredora. Bairén és el cap de tots els castells de la vall, lloc de reunió de l’aljama, del cadi i d'un petit destacament militar. Cap a llevant, molt a prop de la murada, hi destaca l’aljub d’aigües pluvials que en proveeix el castell, ran a la via d’accés oriental que baixa cap a la font de la roca.

Castell de Bairén

El monarca cristià té pressa per conquistar la vall de Bairén, teòricament més fàcil que els altres territoris perquè compta amb l’anuència del rei Zayyân b. Mardanīš, que sojorna a Dénia. Malgrat la signatura del pacte, el rei d’Aragó no atura l’embranzida bèl·lica i a principis de 1239 ocupa Cullera i tot seguit inicia el setge de Bairén. Jaume I és cristal·lí al Llibre dels fets: «Entram en la vall de Bairén i parlam amb l’alcaid qui tenia lo castell de Bairén, e ab aquells de Vilallonga, e de Borró, e de Villela e de Palma, qui eren castells de roca grans e forts. E dixeren-nos que quan l’alcaid de Bairén hauria fet pleit ab nós, que tots aquells de la vall se rendrien». Conegut el resultat d’aquesta conversa, Zayyân demana una reunió conjunta que el rei cristià s’afanya a respondre: «E nós enviam-li a dir que ens eixís a la ràpita de Bairén». Oberta la via, el tracte amb el quā’id de Bairén s’ajusta en termes ferms. Ab ben Cedrell retrà la vall en el termini de set mesos comptadors a partir de l’endemà, mentrestant, metrà en rehenes la torre Albarrana circuïda d’una barbacana que construiran els mateixos sarraïns. En contrapartida, l’alcaid rebrà tres cavalls, l’abillament luxós de drap vermell d’estam fort per a cinquanta hòmens, uns vestits de perset, vermell per a ell, verd per als seus nebots, i la quantitat de vint jovades de terra. Magre tracte, en realitat, per tan gran aprehensió.

Jaume I es disposa a cobrar la vall. És primer d’agost i al cap de vuit dies s’acompliran els set mesos pactats. En acabant de sopar, a sol post, el monarca puja dalt el terrat del castell de Cullera on aireja fresquet el capvesprol. Cap a migjorn s’albira una alimara encesa i després una altra. És el senyal convingut si atacaven els sarraïns. Els preparatius per a l’assalt comencen a mitja nit. Embarquen selles i hòmens mentre estiren les regnes dels cavalls perquè naden. Havien passat uns dies de tan forts ruixats que l’aigua eixia a bondó pel grau de l’Estany. Navega el petit estol fins arribar al grau que ix de la vall d’Alfàndec. Aquí, el rei mana a un escuder que passe a cavall i comprove amb la llança si hi ha cap gual. L’home no hi troba gual en lloc per on hom puga passar que no calga nadar tant com una llança de cavaller o més. El rei, aventuradament, ordena: «Passem en bona ventura, que açò a fer cové». A hora nona arriben a la Ràpita, davant el castell. El monarca envia don Pelegrí d’Atrossillo que avise l’alcaid que el rei d’Aragó és allí amb el penó. La resposta és grata al Conqueridor. Ab ben Cedrell respon que vespre és. Demana temps fins al matí, que bé hi acudirà prest. Plagut, el rei ho atorga.

Torre Albarrana

A l’alcassaba tot són presses i correres. S’ha fet de nit i la fosca impera. La lluna nova oculta les maniobres dels sarraïns als ulls dels cristians. S’escau justament quan els vells de l’aljama havien previst que l’acord concloïa. Dilluns 9 d’agost 1239. Un soroll desficiós envaeix les dependències i les maniobres d’un exèrcit de treballadors aprestats per a la tasca. La marjal de Bairén és plena d’ullals els més grans dels quals naixen ran la muntanya. Tot és a punt i ben pensat. A fora de la muralla interior, s’obri un avenc ben ample que, ocasionalment, és usat pels llauradors sarraïns per a davallar vers les algoleges voreres als ullals sense haver de mullar-se. Un ardit oportú per a evitar que els cristians atrinxerats a la torre Albarrana els puguen veure i oir.

Els hòmens coneixen bé què han de fer i una colla de bracers guaixats, dirigits pels soguejadors, llivelladors i un mestre d’aigües, baixen a corre-cuita pel camí de l’avenc fins arribar a la font que raja de la muntanya. Gent experta, capaç de dissenyar i construir tota classe d’infraestructures hidràuliques, des d’una sènia fins un assut. Pel marge de l’escorredor del doll marxen cap a l’ullal Fosc, el més cabalós de la marjal i el que més possibilitats ofereix als atribolats mudèjars. Es guien per les estreles, més lluminoses que mai en tan fosca nit. Ràpidament, a la llum de la celístia, el mestre d’aigua ordena les faenes a fer. Soguejadors i llivelladors transmeten les ordres de treball amb veu callada i severa. Davant, els corbellots desbrossen de bova i senill la marjal generosa. Les aixades, els ganxets i els cabaços de palma tracen un fossat fondo i ample, capaç de fer navegar els fràgils llaütets, amarrats a l’ullal. Els separen poc més de tres-centes braces de l'horitzó marítim. Amb cordes, llivelladors i soguejadors dibuixen una marca rectilínia vers xaloc, paral·lela a la línia muntanyosa. Bruscament trenca cap a llevant, a la recerca del riu de Beniopa, que baixa ple de gom a gom. A poca distància de la vora de la mar els esperen una galeres armades granadines que els transportaran a terres benèvoles.

Ullal Fosc

Han treballat tota la nit i resta poc de temps perquè rompa l’alba. Una fogata estratègica, encesa entre senill torrat dóna el senyal. Els hòmens que s’havien quedat a l’ullal Fosc trenquen amb les aixades la parada i l’aigua flueix festivament cap al seu destí. A l’altra banda, un altre grup fa el mateix sobre el marge del riu perquè la feliç arribada no entropesse amb cap barrera. Faena feta no fa destorb, degueren dir-se, així que cametes ajudeu-me vora vora marge, retornen cap a l’ullal, suats i amerats, on els esperen les famílies aplegades de tota la vall i les escasses possessions que mantenen.

Sense tura s’esdevé la fugida, hòmens, dones i xiquets s’escapen del dimoni cristià en barquets esmunyedissos per la séquia, que denominen «del Rei» amb ràbia arregnada. Alguns llauradors s’havien entretingut la vespra omplint els bancals de melons d’Alger, al punt de dolçor en aquell moment de l’estiu, perquè els cristians se’ls mengen cobdiciosament i rebenten com un tronador, morts d’un mal de ventre.

Havent eixit el sol, Ab ben Cedrell baixa al campament del monarca cristià amb  posat adust per confirmar l’acord. A hora de vespres, l’alcaid, acompanyat de vint sarraïns, els més notables del castell i de la vall, acudeix al tendal del rei a signar les cartes de rendició. A l’endemà de matí, apunta el Llibre dels fets, «férem pujar el nostre penó amb homes armats al castell i ens el lliuraren en pau i a satisfacció». Així quedà escrit.



Ha ha moxeta! Ha ho moxeta! Ha ho moxeta!

                                                                                      Pla de Vistabella

El pla de Vistabella és una depressió elevada a més de 1.100 m d’altitud sobre el nivell de la mar que s’estén paral·lela a la Mediterrània per una superfície reblida de sediments. Inclinada dèbilment vers gregal, la travessa el riu Montlleó, frontera natural i antiga entre els regnes d’Aragó i València. Geogràficament es tracta d’un pòlie, diuen els qui l’han estudiat. És terra de conreu, de treball esgotador, format per un mosaic geomètric de bancals d’austera i bella harmonia cromàtica. La silueta del Penyagolosa s’ataülla vers migjorn com un gegant protector. Un reguitzell de masos sobreviuen enmig d’aquesta natura abrupta i feréstega que antigament proveïen de forment i fruites com peres i pomes. Vistabella reposa sobre un turó calcari d’escassa elevació. Durant l’època foral hi havia telers de llana casolans a redós de la producció morellana, dels quals tan sols resta el record memorístic matisat de Cavanilles. Les serres que a d’altres llocs ofereixen prades, boscos i fonts que alegren la vista, aquí són esquelets ossuts. Tot representa un bosc espès de pins i carrasques, negreja el fons fosc i les branques cobreixen el terra amb una grossa catifa verda, creixen els arboços i immensos aladerns s’albiren esparsos. Hem de reconèixer que cal molt de valor avui dia per a viure en aquests pobles de natura severa, solament ho poden fer els qui s’estimen aquestes penyes, antic habitacle de llops, raboses i malfactors.

El silenci cau a plom sobre la placeta on s’han de concentrar els caçadors. Encega caminar per aquells carrerons polsosos i durs. La solegana és de les que fan època i som a dues hores després del migdia, però és el moment. Pel carrer Major s’ouen els lladrucs dels gossos acuitats pels amos que caminen sense pressa aparellats amb uns curiosos barrets de palla. Closa la congregació, una veu ronca i profunda llança el crit de marxa «Nemon, va» i el seguici es mou cap al camí de Sant Joan. Han de travessar el pla fins aplegar a les pinedes de les ribes.

Font de l'Alforí

La colla es detura un moment a l’ombra arbrada de la font de l’Alforí per aquietar la set del caminal. La font naix de la pedra viva i en temps de la calor el doll és tan fred que els homes a dures penes mantenen la mà sota el raig durant el rés d’un credo. No n’hi ha d’altra de tan freda, al massís, i avui encara manté la fama de font salutífera. Acomplida la necessitat, mamprenen la marxa, el sol pica i els queda encara un tram per arribar al revolt del Montlleó, a prop del ribatge de ponent, abans que s’oculte serra endins. Penetren per un veral de la pineda fins que albiren una clariana idònia, a fregar dels camps segats i cuits. Arribats, s’amussen els gossos perquè alcen la cacera. Cogullades, guatles, picatorts i d’altres ocellets volen desvariats cap al cel. És ara que l’encarregat fa uns potentíssims crits que retrunyen per les penyes:

― Ha ha moxeta! Ha ho moxeta! Ha ho moxeta!

Cogullada

 I tot seguit, com si tingueren ús de raó, hi acorren dels pins cinc o sis moixetes, de vegades més, volant per sobre del grup, dins l’emplaçament marcat per gossos i caçadors. Quan algun ocell desatent alça el vol de terra, la moixeta l’acaça, se l’endú i se’l menja. De tal forma que les aus prenen tanta por de les moixetes que primer permeten que el caçador les capture o mate que no volar per la volta del cel. N’hi ha de tantes, que als caçadors no els cal més que atrapar-les amb les mans i guardar-les al sarró. Parem atenció, amics, perquè alguns homes s’han tret el barret del cap i l’estenen entre els sembrats eixuts. Sense altra eixida, els dissortats pardalets s’arreceren i s’amaguen dins la copa suada del capell on són atrapats dòcilment. Finida la tasca, els caçadors formen un rotgle per començar el recompte. El dia ha sigut abundós, quasi set dotzenes d’ocells, vius i morts, que es distribueixen equitativament entre cadascun dels membres de la colla. Abans, però, cal preparar l’engany per a d’altra ocasió: un de la colla reballa fortament cap amunt, com si es tractés d’un colom derrabat, una cogullada viva. Una moixeta vola rabent cap a l’animalet i se l’endú. Després repeteixen l’operació fins que cascuna de les moixetes col·laboradores ha aconseguit el seu premi. Marxen contentes i pagades cap al niu, obligades per l’instint de supervivència. Les esqueren així perquè a l’altre dia tornen prestes al reclam del crit, transcrit fidelment pel cronista d’acord amb la fonètica local:

― Ha ha moxeta! Ha ho moxeta! Ha ho moxeta! 

Falcó comú

Les moixetes són ocells de presa que volen pels encontorns dels camps, ran les pinedes. Els estudiosos del fenomen, pocs i derivats majoritàriament del comentari exacte de Martí de Viciana, no s’hi posen d’acord sobre quina és la classe d’au que els de Vistabella anomenen moixeta. Són animals més petits que els esparvers i per al cronista del setze, un collar negre els circumda el coll. Segons el territori, la moixeta designaria un mussol o una òliba. Molt probablement es tracte d’un falcó, el bigot negre del qual pot fer pensar en un collar, com suggereix sàviament Martí Domínguez. O potser també es tracte d’un xoriguer, de port semblant. Segura relaciona el nom amb el falco columbarius. L’autor del poema narratiu Seïdia li dedica uns mots: «Moixeta, a un colomí vas vull amarinada? Per què ací no’m portes cogullada». Siga qualsevulla l’au carnissera utilitzada, el ben cert és que el costum ha caigut en desús. Degué anar perdent-se a poc a poc fins a derivar en una mena de paròdia en què la destresa i habilitat demostrada anys anteriors s’hagué escapolit, tot i que hi romania el record del mètode. Anys a venir s’hi aplicaren al pla. Una moixeta dissecada es posava ben visible al capdamunt d'un pi. Instintivament, els ocells s’agrupaven per atacar-la i fer-la fugir i  acabaven enganxats a la malla o al visc. Actualment només algun caçador vell assaja el sistema, víctima segurament d’un atac de malenconia. Caça de reis, l’anomenava admirat Escolano. Les armes de foc semblen més efectives, però, ho són de debò?

Vistabella

Un costum de caça atípic, aquest de la moixeta, si el lector considera que una rapaç salvatge, brava, lliure, sense cap ensinistrament previ, fa cas de la veu de l’home, davant la qual les aus terreres cobren tal espant en veure els seus depredadors naturals que cauen en la ratera voluntàriament. El cronista és franc en la descripció i calibra l'economia de mantenir les aus en llibertat, si es poden aprofitar per al bé de l’home, postil·la santament.
El grup torna mansuet cap a Vistabella, contents i agraïts a l'art que els subministra tan bon proveíment. Encara no són sis, hora de la prohibició de caçar. No es veu absolutament ningú en aquest redós muntanyenc, només el pedregam de les cases i la font de Dalt que els aculls graciosament abans d’enfilar el portal de Sant Roc pel raval, cara a la plaça del Dau on es desfarà la colla. Els espera l’ombra benigna de casa i la satisfacció de l'aliment aconseguit.

Ifrang

Josep Basset: Arrapant

L’escena és a Madīnat al-Zahrā, la ciutat palau vora Còrdova on residia el califa Abd al-Rahman III, amb tot el seu poder. Som als voltants de l’any 950, Borrell II fa tres anys que és comte de Barcelona per renúncia de son pare, Sunyer I. Viatja en l’ambaixada que ha preparat el marquès Gui de Toscana amb el títol de príncep de Mughira sota la pretensió de demanar al califa un tractat de treva i bon veïnatge. Els comtats catalans fa temps que no obtenen notícia ni ajut del regne franc, en plena descomposició. Catalunya resta desemparada, pobra, sense suport exterior. Territorialment montuosa, els recursos econòmics flaquegen, anota estoicament l’historiador. Barcelona, cap del comtat, s’ha convertit en l’avanç més meridonal de la cristiandat però a hores d’ara és un llogaret que no ha superat el límit de la muralla romana, sense apenes projecció, fàcilment vulnerable a les tropes ismaïlites, l’enemic natural. Hi exerceix de titular el comte Borrell, que ha decidit jugar-se-la amb un canvi d’aliances i una aproximació al poder triomfant musulmà.

L’ambaixada s’anuncia a través de l’herald cristià. Abd al-Rahman III, sabedor de la bel·licositat dels cristians amb qui anys anteriors havia guerrejat, aplica el protocol de recepció de l’antiga etiqueta de l’imperi sassànida per infondre’ls por i respecte. L’escena és narrada pel místic sufí Muhiyi’d-din ibn al Arabí amb prosa sumptuosa i eficaç. Es dibuixen dos estats antagonistes. El receptor, insolentment ric, fa ostentació de riqueses, de menyspreu al visitant i d’una humiliant amenaça per on han de passar els missatgers. El suplicant acudeix angoixat i impotent a la recerca de vies d’eixida. Un contrapunt niquelat sobre la diferència de forces que aparenten una cosa per aconseguir-ne una altra de més positiva. No se’ls ha d’atenuar un valor i coratge innegables.

El comte Borrell i la resta d’ambaixadors cristians d’Ifrang —enteneu ací els comtats catalans— amb l’atreviment de la ignorància, de Còrdova estant, inicien el viatge envers el palau reial. Travessen la muralla per la porta de la Madina i són rebuts per un camí encatifat en la distància d’una parasanga que arriba fins a les arcades del pòrtic d’entrada.

Al poc de temps, uns esclaus ordenen als cristians que inicien el pas. A dreta i esquerra del camí, una renglera de soldats desembeinen els sabres, els aüssen per sobre del cap, els inclinen vers els companys i fan coincidir les puntes com les motlades d’un sostre. Atemorits, els diputats acoten el cap i avancen sota aquest passatge cobert. Es miren amb paüra davant tal representació i caminen fins a la porta de principal on els espera un esclau per a guiar-los fins a la sala on el califa els rebrà en audiència. Hom ha fet entapissar els corredors de peces de brocat i, en uns llocs estratègics del recorregut, hi ha situats uns dignataris abillats de brocat i seda que podien ser presos per reis, vist que seien en magnífics setials daurats. Els diputats, cada vegada que entropessaven amb qualsevol d’aquests notables es prosternaven en signe de reverència i acatament, s’imaginen que es tracta del califa. Al punt, se’ls és ordenat:

—Alceu-vos, cristians, ací només hi ha un esclau entre els seus esclaus.

Són conduïts per un passadís fins arribar a una porta amb tres arcades califals que donen a un petit jardí quadrat amb rengleres d’arbres als costats i el terra cobert d’arena de platja. El califa hi és al bell mig, abillat amb robes rústegues. Tot el que porta damunt no val més de quatre dirhems de plata. Seu a terra en posició orant, el cap cot. Davant seu, l’Alcorà  reposa sobre un faristol, damunt d’una tauleta decorada amb incrustacions de fusta acolorida a la vora d’un saïf embeinat. Al mig del rotgle, espeternega un foc encès. 

Josep Basset: Borrell

Els ambaixadors romanen astorats i confosos a la porta del pati, sense atrevir-se a donar una passa. Desconeixen què han de fer. De sobte, una veu aspra i forta els diu:

― Vet aquí el monarca.

Els ambaixadors es prosternen immediatament. El califa alça la vista vers ells i abans que pronuncien cap paraula, els diu:

― Al·là ens ordena que us sotmeteu a això —i els mostra l’Alcorà. Si ho refuseu, us hi forçarem amb això —i els mostra el saïf. Si us matem, anireu a parar aquí —i els mostra el foc.

Els enviats tremolen i s’omplin d’hesitació. A una orde del califa, formulada amb veu tranquil·la i assossegada, uns soldats s’atansen als catalans i els espenten cap a l’exterior sense contemplacions i sense deixar-los pronunciar ni mitja paraula. Els ambaixadors d’Ifrang acceptaren ‘de bon grat’ la pau califal i se sotmeteren a totes les condicions exigides pel sobirà àrab. Era el primer pas, després en vingueren uns altres. Fóra enganyós pensar que d’aquesta entrevista frustrada sorgiren els canvis que alteraren fortament la fesomia social i econòmica dels catalans. Tanmateix, s’hi obria, esperonador, un camí de transformacions i d'avenç. La història social es mostra esquiva per delimitar una data d’enlairament i desconeixem si aquest succés tan minuciosament narrat pel místic andalusí hi tingué res a veure en la mutació favorable. Els historiadors no s'hi han posat d'acord, encara. Constata el narrador: l’or musulmà penetrà massivament dins Catalunya i l’exemple andalusí esdevingué una incitació per al progrés. O així ho explica.

La mort de Joan de Borja, II duc de Gandia

Suposada imatge de Joan de Borja
Pinturicchio: La disputa de Santa Caterina. Ap. Borja

La nit foscant del catorze de juny de 1497, a l’esplèndida casa de Sant Pietro in Vincoli, madona Vannozza Catanei prepara un sopar suculent per als seus fills. A l’endemà, Joan partirà cap a Nàpols i cal retre-li els honors merescuts. Hi ha molts convidats, tanmateix hi destaca l’absència sorprenent d’Alexandre VI. Els comensals canten i beuen fins caure exhausts, ben entrada la matinada. En finir el convit, Joan s’acomiada amorosament de sa mare i marxa acompanyat de Cèsar i d’un home certament misteriós, ocult el rostre sota una màscara veneciana. En eixir de palau, Cèsar fretura de festa i marxa acompanyat mentre Joan enfila el camí del Vaticà pel call jueu.

Casa de Vannoza Catanei

A l’endemà de matí, el papa és informat que el duc de Gandia encara no hi ha arribat. El pontífex assumeix amb un somriure que el jovenet ha visitat alguna alta i permissiva senyora i trigarà encara a arribar-hi. Les noves, però, comencen a fluir aviat: el cavall del duc ha estat trobat solt vora el palau de Parma, amb la cingla tallada, la sella penjant i el cavallerís moribund. Giorgio, un vell pescador, explica que aquella matinada, ran del Tíber, entre el pont de Sant'Angelo i l’església de Santa Maria Nuova, havia vist dos hòmens emboçats els quals, assegurant-se que ningú no hi havia, advertiren un cavaller amb esperons d’or muntat sobre una bella cavalcadura blanca. Sobre la grupa sobreeixia la silueta d’un home estirat, el cap penjant en una direcció i els peus en una altra. S’acostaren amb precaució al muret del riu, el genet brocà ràpidament el cavall i els dos homes de peu davallaren el cos, el balancejaren i el reballaren amb força al mig del corrent del riu. Del cavall estant, el genet advertí un objecte pesant en forma de capa que surava en l’aigua. Manà que hi llançaren pedres fins que fos enfonsat, moment en què tothom se’n tornà cuitadament per on havia vingut.
Espantat per la història que contaven a les seues oïdes, el papa ordenà a centenars de barquers i pescadors que llavoraren el riu, pam a pam, rogle a rogle. A boqueta nit, una xàrcia féu el cóp i atrapà el duc. Camisa d’Holanda vestia, capçana de seda i perles i un anell d’or al dit que cent pobres enriquiria, daga a la cintura, joies sobre el cos i una bosseta amb trenta ducats al cinyell, mans i peus lligades i un plom del coll penjat.

Ho relata detalladament el romanç. Sobre el cos s’advertien entre deu i catorze ferides, la més gran de les quals era un fosca i paorosa fenedura de coltell que havia seccionat la gola d’un colp i li havia arrencat la vida. Immediatament, fou traslladat al castell de Sant’Angelo on el despullaren, el llavaren i el perfumaren. Poc després, el cavaller que tenia l’«esguard més bell de la vida» fou transportat silenciosament a Santa Maria del Popolo sobre un taüt, cobert el cos per una capa de brocat.

Quan el seguici travessava el pont de Sant’Angelo, uns planys esgarrifosos trencaren la quietud i retronaren amargament i pesarosa per tota la ciutat. El papa s’ofegava d’angoixa i el seu dolor no tenia tura ni conhort. Adoptà la ferma decisió de tancar-se als apartaments i refusà veure ningú. Durant tres dies i tres nits no tastà ni aigua. Al tercer dia, asserenat i macilent, ordenà la crida i cerca dels assassins que per dos mesos perdurà infructuosament. Els sefardites romans en feren un romanç en plecs solts que s’estengué per terres de Rodes i Turquia.

La balena de l’Albufera

Això no m’ho va explicar cap amic, pertany a l’esfera dels records més íntims i es lliga estretament al devenir de l’horitzó vital. Érem a l’inici de l’estiu, passat sant Joan uns dies. Les recialles de la gran riuada de 1957 perduraven encara als voltant de l’Albufera. Pel poble circulava una quimereta de boca en boca que explicava amb detall l’entrada d’una balena o d’un catxalot amb la maror de la riuada. Tot eren dites i cabòries sobre l’existència d’aquell peixot que ningú no semblava saber descriure amb certesa en l’existència del qual els més infants crèiem a ulls clucs. Algunes veus expertes explicaven que havia entrat per la gola del Perellonet amb la pujada de les aigües i s’alimentava de pomes serenes i cacaues que llavors encatifaven com una manta la superfície albuferenca. Racionalment, aquell fet resultava inadmissible, tant pel tipus d’alimentació del cetaci com per l’escassa fondària de les aigües albuferenques que l’escandall delatava d’immediat. Tanmateix la ingenuïtat infinita de la innocència terrenal dels infants era capaç d’atorgar carta de credibilitat a qualsevol contalla relacionada amb el llac. Hi pervivia una aura de misteri sobre animals gegantins i menjapersones com Sanxa, la gegantina serp de la Devesa descrita per Blasco Ibáñez o altres animalons semblants com la serp que mamava o el drac del Túria, una rondalla d’aiguamoll estesa arreu del Mediterrani.
Els mesos passaren i l’estiu començà amb  el govern de la calor. La vespra de Sant Pere m’havien fet gitar aviat, amb l’excusa real que a l’endemà calia matinar. Acceptí dòcilment amb la tranquil·litat que em proporcionava la lectura nocturna, descoberta a la sopalma del costum patern. Encara era nit fosca quan ma mare pujà al quarto a cridar-me tan plàcidament com sempre. A baix m’esperava la iaia amb el got de llet ben calenteta i un rovellet d’ou que havia afegit per prescripció mèdica. Em posí el sucre acostumat i ajudí a preparar les cistelles per a l’excursió. Isquérem en rompre l’alba camí del Port avall. A l’altura de la plaça de la Font de la Bàscula, s’uní al seguici una altra gent carregada de sàries i mocadors de fardo al coll. L’aurora dibuixava unes ombres allargadisses projectades vers el poble que, a poc a poc, s’esvania entre les clarors del dia.
Amb el caminar alegre, la corrua de gent franquejava un atomitzat mosaic d’arrossars d’espigues verdes. Arribàrem sense presses a les precàries instal·lacions portuàries. Hi anàvem majors i xiquets, tots ben a punt per a gaudir del primer dia d’estiu a la muntanya de la Devesa. Al port, les dones feien fressa mentre els hòmens, separats per grupets, mamprenien les tasques d’arranjament de les barques, dos, que eixien aquell dia. Una tercera, de lloguer, la del tio Sulema, fondejava a la mota del sequiol, ben abillada per a rebre els viatgers que vulgueren navegar aquell matí.

                                                                                                          Ramon Borràs

Muntàrem amb certa precaució, primer les criatures, en segon lloc les dones i finalment, els hòmens, ben aqueferats amb les cordes. Seiérem ordenadament a l’estreta coberta amb la incomoditat suplementària del palomar encastat sota les cames. Seguíemles exactes instruccions del patró que havia de governar el barquetot. A quines hores del matí, tot eren crits i barrila al port, semblava com si tot el poble es disposara per al lleure marítim.
Tot a punt, algú donà l’ordre i les barques començaren a moure’s lentament, arrossegades per la força d’uns hòmens que estiraven com animals de les maromes lligades al braganell. El canal del Port és més aïnes un sequiol mitjanament ample d’una llargària feridora, eixamplat al final en una mena de gola o bocana que s’esgola dins l’Albufera. En albirar el lluent, les dones, previsores elles, obriren el cistell i començà a rodar la coca bova i el xocolate de bollet, fet a Torrent.
A recer d’aquell àpat dolç, una senyora molt ardida, coberta amb un mocador al cap, començà la narració. Resulta que amb la riuada havia entrat per la gola del Perellonet un monstre ferotge que escometia les barques i les enfonava, relatava amb passió. Li ho havia dit un pescador que pescava una nit a l’encesa. Mentre esperava el moment de clavar la fitora a algun peix a la llum sangonosa que eixia del fester, havia vist com brollava una font molt a prop seu. I no era de l’ullal. Tremolós, aquell home capgirà el barquet i navegà com un esperitat cap a la vora albuferenca més arrimada. Els comentaris sorgiren de seguida. Una dona vella contà que en la revinguda dels quaranta s’havia trobat un enorme dofí al llac i molts peixos de la mar. Els hòmens s’ho prengueren a broma i per fer xala, començaren a trangolejar el barquetot. Moviment que devia espantar els peixos perquè saltaven desesperats dalt la barca directes cap a una mort segura. De llobarros, ai! no en caigué cap. S’oïen crits i rialles mentre els menuts ens abraçàvem com podíem a les mares i ties i tractàvem d’allunyar el terror amb crits esgarrifosos, pur efecte reflex de la paüra que sentíem.
Contràriament a l’escarot de la gent, amb la vela estesa, la barca lliscava sense trasbals sobre l’aigua verdosa, empesa pel ventijol de ponent que la movia veloç vers la platja de la Devesa. Durant la travessia no albiràrem cap peix més gran que una llisa, la por, però, hi romania. Arribàrem a port, si és que es podia aplicar aquella denominació a un minúscul redós aplanat sobre el sequiol. Desembarcàrem com poguérem i amb la càrrega al coll iniciàrem la travessia per les espesses mallades fins arribar a la mota. Platja, paella i coca fou el menú del dia. Més rojos que un pimentó i la pell coenta com un all tornàvem a casa més cansats que un burro forner. Embarcàrem tard, carasolats encara, per aprofitar la darrera claror i el llevantet del capvespre. A la llunyania s’albirava la Perenxissa i el lluent tenebrós ens esperava davant nostre. Durant la travessia potser entropessaríem amb l’embalum grisenc de la balena. Ens atacaria? La sofisticada imaginació infantil féu la resta. I tot i arribar sans i estalvis a port, de nit, a la xicalla ens envoltava un alè enigmàtic d’aventura que s’acostava a les dimensions èpiques d’una pel·lícula del Far West.