Notícia de Vila-real

Vila-real. Plànol del natural de 1562. Crònica de Martí de Viciana

Evoquem o recordem un lloc per un instant viscut, una lectura o una apreciació complaent. Viatgem amb urgència per visitar ràpidament ciutats i monuments que a males penes aconseguim de fixar per un temps relatiu. La lectura ens transporta a espais viscuts i relats imaginaris, recreats personalment al marge de la intenció primigènia de l’autor. Talment com visitar pàgines d’història d’un període escollit.

Al darrer terç del segle setze, a Vila-real hi havia molt bon aparell de fondes i serveis, provisions de pa, de carn, de vi, d’altres manteniments i regals per als viatgers, cosa fina, que els vulguessen adquirir. La població es distribuïa en tres-centes quaranta cases, gent honrada, rica i de bon tracte. Al Regne de València de llavors, es coneixia com Venècia la petita, perquè el govern i la riquesa de Vila-real excedia per molt les altres poblacions. El govern de la vila atenia amb puntualitat el pagament dels càrrecs del reial de la sal, els serveis de corts i d’altres contribucions del general per atendre els regals amb què hom obsequiava reis i dignataris, dels quals impostos, se n’eximia els vila-realencs. Quan el rei fundà Vila-real, la féu bella i, com mereix l’obra de reis, manà construir carrers amples i cases belles i, enmig, assentà la plaça, des d’on s’observaven les quatre portes de la vila, com atén l’assenyat dibuix al natural de la Crònica de Viciana.

Porxets de la plaça de la Vila

Els veïnat tributava per altres taxes com la peita, el sequiage i els impostos locals en molt poca quantitat, perquè la vila procurava d’alleugerir i exhonerar els vilatans, si hi havia caixa i podien assumir administrativament l’import. Era d’admirar la cura que posaven els regidors a l’hora de proveir de forment les sigtes comunals. Certament, era digne de lloança perquè cascun any, quan arribava el temps de la collita, compraven el blat que havien de menester ben d'hora i prest. Després el venien a la població sense cap càrrec addicional, a preu de cost. Així el venien més barat que cap altra vila de la comarca.

Per guardar el patrimoni i les rendes de la vila, per al bon governament, el consell, els jurats i el justícia de Vila-real, el 4 de juny 1541, acordaren una ordenança municipal on es proveïa que qualsevol home que l'any anterior hagués administrat diners de la vila, els deutes pendents, generats durant el seu govern, el responsable els pagués de la seua pecúnia personal i al comptat, amb l’efecte d’un any després de finida l’administració. Si no ho feia així, els seus béns es venien en pública subhasta fins a igualar el dèbit generat. Aquest estatut, inviolablement observat, juraven guardar-lo el regidors cascun any sota la pena que, si no es complia al peu de la lletra, els consellers no es podien reunir a la sala del Consell per a l’elecció i creació dels regidors de l’any vinent.

Vila-real a les Corts

Com l’ordenança es respectava rigorosament, els regidors no esperaven la fi de l’etapa, sinó que sis mesos abans, començaven a esbrinar els comptes dels administradors, aclarir el romanent i agilitzar l’execució del deute. I en aquest tema no valien els precs dels parents ni dels amics. El regidor que millor ho feia i proveïa era considerat el més virtuós. Com la llei es guardava sense excuses, ningú no esperava que s’executés mai aquella ordenança puinitiva. Preservat el rigor econòmic, la vila s’administrava bé i l'increment de béns i rendes es destinaven  a la millora del veïnat i dels edificis vilatans. Fins que arribà el mal d’Almansa. Les tropes borbòniques penetraren dins la vila a sang i fetge, la saquejaren, la incendiaren i s'hi inicià una altra etapa històrica.

Ens hem avesat a un clima social indiferent del bé comú i amb els governants definitivament decantats vers l’ocultació i manipulació dels comptes públics. Hi ha realitats que fugen de la metàfora i la llegenda. Com el regiment públic de Vila-real en temps forals.