Escut dels Bonhivern. Crònica de Martí de Viciana |
De
la finestra de palau hom podia observar la mar. En aquell temps, pura, neta, cristal·lina.
La ciutat, cenyida per una muralla senzilla i útil, s’eixamplava per una
barbacana que la decantava dolçament vers la línia costanera. La geometria exacta
dels bancals del Camp d’Alacant delimitaven la vista per l’horitzó temporal. La
torre de l’Esperó, enclavada darrere l'església de Santa Maria, vora el Portal Nou
o de l’Horta, actuava de record viu de la guerra dels dos Peres, viscuda intensament
a la vila.
Portal Nou i la torre de l'Esperó. Gravat segle XIX |
L’eixida menava cap a l’orient extramurs del recinte fortificat.
L’andarec que hi passés sortia de sobte a la rambla de Bonhivern, on hi existia
un pou d'aigua dolça, enigmàticament denominat el pou del Drac, i el brollador
de la Goteta, a més dels ermitoris de la Mare de Déu del Lluc o del Socós, enderrocada
el 1960, i el de Santa Anna, on molts segles després s’alçaria el barri de
pescadors o raval Roig. Arreu s’hi albiraven els masos, fortificats o no,
habitats pels mudèjars llançats extramurs de la vila en temps de la conquesta.
Rambla de Bonhivern amb l'estació de la Marina construïda sobreel llit del barranc. f. Alacantídeprofit |
Llavors
regnava a la Corona d’Aragó Ferran de Trastàmara, dit el Catòlic, que seguí fil
per randa la consigna familiar d’engrandir l’autoritat reial sobre aquells
súbdits valencians que tan poc l’emprenyaven. Alguns historiadors al·ludeixen al
cesarisme trastamarista d’aquestes decisions a partir de la premissa que Déu havia
confiat al rei un edicte de pau i concòrdia, base del bon govern i la riquesa...
del patrimoni reial, hom suposa.
La
branca familiar alacantina d’aquesta nissaga descendia de Pere Bonhivern, un
home forçut, traçut, capaç, volenterós i valent, com el defineixen els escrits.
Brau, de gran força i jactanciós, en un acte d’exhibició davant Ferran II,
Bonhivern desafià personalment un lluitador de llarga anomenada. Situats tots
dos enmig del clos, mirant-se de fit a fit, el jutge féu sonar la campana. Al
primer atac, Bonhivern prengué el contrari per la cintura, el voleià dues
vegades i l’assegué violentament en terra. A la segona envestida, l’agafà del
coll, el tombà en un tres i no res i el féu allargar-se de costat, tot estovat,
derrotat com una figuera morta. Abans de la tercera escomesa, el lluitador, alçant-se
dempeus, demostrà un immens valor i s’enfrontà novament, temerari, al robust alacantí.
Bonhivern l’agafà ben fort pels malucs, tot i braços, i amb un somriure burleta
el col·locà amb condescendència sobre l’ampit de la finestra del refectori.
Després, graciosament, s’inclinà reverencialment i victoriosa i els
aplaudiments retronaren sorollosos dins el recinte. Content del triomf
aconseguit aparentment sense esforç, educat en la gentilesa cavalleresca com
havia estat, en cascuna de ses mans agafà una gerra plena d’aigua, les alçà a
plom i amb elles donà aiguamans als cavallers assistents sense que se n’eixís
ni una gota dels atifells. L’anècdota nobiliària, enginyosa certament, de la
qual desconeixem la veracitat per indocumentada, la reporta Viciana. Degué ser
molt del gust dels escriptors perquè féu tanta fortuna que apareix reproduïda a
gairebé totes les històries relacionades amb Alacant que parlen d’aquella
època. Viravens, com li pertoca, negligí la història i no la repetí.
Ferran el Catòlic presidint les corts |
Pere
Bonhivern fou el primer noble de la nissaga alacantina, privilegi aconseguit militarment
en la presa d’Almansa l’any 1476, en què fou el primer a penetrar dins el
recinte murallat i plantar les armes reials dalt la torre de l’homenatge. Agraït,
el rei l’armà cavaller a Barcelona uns anys després, exactament el 10 de juliol
1493. No hi consta que cap membre del clan familiar fóra convocat a corts.
L’any 1430, un parent seu, Bernat, figura dins la taxa del braç militar amb la
condició de donzell, però no abans. Tanmateix, alguna posició elevada devia
exercir el musculós Pere perquè fou nomenat justícia per a l’any 1443 i elegit
jurat en dues ocasions, 1445 i 1488, a més de ser insaculat dins la bossa dels
cavallers l’any 1476. Atesa la destresa i habilitat d’aquest noble, se li
confiaren tasques complexes que resolgué a satisfacció del govern municipal. Jaume
Pasqual, capità corsari d’una galiota,
sostragué una nit la mercaderia d’una fusta anglesa fondejada al port.
Denunciat el robatori davant els jurats pel seu patró, Uberto Stiumi, el batle
manà armar dues embarcacions i atorgà el comandament al dit Pere Bonhivern.
Durant sis llarguíssimes jornades de navegació, perseguiren el pirata Pasqual,
a qui capturaren finalment vora Tànger i lliuraren a la justícia. De la
mercaderia robada, però, no se’n diu res, als papers. Aquesta classe d’accions
no resultaven estranyes, aleshores.
Segons
la genealogia, els Bonhivern eren una de les famílies més antigues i de més
noblesa (?) de la vila d’Alacant. Els seus membres més reeixits exerciren els
oficis municipals. Bernat, donzell, fou sotsalcaid del castell de Santa Bàrbara
l’any 1404. Bernat, fill seu, fou jurat el 1427 i mostassaf el 1428 i el 1452. Descendien
d’un llinatge originari del Llemosí que formà part de l’exèrcit de Jaume I en
la conquesta del Regne de València amb parada a Cubells de Catalunya. Foren
senyors de les cases que després constituïren el palau del duc d’Arcos. Quan fou
alçada la creu de terme del camí de l’Horta, a la part superior foren gravades les
armes dels Bonhivern. La davallada del llinatge s’inicià amb mossèn Joan
Bonhivern, Joan Antoni i Pere Lluís, els seus dos fills, que vivien l’any 1563.
Avui no se’l troba enlloc, aquest cognom.
Jaume
Febrer dedica una troba al Bernat Bonhivern que participà en la conquesta de la
ciutat de València, conquistador d’Almoradí. No resulta ociós comentar la
inexistència d’aquest personatge a la crònica de Jaume I, circumstància que no
li treu l’interès, diguem-ne, arqueològic.
Bernat Bonivern, de nació francès,
de prop Llemotgés, vingut a la conquista
ab gent de sa terra, pocs dies après
que es sitià València, e li fonch comés
a Guillem de Montcada, es posàs a vista
de la Pobla Vella, que és un arrabal
de cita ciutat, e en ella asistí
fent accions bizarres, e el rey lliberal
li donà bons premis. Porta al natural
flor de llis de plata, sobre carmesí.
Ab facilitat prengué a Almoradí.
A
finals del quinze, Alacant havia aconseguit un estatus econòmic important
gràcies a la intensa activitat portuària, on les accions piràtiques tenien un
bovalar a mà.
Alacant en un gravat de 1563.
Crònica de Martí de Viciana
|
Hi recalaven tantes naus, italianes, portugueses, biscaïnes i
flamenques per a comerciar, que alteraren el ritme rural de la vila. S’hi
importaven esclaus, venuts a Xixona i Alcoi, i s’hi exportava vi blanc i negre,
molt sol·licitats al Països Baixos, Anglaterra i Escòcia. Arreu dels carrers de
la vila bategava l’instint fenici del comerç. Els estrangers no resultaven atípics
als alacantins, revestits amb l’hàbit de la paciència i la negociació. La fira
d’octubre, exempta dels impostos de peatge i duana, atreia els visitants. Família,
ofici i comerç establiren les línies de l’expansió urbana, aprofitada per constructors,
notaris i llauradors que albiraren l’oportunitat d’enriquir-se. Els llinatges
tradicionals perderen el protagonisme i una classe funcionarial, administrativa
i ennoblida, oligàrquica, en prengué el relleu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada