Quina ceba! II. La batalla de Sanluri

La battaglia di San Luri. Mauro Ferreri. Museum E.P.D'O.

Sabem que la fortuna de la batalla es dirimí sobre una planícia pròxima a un turó, a l’est de Sanluri, conegut avui sota el nom sard de su Bruncu de Sa Batalla ―el puig de la Batalla― en record de la tràgica confrontació. Podem qüestionar si es tractava tan sols d’un conflicte armat entre dues forces oposades o s’hi jugaven d’altres afers més equívocs. Hi advertim diverses lectures dels esdeveniments, almenys dues, la de cadascun dels contendents. I tanmateix, l’anàlisi no resulta tan simple i senzilla. Parem compte en una qüestió poc estudiada pels historiadors de la Corona d’Aragó: la batalla i els efectes que se’n derivaren. Segons els estudiosos sards, hi perderen tots. Els cronistes medievals donen fe de la fallida global i l’extinció del casal de Barcelona, conseqüència directa de la mort de l’infant Martí. Potser Tomic és qui més fusa en la pèrdua de l’estirp que atribueix al temperament sicilià del monarca, heretat de la mare, com veurem més avant.

L’exèrcit comandat per Martí el Jove el formaven tres mil cavallers ‘en sus’, vuit mil hòmens de peu que havia fet la terra, i fustes en nombre de dues-centes veles, en què hi havia vint galeres, quaranta-dos naus de gàbia, llenys i barques grosses. Estava constituït per militars procedents de tots els regnes de la corona, sards inclosos, fins al punt de fer exclamar algun cronista que poques cases foren que no hi anàs algú. L’exèrcit sard arribava als dèsset mil infants del jutjat d’Arborea, dos mil cavallers francesos i mil ballesters genovesos, els millors del món, diuen les relacions, dotats amb armes capaces de travessar les armadures i llançar fletxes certerament fins a 360 m de distància a un compàs de dotze per minut. Tots comandats per Guillem III, o II, de Narbona. Poca broma, doncs.

A finals de maig, encara no s’havien reunit a Càller tots els estols de la corona i s’hi esperava l’arribada de la flota més important. Llavors, el rei hagué nova que els genovesos venien amb sis galeres per socórrer els sards. Prestament, salparen del port de Lapola deu galeres comandades per Francesc Coloma amb la intenció d’impedir que aportaren a Oristany i aidaren Guillem de Narbona. Les naus es dividiren en dues esquadres, una féu vela vers la costa oriental i l’altra vers l’occidental. L’u de juny fondejaren a la cala de la Linaira, al golf de l’Asinara, a recer d’un mestral que bufava de valent. Les sis galeres genoveses navegaven disperses, ignorants de la parança que els havia calat l’almirall català al blau de la mar. Atacats per sorpresa a dues bandes, els navilis genovesos foren desbaratats. La nau capitana i una altra foren capturades i empresonats l’almirall Guillem Mollo, cert Brancaleó Doria, homònim del jutge, i molts altres cavallers genovesos d’elevats llinatges. Dues naus fugiren i encallaren: foren saquejades i incendiades. Altres dues s’escapoliren i arribaren al port d’Oristany on desembarcaren queviures i ballesters. Hi moriren molts mariners i la resta d’hòmens foren traslladats al castell de Càller, on els encadenaren el mes d’agost per ordre expressa del rei Martí l’Humà. Per escarment, el rei de Sicília féu penjar, dels genovesos, vint-nou soldats. Havent reunit tots els hòmens, el jove monarca féu un fort i sentit acolliment als barons, nobles, cavallers i gentilshòmens i a tots aquells qui eren anats per servir-lo.

Castell de Sanluri

El dotze de juny començaren les primeres escaramusses dividides en dues fases. La primera fou una simple topada per reconèixer el terreny, aconseguir queviures i saber la consistència i posició de l’enemic. Sanç Roís de Lihori, almirall de Sicília, cavalcà amb mil cinc-cents cavallers fins a divisar el castell de Sanluri. Havia disposat l’encontre en quatre o cinc llocs davant Sanluri amb tres-cents rossins encoberts i quaranta cavallers a un quart de milla de distància per a cobrir la rereguarda, tot disposat per a l’emboscada. Vint corredors amb l’estendard reial desplegat, s’acostaren a rastrejar el camp de batalla, amb l’ordre de cridar l’atenció del castell, fer eixir els soldats i distraure els peons sards per combatre’ls. No hi reeixiren pas. Els sards no entraren a la ratera i en observar l’escamot, enviaren uns quants hòmens per fer-los fugir. Cent peons judicials i dos-cents soldats a peu isqueren per la porta per combatre els intrusos. Entre vint i vint-i-cinc cavallers hi escaramussaren amb els de Sanluri alhora que cridaven l’avantguarda perquè s’afegís a la brega, car cent peons i setze cavallers sards els anaven a l’encalç. L’estratègia de l’almirall es véu compensada i tots plegats obligaren els sards a retraure’s novament al castell. Seixanta soldats sards morts i prop de quaranta apresats, dos mil cinc-cents bous i cinc o sis mil caps de bestiar menut foren cobrats per al subministre militar. Atès l’objectiu militar, Roís de Lihori brocà el cavall i reprengué el retorn a Càller. Tomic es lamenta perquè en la refrega no es féu ningun bé sinó que s’hi perderen dos gentilshòmens durant el retorn, dels altres no diu res, és clar.

El capità de les naus barcelonines, en una relació tramesa al Consell de Barcelona confirmava la mort dels nobles, comptabilitzava el botí i afegia algun detall més. Altres fonts qualificaren l’enfrontament de victòria. Qüestió d’interpretacions. Tanmateix, no fou tan malament l’expedició perquè l’interrogatori a què foren sotmesos els soldats presos desvelà que els sards eren divisos. Tot i que eren majoria els contraris a la senyoria de Martí el Jove, estaven cansats de la guerra contínua i malobeïen els seus comandants. L’escissió de les forces enemigues induí el plantejament de la batalla final. Amb certa cautela hom pot afirmar que hi contribuí a la desfeta sarda.

Denari de Martí el Jove 1402-1409

La segona col·lisió començà el vint-i-tres de juny, vespra de Sant Joan. L’infant Martí envià un contingent soldadesc, amb Abella i Ferrandis d’Herèdia de capitans, a controlar Viladesglésies, rebel·lada contra els catalans, mentre Berenguer de Carroç, al cap d’una gran companyia, partia a la conquesta de l’Ollastra. Tots dos venceren i atenyeren l’objectiu militar fixat.

Dimarts vint-i-cinc de juny, dia de Sant Eloi, o dimecres vint-i-sis, probablement, a consell dels notables, el rei féu marxar la host vers Sanluri on s’havia encastellat l’enemic. L’infant havia encomanat al seu conseller que conservara el control de les naus i del port de Càller per utilitzar-lo com a via d’eixida, en cas de derrota. Hom prohibí expressament el sojorn de qualsevol persona estrangera dins els murs del castell. L’exèrcit esperava ordres acampat a Desena Majore, on el riu Mannu desguassa a l’estany de Càller. El clima càlid de l'illa a començament d’estiu obligà la formació a moure’s vora el curs del riu i d’altres fonts hídriques per mantenir el subministre constant de les tropes. Travessaren Villasor, Serramanna i Samissi fins arribar a boqueta nit a Sanluri, on reposaren fins a l’endemà. Era divendres i el real s’assentà a la Flumària, su Pranu, a la riba del riu Mannu, vora l’estany de Sant Joan, a dues llegües del castell. Sense saber-ho s’hi havien exposat a ser víctimes del mosquit anòfel, vector de la malària, flagell de l’illa durant molts segles fins que l’any 1946 fou eradicat. Feia una calor tòrrida, africana, que Zurita no s’està d’etiquetar: «como la de Berbería». En tres jorns els cavallers i la host eren davant el castell de Sanluri. A l’endemà, festa de Sant Pere de juny, l’infant manà descansar.

Diumenge, el darrer del mes, en rompre l’alba, el rei i tota la força s’aparellaren per anar a combatre la vila. La vespra, a nit foscant, els corredors de camp havien eixit a descobrir l’enemic i no el trobaren enlloc, resguardats com eren rere els murs del burg. Els sards que, segons Tomic, «tenien en poqua stima nostra nació», s’aplegaven a la barbacana del castell preparats en bon ordre per al combat. A l’interior del recinte, s’hi arraïmaven prop de dèsset mil infants i tres mil cavallers: sards, francesos, genovesos i llombards, que devien constituir un Cafarnaüm de llengües, de cultures, de costums i de comportaments que limitaven obligatòriament el bon govern d’aquell l’exèrcit. Desconeixem com anaven armats aquells militars, tret dels genovesos, amb ballestes, i dels francesos, guardats per una armadura completa d’acer ben lluït i lluent com una espasa. Els de la peà devien portar una protecció de cuir i plaques i alguna arma ofensiva.

L'estratègia. Il·lustració de Roberto Bandinu

L’infant havia dividit la host en una formació clàssica. Una tàctica militar típica de l’època: empavesats i ballesters enmig, la cavalleria, a la dreta i al flanc esquerre, soldat de peu i llancers. Una disposició d’atac en tres fronts: la cavalleria, la cavalleria de peu i la infanteria, a la qual s’unien arquers i ballesters. L’infant marxava al bell mig de la formació, voltat dels cavallers. Pere Torrelles comandava l’avantguarda amb mil hòmens d’armes i quatre mil soldats. La resta, a la rereguarda, a punt per al titànic enfrontament. Arribaren fins a les envistes de la vila i s’hi aturaren. L'hereu de la corona cavalcava entre els seus hòmens per envalentir-los, induint-los i arengant-los:

― Hòmens de gran virtut i coratge, us pregue que féu amb mi ço que tostemps haveu acostumat de fer en defendre el vostre rei i senyor, i a mi, qui sóc son fill, i espere ésser-hi vostre senyor natural.

Per la host fou respost al rei:

— Senyor, vostra senyoria no dubte en res que la vostra casa d’Aragó haurà hui victòria sobre aquests rebels qui són contra vostra senyoria, qui sou fill de nostre senyor natural.

I açò dit, els sards, amb gent de cavall i de peu amb el vescomte de Narbona al front, isqueren sobtadament detràs d’una muntanya amb ‘batalles parades’ per a l’atac. S’havien escondit a la sopalma d’un coll pròxim a la vila, de forma tal que les tropes desplegades darrere del turó no podien ser vistes. El bon rei pres el bacinet, mès-se’l al cap i les batalles foren prestes. La presència física de l'exèrcit sard no degué suposar l’increment del ritme bèl·lic. Abans del contacte mortal, les pugnes medievals se significaven per una successió d’actes lents amb moviments d’evolució estratègica. Hi pensaven, els soldats, que s’hi havien de matar els uns als altres? Sembla cristal·lí. Alguns devien córrer mullats, d’altres espantats, d’altres no els arribaria la camisa al cos de l’angoixa i els menys tindrien el cor encogit i s’aclamarien a Déu i a tots los sants. O a Sant Jordi, com era tradició. El que és ben segur és que tots dos exèrcits s’ataüllarien com a fesols de careta a l’espera de la fortuna esquiva. La infanteria no comptava amb una armadura per a protegir el cos, eren massa cares i els hòmens massa barats, en tot cas no es protegien el cap. No tots els soldats anaven armats adequadament. La infanteria sarda, per dir-ho en llenguatge militar, usava la virga sardesca, una temible espasa de vora un metre de llargària, ben equilibrada, meitat mànec de fusta meitat arma triangular, apta per a l’atac i la defensa. Altres autors la qualifiquen de tosca i pesada, antiquada. Alguns altres enarboraven forques. Les fonts insisteixen en la manca de formació militar. Una situació certament millorable per a una batalla tan decisiva. L’infant Martí cridà al portador de la bandera reial, Segur de Perapertusa, perquè començàs a ferir. El cavaller, no oblidant els esperons, començà l’escomesa i la cavalleria el seguí. El príncep havia ordenat que cinc-cents de cavall, de bacinet, dels més assenyalats cavallers, descavalcassen si els sards posaven davant la infanteria, com tenien per costum. Mentrestant, el cavaller mossèn Ramon de Bages, amb altres cavallers, enarborant l’estendard reial, cavalcà cap un puig situat davant les tropes sardes i el prengué. L’audaç maniobra de Bages i els altres cavallers obrí pas a l’exèrcit de Martí el Jove que seguí aquesta via, de tal forma que el sol matinal donava a les espatles dels catalans i enlluernava els ulls dels sards. El rei manà desplaçar la cavalleria a la dreta i la infanteria a l’esquerra. I començà l’escomesa furiosa entre els cavallers d’ambdós bàndols en diverses envestides que dividiren les forces sardes en dos cossos. 

La part esquerra comanada pel vescomte fugí del camp de batalla vers el castell de Monreal encalçat pels cavallers catalans. Els murs del castell resistiren l’assalt i Guillem i els seus acompanyants romangueren sans i estalvis. L’estendard del vescomte fou cobrat i pres el cavaller que el portava. Molts nobles sards caigueren a terra i d’altres de l’infant foren ferits. Hi destacà el jove hereu que imitava la valentia de l’avior. La batalla, feroç i sangonosa, s’allargà durant un temps tenebrós. En tant que els soldats de l’altre cos dels sards començaren a girar les espatles i a fugir desordenadament com a vençuts. No podien dirigir-se cap a Sanluri perquè els catalans havien tancat la via d'eixida. Incapacitats, sense direcció, intentaren a les palpentes travessar el gual del riu Mannu a la recerca d’un camí alternatiu per a resguardar-se al castell. El riu baixava de gom a gom i no fou possible creuar-lo. Amb l’enemic a l’encalç, decidiren caminar fins arribar a un petit tossal per trobar una altra via possible de fugida. Fou un viatge a la recerca de la mort. Al cim de la lloma hi havia una part dels atacants. Situats entre dues forces, l’exèrcit sard fou aniquilat. No hi subsistí gairebé ningú. Aquell tossal és conegut encara avui amb la sinistra denominació de «s’Occidroxiu», literalment el Matador, tan cruenta degué ser la mortaldat. El rei i la seua gent continuaven la persecució, de què moriren dels sards en la batalla i la fugida entre sis i set mil persones.

Battaglia di San Luri. Giovanni Marghinotti. L'assalt al castell

Mentre durava l’envestida final, soldats de peu i una partida de gent d’armes anaren a combatre el castell comandats per Bernat de Cabrera i Galceran de Pinós. Llavors, la fortalesa es presentava dalt o baix com avui, amb quatre torres angulars de quatre metres, connectades per un corredor de ronda que delimitava el pati central. Controlava l’entrada per tramuntana de la vila, transformada en un castrum rodat d’una muralla de cinc metres d’alt emparada per un vall. No fou suficient protecció. La ciutadella fou presa i els estendards dels capitans amb les seues armes posats al capdamunt de la torre. La infanteria fou conduïda vers la vila de Sanluri, que prengueren i meteren a sacomano. En aquests instants dramàtic abans de la capitulació, es degué escoltar fortament un silenci imposat, romput per crits d’alegria i planys de dolor i mort. Centenar de persones, brutes de fum i sang, circulen amb les cares sangonoses i els ulls desorbitats, aterrits més per l’espera que per la mort. No miren enlloc, extraviats com van. Emmudits, desconeixen el resultat del dia, només saben que arribarà la nit i amb ella la dissort. Els qui han sobreviscut a la feroç contesa, serren les dents i guarden l’agra memòria per a fer-ne històries. Són el testimoni viu de la massacre. Aquell dia, a la vila, hi moriren més de mil homes, dos-cents dels quals eren ballesters genovesos i més d'un centenar, soldats francesos i de la Llombardia. La població civil, romasa esclava, fou deportada a Càller i l’Alguer. Tres-centes dones foren capturades.

Quan l’infant vingué de la batalla trobà gran plaer en la presa de la vila i del castell. Aprés, anà a llevar els camps amb aquella cerimònia que es pertany i ordenà portar els cossos morts en la batalla a l’església de Sanluri on els féu soterrar amb gran honor. Tan sols els cavallers foren sebollits en tan solemne fossar. Els cossos morts producte del brutal combat foren despullats de tota indumentària i soterrats en fosses comunes, com es tenia per hàbit. Déu nostre senyor, amb la seua immensa misericòrdia, havia unit sense distincions tots els morts en un mateix indret, vencedors i vençuts. No s’havia produït el miracle esperat i cascú descansava on havia finat atès que tots eren cristians. Les cròniques medievals relaten que tan sols hi periren catorze persones assenyalades de la noblesa. La tropa mancada de sang blava, la gent de peu, no hi comptava, òbviament. De la batalla d’Anghiari de 1440 que enfrontava a milanesos i florentins, Maquiavel, testimoni presencial, deixà escrit: «Non vi morì alcuno solo vi furono alcuni cavagli feriti». I l’estima històrica parla de nou-cents morts! Comptes de feudals. La batalla de Sanluri fou decisiva per al devenir del regne d'Arborea. Els somnis d’independència s’esvaniren definitivament aquell dia i esdevingueren victòria indescriptible per a la Corona d’Aragó. Travesses estranyes de la història.

La narrativa de la batalla planteja objeccions interpretatives sobre alguns aspectes encoberts. Ignorem exactament què ocorregué just al moment del contacte entre els dos exèrcits i tampoc no sabem el temps de durada de la confrontació, tan sols Zurita s’hi aventura genèricament: Duró la batalla por buen espacio. El moviment de l’infant i l’arenga, canònica i motivadora, abans del combat a sang i fetge, alguns cronistes medievals l’atribueixen a Marí el Jove. I tanmateix, l’hereu relacionava el parlament amb el frare Joan Eiximeno, segons relatava uns dies després. La xifra de combatents i de morts al camp de batalla apareix exagerada als textos amb un ús propagandístic evident. La persistència en el temps dels topònims al·lusius al carnatge colossal d’aquella lluita pot ajudar a comprendre la crueltat de la confrontació. La conquesta del castell de Sanluri per la rereguarda de Martí el Jove suposa la presència d’enginys militars i maquinària d’assalt a la fortalesa, de la qual les fonts coetànies resten opaques. D’altra forma esdevindria impossible una conquesta tan ràpida. Una conjectura molt suggestiva juga amb la possibilitat, bastant versemblant, que algunes forces sardes obriren la porta del castell a l’exèrcit de Martí el Jove amb l’esperança de ser recompensats. Zurita ho desmenteix: «le entraron por combate (…) y el castillo fue combatido y entrado». L’esclavatge de la població civil, víctimes i vençuts, era una tàctica econòmica acostumada, distintiva de l’apropiació bèl·lica del XV. Rarament es procedia a l’extermini de la població civil, un estereotip de l’època, perquè els sobrevivents es convertien en botí de guerra, amb les riqueses trobades a l’interior de les viles conquistades. Des del punt de vista dels vencedors, les ciutats conquistades, grans i  menudes, s’observaven com un dipòsit potencialment elevat de riqueses, un botí desitjat, cobejat i valorat, imaginat molt abans de la presa davant l'eventualitat de poder-se’n aprofitar. Si hom sobrevivia.

Resulta inquietant i torbadora la persistència de la memòria a través dels segles d’aquelles derrotes, dures desfetes, en què s’esfuma la possibilitat d’esdevenir alguna cosa més que simples comparses d’un combat; quan s’esvaneix l’esperança d’aconseguir la independència com a poble i hom ha de romanen a casa amb el forrellat passat. 

Representació de la batalla de Sanluri. 2013

Torrelles ha dedicat un museu a la nissaga i s’hi ha construït una maqueta de la batalla. Els sanlurians celebren amb festes l’aniversari d’aquesta batalla, sa Battalla, l’anomenen. Ho fan cada any amb la recreació, més o menys ajustada, dels fets. Grups musicals hi canten la lluita amb lletres reivindicatives, de vegades salvatges, cridaneres, com a mínim. La gent del poble viu, dansa, menja dolços i aprofita el lleure. Hi ha música, divertiment i alegria compartida. Els sards han après a riure després de plorar tant de temps. Noteu el paral·lelisme tràgic: Valencians, catalans, illencs, pobles vençuts, celebren derrotes. Com els sards. Vencedors i vençuts, tots víctimes. Irònic, no?