El gonell sardesc

Alfons el Benigne. Santa Maria del Mar

Les llegendes històriques es creen des d’un sentiment col·lectiu que l’autor encerta a reproduir màgicament i s’envolten d’una finalitat eminent. Sovint esdevenen transmissores dels mites nacionals i enclouen en un relant l’origen d’un fet, d’un costum o d’una conquesta llunyana, amb els quals els oïdors se senten partíceps sentimentalment o patriòtica. Cada generació manté un sistema pecuiliar de valorar i d’interpretar els esdeveniments en funció del seu interès particular o general. No cal entrar en disquisicions puntuals sobre dirigents i massa crítica, ens endinsaríem en un terreny fangós i esmunyedís. Podem revisitar altres escenaris històrics per conèixer ambients expansius, alegres i encoratjadors.

En època medieval, durant el primer terç del segle xiv, la Corona d’Aragó entrà en guerra amb els pisans per la possessió de Sardenya amb el vistiplau papal. Ovelles sense pastor, anunciava fra Frederic de Fulgenci a Jaume II, que era l’illa. La política i l’economia era controlada per dues grans famílies pisanes, Visconti i Donarico, mentre el comú de Pisa dominava les fonts de riquesa terrenals: mines, salines i exportacions bladeres. Espoliats per la cobdícia pisana, l’illa s’havia convertit en una colònia d’explotació. Es detectava certa esperança entre els sards per l’arribada imminent del rei d’Aragó. El dilluns 14 de juny de 1323, desembarcà a Palma de Sols l’estol de l’infant Alfons acompanyat de dona Teresa d’Entença, esposa seua. Havien salpat quinze dies ans sota el comandament de l’almirall Francesc Carroç.

Port Fangós abans que fos cobert de sorra

 Abans de la partença de Port Fangós, en un discurs força reproduït, el rei Jaume el Just, a peu d’escala, lliurà la senyera a l’infant i pronuncià aquestes paraules:

― Fill, jo us do la bandera nostra, antiga, del principat de Catalunya, la qual ha un singular privilegi, que null temps fo vençuda ni desbaratada.

Una arenga patriòtica reblada amb un colofó dramàtic repetit per tres vegades:

        ― Morir o vençre, o vençre o morir, o morir o vençre!

En posar el peu a Sardenya, una ambaixada sarda dels principals dirigents de l’illa rebé l’infant alegrement per confirmar la submissió de l’illa al rei d’Aragó. La discreta diplomàcia de la corona havia maniobrat eficaçment les influències sardes. Passats els mesos i els setges, hi arribà l’hora de la batalla definitiva, a Lucocisterna recorden els annals, un bixest 29 de febrer, en la qual el futur Alfons el Benigne acredità la nissaga i es comportà «com a lleó i bon cavaller». Vençuts per terra i per mar, els pisans marxaren cap a casa «ab llur mal mandat». El canvi de poder no calmà l’esperança esmerçada, però. Només cinc anys tardaren els sards a revoltar-se, esperonats pels abusos i negligències dels ‘funcionaris’ catalans que governaven l’illa. Una estratègia de desgast alimentada generosament per la república de Gènova, que esperava a l’aguait.

Fustes i tarides

L’1 d’agost 1324, enmig de l'estiu, en rompre l’alba, l’estol principesc atracà a la marina de Barcelona. Alfons hi arribava triomfant i vencedor. Muntaner no s’està de proclamar-ho orgullosament: «La festa fo molt gran en Barcelona, e per tota Catalunya e Aragon, e el regne de València, e Múrcia, e Mallorca e Rosselló, que totes les gents faeren de la vinguda del senyor infant». Altres opcions apunten cap a un retorn apressat per la disposició de Jaume II a nomenar primogènit el seu fill preferit, l’infant Pere en detriment del primogènit d’Alfons, el futur Pere el Cerimoniós. Fos com fos, quan la fusta hi arribà, l’infant baixà a terra prestament per reverenciar el rei, son pare, que l’esperava en terra ferma. Vestia a la manera sarda, ab gonell sardesc i calçat illenc. Quan es presentà davant el rei, aquest no li volgué res dir ni donar la mà a besar. La reina Elisenda, els germans de l’infant, els barons, la noblesa, la burgesia urbana i les altres gents que presenciaven l’encontre, es meravellaren del glacial acolliment que el rei havia fet a l’infant. El consell barceloní havia disposat el tancament de botigues i venderies i que reixes i balcons s’endomassaren per celebrar l’arribada del vencedor de Sardenya.

Asumida la freda recepció paterna, afligit i apesarat, marxà Alfons amb la seua esposa i el seguici a reposar al palau Petit. En acabant de dinar, l’infant es mudà la roba i es vestí com a català, així com llavors anaven, i anà a visitar el rei Jaume al palau Major.

Palau Major

Quan el rei d’Aragó veié venir l’infant, no esperà que hi arribés, sinó que isqué a rebre’l al cap de l’escala amb els braços oberts i el somriure a la cara. Prengué l’infant, el besà i l’abraçà molt dolçament i l’acompanyà a la sala de cort. En asseure’s, la reina Elisenda, madastra d’Alfons, en presència dels cavallers, demanà al rei amb un discret to reprensiu:

—Sènyer, per què hui pel matí, quan l’infant vingué a vostra senyoria no li féreu bon acolliment i ara, senyor, li l’haveu fet així?

El rei respongué:

— Si hui pel matí l’infant hagués vingut vestit amb les robes de vencedor, sens falla jo li hagués fet l’honor que ara li he feta, mas com vingué vestit amb les robes dels vençuts, es mereixia bé ço que jo li fiu. Perquè sapieu, senyora, que ningú no deu jamés portar hàbit dels vençuts, sinó dels vencedors. Ja veus per què li fiu aquell acolliment.

Tots els presents hagueren molt per bo açò que el rei havia fet i donaren per feliçment closa la recepció del monarca.

Batalla de Lucocisterna

Fóra possible que el fervor patriòtic catalanesc que es respirava en l’ambient de la cort reial durant aquest regnat, la conquesta important del regne de Sardenya i els èxits internacionals aconseguits per la diplomàcia intel·ligent de la corona, inspiraren aquesta feta mancada de tradició escrita documentada. El convencionalisme del relat fa planejar més d’un dubte raonable sobre la versemblança de l’escena i obri la via a una interpretació més relacionada amb l’eufòria general desfermada. El goig general del poble menut per l’èxit de la conquesta es podia viure i copsar de prop, com escriví Muntaner. Fóra o no fóra real, es tractés d’una llegenda o d’una situació inventada per algun curial, la narració dóna compte d’un entusiasme nacional, d’un estat d’exaltació social favorable a l’expansió. No cal demanar-se pel sentit de la contalla perquè el relat es manifesta transparent i cristal·lí.

Se’m fa difícil establir cap paral·lelisme amb la realitat actual, sempre tan fugissera del camí traçat. Tanmateix, no deixa d’haver-hi alguna cosa comuna en aquesta narració, un batec compartit per la gent que sense estridències mostra un hàbit afí. Una pulsió social que impulsa les decisions i empenta els dirigents per altres vies dins el descrèdit polític general que ens governa. L’aroma primaveral africà envolta d’una nebulosa esperonadora les ànsies més íntimes. Que un poble invaesca un altre no és un problema menor ni insubtancial, malgrat que ho semble, o que hom ho dissimule com una juguesca o un simple canvi de mans. Tot i això, rere les maniobres dels poderosos, rere les llegendes inventades i difoses, si hom escarba una mica, apareixerà a sota, expectant, l’interès vulgar, gens atípic, de la lluita pel poder.

Banys i recreacions

Hammam. Banys àrabs de Girona

Per què em preguntes ma raça?

Tal esdevé la naixença de fulles, tal la dels homes

La Il·líada, cant VI, 146-147

 Mesurar humanament un personatge des d’ara i aquí resulta quimèric. De fet no observem una persona dins el seu entorn sinó una imatge projectada de segles. Un simulacre, una figura hieràtica. Una mena de làpida jacent, dura i impenetrable. Parlem d’Alfons, dit el Brau, sisè de la dinastia règia lleonesa. 

Alfons VI el Brau

Sol comportar-hi un esquinçall de desassossec transmès pels papers. Hi transporta el segell atàvic dels protagonistes impregnats de literatura. Una corona d’il·lustres actors històrics el circueixen. Segongènit de Ferran I de Lleó i de la reina Sanxa. Nét de Sanç Garcés el Gran, rei de Pamplona, comte de Sobrarb i Ribagorça, i de la reina Múnia, per part de pare. Nét de Alfons V, rei de Lleó, i de la reina Elvira, per part de mare. Germà de Sanç segon el Fort, rei de Castella; de Garcia, rei de Galícia; d’Elvira, senyora de Toro, i d’Urraca, senyora de Zamora. Nebot de Ramir I d’Aragó. Segons el costum lleonès no hagués heretat. Segons el pamplonés, sí. Son pare decidí obeir les lleis navarreses i repartí els territoris entre tots els seus cinc fills.

De bell principi, Alfons el Brau topà amb les ambicions expansionistes del primogènit Sanç el Fort. Els desitjos de grandesa d’Alfons tampoc no foren menors. Batallà contra el seu germà major, a judici de Déu, per a litigar els regnes i fou vençut totalment a Golpejera. Tancat a la presó de Burgos, la pressió d’Urraca aconseguí traslladar-lo al monestir de Sahagún, on el raparen i revestiren de monjo sense demanar cap opinió. Fugit de nits, s’aclamà a Al-Mamun, rei de la taifa de Toledo, a la qual trairia després. Resoltes les diferències fraternals, s’alià amb Sanç i tots dos carregaren contra Garcia, germà menor, rei de Galícia, a qui derrotaren, empresonaren i estranyaren a la taifa de Sevilla per a repartir-se el regne gallec. Els esdeveniments se succeïren dins d’una embosta escassa d’anys. El rei de Castella morí durant el setge de Zamora, en un acte contat i novel·lat ad nauseam. El romancer atribueix la mort a la traïdoria del noble Vellido Dolfos, en una situació típica de les guerres de setge on la precaució sol caure davant l’astúcia.

Portal de la Traïció. Zamora

La literatura cerca el mite i la llegenda vol que s’instaure en aquests espessos dies la jura de Santa Gadea, on comparegueren Rodrigo Díaz de Vivar dit el Cid i Alfons el Brau. El primer per a exigir i prendre solemne jurament al monarca; el segon, per jurar i perjurar que no hi havia participat, en la mort violenta del germà. Ningú no caça sense gos. Rere l’escenografia s’endevina la intenció. Alfons el Brau és rei de Lleó però també vol ser-ho de Castella, i sense màcula. És l’arranc del cantar de gesta del Mio Cid. Uns fets històricament reprobats però que han proporcionat un colossal doll temàtic per a documentar la versemblança de l’episodi. S’hi incardinava amb el devenir fals de tants autors com han escrit sobre les ‘grandeses’ d’una Espanya inexistent. Una idea posterior que ni tan sols jeia dins el projecte d’apropiació nominal instaurat pel arquebisbe Toledà dos-cents anys més tard.

Amb certesa hom coneix l’ànsia d’Alfons de regnar sobre Galícia. Desaparegut Sanç de Castella, Garcia retornà al seu regne. Passat un temps, Alfons el cridà a reunió. Garcia caigué candorosament en el parany: fou empresonat i encarcerat al castell de Luna fins que morí. Un engany necessari per a tancar el cicle i ser nomenat Imperator totius Hispaniae pel papa. Les cròniques medievals i renaixentistes el qualifiquen amb delicadesa i exaltació. No s’estan de resseguir tants testimonis historiogràfics com l’avalen. És tractat de persona afable i acollidora, amic de la pau i de la justícia. No sóc qui per a desmentir-ho. Que ho facen els historiadors, si molt convé.

Hi flueixen les passades i els botafumeiros innecessaris que us estalvie de comentar. Al Brau l’envolta un aire anecdòtic que el perseguirà entre els historiadors àulics. Encoratjat per Constança de Borgonya, segona esposa, impulsà la substitució de l’ofici mossàrab pel romà. Segons una de les tradicions, el rei llançà tots dos breviaris al foc per conèixer quin cremaria primer. Ho féu el romà. Irat, el monarca rellençà el text mossàrab fins que fou consumit. «Allà van les lleis, on volen els reis», resumí el cas la saviesa popular.

Bíblia de Lleó

Fet rei i conquistat Toledo, Alfons ordenà assolar tots els banys dels seus regnes l’any de mlxxiii i exigí que des d’aquell mateix moment no se n’usàs en cap manera. Devia pensar que els homes, a causa del regal que suposava la finor i suavitat de la pell, i d’altres recreacions, esdevindrien escassos de forces i perdrien o se’ls afluixaria molta part de la humanitat procreadora esmerçada en guerres i batalles d’armes. Desconec el sistema purificador que degué usar el monarca per mantenir-se odorosament neutral davant tal interdicte. En tot cas, no era casat, encara. El refinament àrab, presents als hammams toledans degueren pertorbar-lo força. Tan infestades d’ablucions i pólvores són les pràctiques corporals d’ara que resulta tortuós d’entendre la resolució reial.

Home femeller, maridà amb Agnès d’Aquitània, de catorze anys, morta quatre anys després; amb Constança de Borgonya, vídua, filla de Robert el Vell, duc de Borgonya, que li donà l’hereva, Urraca I; amb Berta de Toscana, filla d’Amadeu, comte de Saboia.

Urraca de Zamora

Gaudí del concubinatge amb una princesa musulmana, Zaida, per a gran escarni de la clerecia, li donà un fill i dues filles. A un any de la mort, s’amullerà amb Betriu d’Este, filla del duc d’Este. Vist que no en tenia prou, mantingué relacions il·lícites amb una dama de nom Ximena Munyoç i d’altres que no es coneixen a hores d’ara. 

Hi comptà amb l’ajut sequaç d’Urraca, germana i senyora de Zamora, en una relació voltada d’un teixit fronterer al misteri incestuós.

Avui, el record del Brau s’ha esfumat, s’ha esborrat de la memòria popular. Ha esdevingut una imatge, una figura estranya en aquests temps d’extrema higiene corporal. Hi resta només un soroll verbal, no res, com les fulles tardorals homèriques.

Montsoriu versus Gençor

Escut dels Montsoriu. Socarrat. Ana M. Delicado

El destí juga a daus i entrellaça els destins, desactiva els ardits i manté inexorable llur actuació. Un regne dirigit per infants, pensava algun filòsof presocràtic. Vet aquí dos personatges enfrontats per terceres vies, sense llicència contrària. Observeu-los il·luminats per la celístia difusa del pas del temps. Cascú en son lloc. Vides convergents a la València quatrecentista, devien saludar-se sovint: Bon dia, cavaller; Bon dia, respondria cortesament l’altre. I així fins a la pròxima ocasió. Probablement es miraven de reüll perquè les famílies interposades mantenien un litigi l’origen del qual encara roman entre bolquers històrics. N’eren moltes, les bandositats en aquest regnat d’Alfons el Magnànim. Menejaven raó algunes, les altres se la buscaven.

L’adveniment de la dinastia Trastàmara, amb dràstiques decisions preses sobre l’aristocràcia resident, incrementà en nombre important els membres de la noblesa valenciana, a l’empara d’un privilegi de 1420 atorgat pel rei Alfons el Magnànim. Hi feren aparició nous llinatges a partir d’activitats relacionades amb el poder. Ascendiren a la condició de donzells, cavallers i nobles, sovint a canvi de serveis a la Corona. No s’hi actuava gratuïtament, però.

Alfons el Magnànim segons un seguidor de
Piero de la Francesca

Els Trastàmara freturaven d’un grup social, poderós i cohesionat que els fóra favorable. Alguns han volgut interpretar en aquesta promoció l’origen real de la noblesa indígena. Són els Mercader, Roís de Corella, Rabassa, Borja. L’oligarquia urbana sabé treure’n profit: notaris, juristes, copers, jurats... s’ennobliren en aquesta convulsa època. La Corona era la garant de la pau interior, hi acudien les famílies enfrontades a la recerca de justícia. En foren tantes que el monarcà optà per abandonar els nobles a llur albir. Un exemple d’aquesta política del laissez faire, laissez passer fou l’enfrontament entre els Montsoriu i els Joan. El governador, al remat, proposà al Consell Reial que ambdós fossen «desguiats e que cascú anàs a son risch, a fi que lo desguiament portàs e fàcilment poria portar concòrdia». L’any 1447, Galcerà de Montsoriu i Jordi Joan signaren una pau i treva forçosa malgrat que el segon fos condemnat a l’exili. No resultava gratuïta la divisió de la societat més poderosa en banderies, no. El monarca n’eixia reforçat i l’arrogant classe aristocràtica afeblida. La pau, però, només ho semblava, era fictícia.

Lliça entre cavallers

     Aquest n’és el marc de la coincidència. Dos hòmens d’honor. La paraula és l’home, diuen els valencians, l’honor es desdibuixa des de la nostra actualitat tan remota. Es tracta d’un cas notable i exemplar que ocorregué a un home destacat de la família Montsoriu. Uns cavallers justaven al mercat, Monsoriu feia de jutge de la justa. Des del cadafal estant, viu una brega moguda entre un fill seu i un altre gentilhom de la família Gençor. Entre la multitud corrien rumors interessats. Es comentava que mossèn Gençor havia donat una sonora galtada al fill de Monsoriu. Arribada la incerta informació al pare, es retirà apesarat a una cel·la de frare del convent del Carme. La meditació li féu prendre les decisons que havia d’adoptar singularment. Envià al mercat un astut i fidel criat seu perquè s’assabentàs en directe de les parladuries de la brega. Retornat el domèstic, explicà al seu senyor que es comentava que mossèn Gençor havia alçat la mà al seu fill per a galtejar-lo, però que no arribà a tocar-lo per haver-hi una tela entremig, i que una venedora assegurava que mossèn Gençor havia donat una bufetada al fill de Montsoriu. Llavors el senyor exclamà: «Bufetada ha sigut i mon fill l’ha rebut». 


Plaça del Mercat, segons el plànol del pare Tosca

     El pare, que molt valerós era, per suplir la badoqueria del fill, astutament i amb gran cautela, fugí de València i marxà a viure a Venècia, on residí per temps de vint-i-dos anys. Durant tot aquest període, mossèn Gençor visqué enclaustrat i recelós, no tant pel fill present quant del pare absent, del qual temia la seva gran sagacitat i valor. Quan Montsoriu conegué que son fill no restituïa l’honor per a satisfacció seua, fingí dissimuladament una greu malaltia i dictà testament a Venècia: nomenava marmessors i deixava el seu fill hereu universal. Com si morís, el testament es publicà a Venècia i després fou tramès a València. El fill, que ho cregué de ferm, acceptà l'herència, es vestí de dol i rebé de parents i amics el condol per la mort del pare. Publicada la mort de mossèn Montsoriu per tot València i tinguda per molt certa, Gençor abandonà les armes, l’aprensió i les cauteles i comença a passejar tranquil·lament per la ciutat.

Bàndol nobiliari

     Emperò, si el testament caminà de Venècia a València, el testador no fou sebollit a Venècia, perquè prengué tres criats seus molt valerosos i es traslladà a València. Un dels criats llogà una casa al barri on habitava Gençor. Tan sols el criat es mostrava com a senyor de la casa, que Monsoriu i els altres no apareixien enlloc.
Passat el Nadal, en solitud i tristícia, es presentà l’ocasió. A hores de vespres d’un divendres vint-i-tres de gener, gebrades les aigües de les voreres pel fred glaçador, els escassos hòmens caminaven emboçats amb tot i capa. Descuidat, també passà mossèn Gençor per aquell carrer, camí de casa seua. D’un cantó fosc on s’havien amagat, isqué prest Monsoriu acompanyat d’altres cinc. Tot d’una, escometeren i acoltellaren furiosament mossèn Gençor, que morí desagnat. Sense voler veure ni parlar al seu fill, Montsoriu se’n tornà a Venècia on morí de molta edat.

    Notarialment, el dietarista Miralles anotà la mort de mossèn Gençor amb rigor professional: «En l’any de mccccxxxxviiii, divendres a vespre, a les x hores de la nit, a xxiii de giner, mataren a mossén Gençor, parent dels Johans; e, segons se diu, feren-ho V hòmens dels Monsorius». La mort violenta de Gençor llançà el bàndol dels Joan i Valleriola contra els Montsoriu fins que a pocs mesos dels cruels enfrontaments, Joan de Navarra imposà la pau i treva amb mà ferma. Temps a venir, el fat ja n'havia esbossat el traç.

La séquia del rei



Ximo Ferri:  La séquia del Rei

Aquest any de 1239, Ab ben Cedrell és l’alcaid de l’hisn de Bairén, una fortalesa andalusina bastida sobre un tossal arrodonit que s’eleva poc més de cent metres sobre el nivell de la mar. De sòlida construcció fa front a les ventades i mals oratges. Des de dalt estant s’albira i es controla ensems un vast territori emmarcat entre el cap Blanc o de Cullera i el cap de Sant Antoni. No havien estat els primers a ocupar-la, els àrabs, perquè els vestigis humans. s’endarrereixen cronològicament fins el calcolític. Ara, però, són els habitants reals i el rei Jaume els encalça definitivament, sense respectar la treva de set anys acordada durant la capitulació de la ciutat de València. El recinte de l’alcassaba, al cim del turó, concentra el poder polític, administratiu i militar islàmic. Un indret quasi triangular emplaçat al bell mig de l’edificació defensiva del qual tan sols hi resten unes poques evidències constructives i alguna bívia corredora. Bairén és el cap de tots els castells de la vall, lloc de reunió de l’aljama, del cadi i d'un petit destacament militar. Cap a llevant, molt a prop de la murada, hi destaca l’aljub d’aigües pluvials que en proveeix el castell, ran a la via d’accés oriental que baixa cap a la font de la roca.

Castell de Bairén

El monarca cristià té pressa per conquistar la vall de Bairén, teòricament més fàcil que els altres territoris perquè compta amb l’anuència del rei Zayyân b. Mardanīš, que sojorna a Dénia. Malgrat la signatura del pacte, el rei d’Aragó no atura l’embranzida bèl·lica i a principis de 1239 ocupa Cullera i tot seguit inicia el setge de Bairén. Jaume I és cristal·lí al Llibre dels fets: «Entram en la vall de Bairén i parlam amb l’alcaid qui tenia lo castell de Bairén, e ab aquells de Vilallonga, e de Borró, e de Villela e de Palma, qui eren castells de roca grans e forts. E dixeren-nos que quan l’alcaid de Bairén hauria fet pleit ab nós, que tots aquells de la vall se rendrien». Conegut el resultat d’aquesta conversa, Zayyân demana una reunió conjunta que el rei cristià s’afanya a respondre: «E nós enviam-li a dir que ens eixís a la ràpita de Bairén». Oberta la via, el tracte amb el quā’id de Bairén s’ajusta en termes ferms. Ab ben Cedrell retrà la vall en el termini de set mesos comptadors a partir de l’endemà, mentrestant, metrà en rehenes la torre Albarrana circuïda d’una barbacana que construiran els mateixos sarraïns. En contrapartida, l’alcaid rebrà tres cavalls, l’abillament luxós de drap vermell d’estam fort per a cinquanta hòmens, uns vestits de perset, vermell per a ell, verd per als seus nebots, i la quantitat de vint jovades de terra. Magre tracte, en realitat, per tan gran aprehensió.

Jaume I es disposa a cobrar la vall. És primer d’agost i al cap de vuit dies s’acompliran els set mesos pactats. En acabant de sopar, a sol post, el monarca puja dalt el terrat del castell de Cullera on aireja fresquet el capvesprol. Cap a migjorn s’albira una alimara encesa i després una altra. És el senyal convingut si atacaven els sarraïns. Els preparatius per a l’assalt comencen a mitja nit. Embarquen selles i hòmens mentre estiren les regnes dels cavalls perquè naden. Havien passat uns dies de tan forts ruixats que l’aigua eixia a bondó pel grau de l’Estany. Navega el petit estol fins arribar al grau que ix de la vall d’Alfàndec. Aquí, el rei mana a un escuder que passe a cavall i comprove amb la llança si hi ha cap gual. L’home no hi troba gual en lloc per on hom puga passar que no calga nadar tant com una llança de cavaller o més. El rei, aventuradament, ordena: «Passem en bona ventura, que açò a fer cové». A hora nona arriben a la Ràpita, davant el castell. El monarca envia don Pelegrí d’Atrossillo que avise l’alcaid que el rei d’Aragó és allí amb el penó. La resposta és grata al Conqueridor. Ab ben Cedrell respon que vespre és. Demana temps fins al matí, que bé hi acudirà prest. Plagut, el rei ho atorga.

Torre Albarrana

A l’alcassaba tot són presses i correres. S’ha fet de nit i la fosca impera. La lluna nova oculta les maniobres dels sarraïns als ulls dels cristians. S’escau justament quan els vells de l’aljama havien previst que l’acord concloïa. Dilluns 9 d’agost 1239. Un soroll desficiós envaeix les dependències i les maniobres d’un exèrcit de treballadors aprestats per a la tasca. La marjal de Bairén és plena d’ullals els més grans dels quals naixen ran la muntanya. Tot és a punt i ben pensat. A fora de la muralla interior, s’obri un avenc ben ample que, ocasionalment, és usat pels llauradors sarraïns per a davallar vers les algoleges voreres als ullals sense haver de mullar-se. Un ardit oportú per a evitar que els cristians atrinxerats a la torre Albarrana els puguen veure i oir.

Els hòmens coneixen bé què han de fer i una colla de bracers guaixats, dirigits pels soguejadors, llivelladors i un mestre d’aigües, baixen a corre-cuita pel camí de l’avenc fins arribar a la font que raja de la muntanya. Gent experta, capaç de dissenyar i construir tota classe d’infraestructures hidràuliques, des d’una sènia fins un assut. Pel marge de l’escorredor del doll marxen cap a l’ullal Fosc, el més cabalós de la marjal i el que més possibilitats ofereix als atribolats mudèjars. Es guien per les estreles, més lluminoses que mai en tan fosca nit. Ràpidament, a la llum de la celístia, el mestre d’aigua ordena les faenes a fer. Soguejadors i llivelladors transmeten les ordres de treball amb veu callada i severa. Davant, els corbellots desbrossen de bova i senill la marjal generosa. Les aixades, els ganxets i els cabaços de palma tracen un fossat fondo i ample, capaç de fer navegar els fràgils llaütets, amarrats a l’ullal. Els separen poc més de tres-centes braces de l'horitzó marítim. Amb cordes, llivelladors i soguejadors dibuixen una marca rectilínia vers xaloc, paral·lela a la línia muntanyosa. Bruscament trenca cap a llevant, a la recerca del riu de Beniopa, que baixa ple de gom a gom. A poca distància de la vora de la mar els esperen una galeres armades granadines que els transportaran a terres benèvoles.

Ullal Fosc

Han treballat tota la nit i resta poc de temps perquè rompa l’alba. Una fogata estratègica, encesa entre senill torrat dóna el senyal. Els hòmens que s’havien quedat a l’ullal Fosc trenquen amb les aixades la parada i l’aigua flueix festivament cap al seu destí. A l’altra banda, un altre grup fa el mateix sobre el marge del riu perquè la feliç arribada no entropesse amb cap barrera. Faena feta no fa destorb, degueren dir-se, així que cametes ajudeu-me vora vora marge, retornen cap a l’ullal, suats i amerats, on els esperen les famílies aplegades de tota la vall i les escasses possessions que mantenen.

Sense tura s’esdevé la fugida, hòmens, dones i xiquets s’escapen del dimoni cristià en barquets esmunyedissos per la séquia, que denominen «del Rei» amb ràbia arregnada. Alguns llauradors s’havien entretingut la vespra omplint els bancals de melons d’Alger, al punt de dolçor en aquell moment de l’estiu, perquè els cristians se’ls mengen cobdiciosament i rebenten com un tronador, morts d’un mal de ventre.

Havent eixit el sol, Ab ben Cedrell baixa al campament del monarca cristià amb  posat adust per confirmar l’acord. A hora de vespres, l’alcaid, acompanyat de vint sarraïns, els més notables del castell i de la vall, acudeix al tendal del rei a signar les cartes de rendició. A l’endemà de matí, apunta el Llibre dels fets, «férem pujar el nostre penó amb homes armats al castell i ens el lliuraren en pau i a satisfacció». Així quedà escrit.



Ha ha moxeta! Ha ho moxeta! Ha ho moxeta!

                                                                                      Pla de Vistabella

El pla de Vistabella és una depressió elevada a més de 1.100 m d’altitud sobre el nivell de la mar que s’estén paral·lela a la Mediterrània per una superfície reblida de sediments. Inclinada dèbilment vers gregal, la travessa el riu Montlleó, frontera natural i antiga entre els regnes d’Aragó i València. Geogràficament es tracta d’un pòlie, diuen els qui l’han estudiat. És terra de conreu, de treball esgotador, format per un mosaic geomètric de bancals d’austera i bella harmonia cromàtica. La silueta del Penyagolosa s’ataülla vers migjorn com un gegant protector. Un reguitzell de masos sobreviuen enmig d’aquesta natura abrupta i feréstega que antigament proveïen de forment i fruites com peres i pomes. Vistabella reposa sobre un turó calcari d’escassa elevació. Durant l’època foral hi havia telers de llana casolans a redós de la producció morellana, dels quals tan sols resta el record memorístic matisat de Cavanilles. Les serres que a d’altres llocs ofereixen prades, boscos i fonts que alegren la vista, aquí són esquelets ossuts. Tot representa un bosc espès de pins i carrasques, negreja el fons fosc i les branques cobreixen el terra amb una grossa catifa verda, creixen els arboços i immensos aladerns s’albiren esparsos. Hem de reconèixer que cal molt de valor avui dia per a viure en aquests pobles de natura severa, solament ho poden fer els qui s’estimen aquestes penyes, antic habitacle de llops, raboses i malfactors.

El silenci cau a plom sobre la placeta on s’han de concentrar els caçadors. Encega caminar per aquells carrerons polsosos i durs. La solegana és de les que fan època i som a dues hores després del migdia, però és el moment. Pel carrer Major s’ouen els lladrucs dels gossos acuitats pels amos que caminen sense pressa aparellats amb uns curiosos barrets de palla. Closa la congregació, una veu ronca i profunda llança el crit de marxa «Nemon, va» i el seguici es mou cap al camí de Sant Joan. Han de travessar el pla fins aplegar a les pinedes de les ribes.

Font de l'Alforí

La colla es detura un moment a l’ombra arbrada de la font de l’Alforí per aquietar la set del caminal. La font naix de la pedra viva i en temps de la calor el doll és tan fred que els homes a dures penes mantenen la mà sota el raig durant el rés d’un credo. No n’hi ha d’altra de tan freda, al massís, i avui encara manté la fama de font salutífera. Acomplida la necessitat, mamprenen la marxa, el sol pica i els queda encara un tram per arribar al revolt del Montlleó, a prop del ribatge de ponent, abans que s’oculte serra endins. Penetren per un veral de la pineda fins que albiren una clariana idònia, a fregar dels camps segats i cuits. Arribats, s’amussen els gossos perquè alcen la cacera. Cogullades, guatles, picatorts i d’altres ocellets volen desvariats cap al cel. És ara que l’encarregat fa uns potentíssims crits que retrunyen per les penyes:

― Ha ha moxeta! Ha ho moxeta! Ha ho moxeta!

Cogullada

 I tot seguit, com si tingueren ús de raó, hi acorren dels pins cinc o sis moixetes, de vegades més, volant per sobre del grup, dins l’emplaçament marcat per gossos i caçadors. Quan algun ocell desatent alça el vol de terra, la moixeta l’acaça, se l’endú i se’l menja. De tal forma que les aus prenen tanta por de les moixetes que primer permeten que el caçador les capture o mate que no volar per la volta del cel. N’hi ha de tantes, que als caçadors no els cal més que atrapar-les amb les mans i guardar-les al sarró. Parem atenció, amics, perquè alguns homes s’han tret el barret del cap i l’estenen entre els sembrats eixuts. Sense altra eixida, els dissortats pardalets s’arreceren i s’amaguen dins la copa suada del capell on són atrapats dòcilment. Finida la tasca, els caçadors formen un rotgle per començar el recompte. El dia ha sigut abundós, quasi set dotzenes d’ocells, vius i morts, que es distribueixen equitativament entre cadascun dels membres de la colla. Abans, però, cal preparar l’engany per a d’altra ocasió: un de la colla reballa fortament cap amunt, com si es tractés d’un colom derrabat, una cogullada viva. Una moixeta vola rabent cap a l’animalet i se l’endú. Després repeteixen l’operació fins que cascuna de les moixetes col·laboradores ha aconseguit el seu premi. Marxen contentes i pagades cap al niu, obligades per l’instint de supervivència. Les esqueren així perquè a l’altre dia tornen prestes al reclam del crit, transcrit fidelment pel cronista d’acord amb la fonètica local:

― Ha ha moxeta! Ha ho moxeta! Ha ho moxeta! 

Falcó comú

Les moixetes són ocells de presa que volen pels encontorns dels camps, ran les pinedes. Els estudiosos del fenomen, pocs i derivats majoritàriament del comentari exacte de Martí de Viciana, no s’hi posen d’acord sobre quina és la classe d’au que els de Vistabella anomenen moixeta. Són animals més petits que els esparvers i per al cronista del setze, un collar negre els circumda el coll. Segons el territori, la moixeta designaria un mussol o una òliba. Molt probablement es tracte d’un falcó, el bigot negre del qual pot fer pensar en un collar, com suggereix sàviament Martí Domínguez. O potser també es tracte d’un xoriguer, de port semblant. Segura relaciona el nom amb el falco columbarius. L’autor del poema narratiu Seïdia li dedica uns mots: «Moixeta, a un colomí vas vull amarinada? Per què ací no’m portes cogullada». Siga qualsevulla l’au carnissera utilitzada, el ben cert és que el costum ha caigut en desús. Degué anar perdent-se a poc a poc fins a derivar en una mena de paròdia en què la destresa i habilitat demostrada anys anteriors s’hagué escapolit, tot i que hi romania el record del mètode. Anys a venir s’hi aplicaren al pla. Una moixeta dissecada es posava ben visible al capdamunt d'un pi. Instintivament, els ocells s’agrupaven per atacar-la i fer-la fugir i  acabaven enganxats a la malla o al visc. Actualment només algun caçador vell assaja el sistema, víctima segurament d’un atac de malenconia. Caça de reis, l’anomenava admirat Escolano. Les armes de foc semblen més efectives, però, ho són de debò?

Vistabella

Un costum de caça atípic, aquest de la moixeta, si el lector considera que una rapaç salvatge, brava, lliure, sense cap ensinistrament previ, fa cas de la veu de l’home, davant la qual les aus terreres cobren tal espant en veure els seus depredadors naturals que cauen en la ratera voluntàriament. El cronista és franc en la descripció i calibra l'economia de mantenir les aus en llibertat, si es poden aprofitar per al bé de l’home, postil·la santament.
El grup torna mansuet cap a Vistabella, contents i agraïts a l'art que els subministra tan bon proveíment. Encara no són sis, hora de la prohibició de caçar. No es veu absolutament ningú en aquest redós muntanyenc, només el pedregam de les cases i la font de Dalt que els aculls graciosament abans d’enfilar el portal de Sant Roc pel raval, cara a la plaça del Dau on es desfarà la colla. Els espera l’ombra benigna de casa i la satisfacció de l'aliment aconseguit.

Ifrang

Josep Basset: Arrapant

L’escena és a Madīnat al-Zahrā, la ciutat palau vora Còrdova on residia el califa Abd al-Rahman III, amb tot el seu poder. Som als voltants de l’any 950, Borrell II fa tres anys que és comte de Barcelona per renúncia de son pare, Sunyer I. Viatja en l’ambaixada que ha preparat el marquès Gui de Toscana amb el títol de príncep de Mughira sota la pretensió de demanar al califa un tractat de treva i bon veïnatge. Els comtats catalans fa temps que no obtenen notícia ni ajut del regne franc, en plena descomposició. Catalunya resta desemparada, pobra, sense suport exterior. Territorialment montuosa, els recursos econòmics flaquegen, anota estoicament l’historiador. Barcelona, cap del comtat, s’ha convertit en l’avanç més meridonal de la cristiandat però a hores d’ara és un llogaret que no ha superat el límit de la muralla romana, sense apenes projecció, fàcilment vulnerable a les tropes ismaïlites, l’enemic natural. Hi exerceix de titular el comte Borrell, que ha decidit jugar-se-la amb un canvi d’aliances i una aproximació al poder triomfant musulmà.

L’ambaixada s’anuncia a través de l’herald cristià. Abd al-Rahman III, sabedor de la bel·licositat dels cristians amb qui anys anteriors havia guerrejat, aplica el protocol de recepció de l’antiga etiqueta de l’imperi sassànida per infondre’ls por i respecte. L’escena és narrada pel místic sufí Muhiyi’d-din ibn al Arabí amb prosa sumptuosa i eficaç. Es dibuixen dos estats antagonistes. El receptor, insolentment ric, fa ostentació de riqueses, de menyspreu al visitant i d’una humiliant amenaça per on han de passar els missatgers. El suplicant acudeix angoixat i impotent a la recerca de vies d’eixida. Un contrapunt niquelat sobre la diferència de forces que aparenten una cosa per aconseguir-ne una altra de més positiva. No se’ls ha d’atenuar un valor i coratge innegables.

El comte Borrell i la resta d’ambaixadors cristians d’Ifrang —enteneu ací els comtats catalans— amb l’atreviment de la ignorància, de Còrdova estant, inicien el viatge envers el palau reial. Travessen la muralla per la porta de la Madina i són rebuts per un camí encatifat en la distància d’una parasanga que arriba fins a les arcades del pòrtic d’entrada.

Al poc de temps, uns esclaus ordenen als cristians que inicien el pas. A dreta i esquerra del camí, una renglera de soldats desembeinen els sabres, els aüssen per sobre del cap, els inclinen vers els companys i fan coincidir les puntes com les motlades d’un sostre. Atemorits, els diputats acoten el cap i avancen sota aquest passatge cobert. Es miren amb paüra davant tal representació i caminen fins a la porta de principal on els espera un esclau per a guiar-los fins a la sala on el califa els rebrà en audiència. Hom ha fet entapissar els corredors de peces de brocat i, en uns llocs estratègics del recorregut, hi ha situats uns dignataris abillats de brocat i seda que podien ser presos per reis, vist que seien en magnífics setials daurats. Els diputats, cada vegada que entropessaven amb qualsevol d’aquests notables es prosternaven en signe de reverència i acatament, s’imaginen que es tracta del califa. Al punt, se’ls és ordenat:

—Alceu-vos, cristians, ací només hi ha un esclau entre els seus esclaus.

Són conduïts per un passadís fins arribar a una porta amb tres arcades califals que donen a un petit jardí quadrat amb rengleres d’arbres als costats i el terra cobert d’arena de platja. El califa hi és al bell mig, abillat amb robes rústegues. Tot el que porta damunt no val més de quatre dirhems de plata. Seu a terra en posició orant, el cap cot. Davant seu, l’Alcorà  reposa sobre un faristol, damunt d’una tauleta decorada amb incrustacions de fusta acolorida a la vora d’un saïf embeinat. Al mig del rotgle, espeternega un foc encès. 

Josep Basset: Borrell

Els ambaixadors romanen astorats i confosos a la porta del pati, sense atrevir-se a donar una passa. Desconeixen què han de fer. De sobte, una veu aspra i forta els diu:

― Vet aquí el monarca.

Els ambaixadors es prosternen immediatament. El califa alça la vista vers ells i abans que pronuncien cap paraula, els diu:

― Al·là ens ordena que us sotmeteu a això —i els mostra l’Alcorà. Si ho refuseu, us hi forçarem amb això —i els mostra el saïf. Si us matem, anireu a parar aquí —i els mostra el foc.

Els enviats tremolen i s’omplin d’hesitació. A una orde del califa, formulada amb veu tranquil·la i assossegada, uns soldats s’atansen als catalans i els espenten cap a l’exterior sense contemplacions i sense deixar-los pronunciar ni mitja paraula. Els ambaixadors d’Ifrang acceptaren ‘de bon grat’ la pau califal i se sotmeteren a totes les condicions exigides pel sobirà àrab. Era el primer pas, després en vingueren uns altres. Fóra enganyós pensar que d’aquesta entrevista frustrada sorgiren els canvis que alteraren fortament la fesomia social i econòmica dels catalans. Tanmateix, s’hi obria, esperonador, un camí de transformacions i d'avenç. La història social es mostra esquiva per delimitar una data d’enlairament i desconeixem si aquest succés tan minuciosament narrat pel místic andalusí hi tingué res a veure en la mutació favorable. Els historiadors no s'hi han posat d'acord, encara. Constata el narrador: l’or musulmà penetrà massivament dins Catalunya i l’exemple andalusí esdevingué una incitació per al progrés. O així ho explica.

La mort de Joan de Borja, II duc de Gandia

Suposada imatge de Joan de Borja
Pinturicchio: La disputa de Santa Caterina. Ap. Borja

La nit foscant del catorze de juny de 1497, a l’esplèndida casa de Sant Pietro in Vincoli, madona Vannozza Catanei prepara un sopar suculent per als seus fills. A l’endemà, Joan partirà cap a Nàpols i cal retre-li els honors merescuts. Hi ha molts convidats, tanmateix hi destaca l’absència sorprenent d’Alexandre VI. Els comensals canten i beuen fins caure exhausts, ben entrada la matinada. En finir el convit, Joan s’acomiada amorosament de sa mare i marxa acompanyat de Cèsar i d’un home certament misteriós, ocult el rostre sota una màscara veneciana. En eixir de palau, Cèsar fretura de festa i marxa acompanyat mentre Joan enfila el camí del Vaticà pel call jueu.

Casa de Vannoza Catanei

A l’endemà de matí, el papa és informat que el duc de Gandia encara no hi ha arribat. El pontífex assumeix amb un somriure que el jovenet ha visitat alguna alta i permissiva senyora i trigarà encara a arribar-hi. Les noves, però, comencen a fluir aviat: el cavall del duc ha estat trobat solt vora el palau de Parma, amb la cingla tallada, la sella penjant i el cavallerís moribund. Giorgio, un vell pescador, explica que aquella matinada, ran del Tíber, entre el pont de Sant'Angelo i l’església de Santa Maria Nuova, havia vist dos hòmens emboçats els quals, assegurant-se que ningú no hi havia, advertiren un cavaller amb esperons d’or muntat sobre una bella cavalcadura blanca. Sobre la grupa sobreeixia la silueta d’un home estirat, el cap penjant en una direcció i els peus en una altra. S’acostaren amb precaució al muret del riu, el genet brocà ràpidament el cavall i els dos homes de peu davallaren el cos, el balancejaren i el reballaren amb força al mig del corrent del riu. Del cavall estant, el genet advertí un objecte pesant en forma de capa que surava en l’aigua. Manà que hi llançaren pedres fins que fos enfonsat, moment en què tothom se’n tornà cuitadament per on havia vingut.
Espantat per la història que contaven a les seues oïdes, el papa ordenà a centenars de barquers i pescadors que llavoraren el riu, pam a pam, rogle a rogle. A boqueta nit, una xàrcia féu el cóp i atrapà el duc. Camisa d’Holanda vestia, capçana de seda i perles i un anell d’or al dit que cent pobres enriquiria, daga a la cintura, joies sobre el cos i una bosseta amb trenta ducats al cinyell, mans i peus lligades i un plom del coll penjat.

Ho relata detalladament el romanç. Sobre el cos s’advertien entre deu i catorze ferides, la més gran de les quals era un fosca i paorosa fenedura de coltell que havia seccionat la gola d’un colp i li havia arrencat la vida. Immediatament, fou traslladat al castell de Sant’Angelo on el despullaren, el llavaren i el perfumaren. Poc després, el cavaller que tenia l’«esguard més bell de la vida» fou transportat silenciosament a Santa Maria del Popolo sobre un taüt, cobert el cos per una capa de brocat.

Quan el seguici travessava el pont de Sant’Angelo, uns planys esgarrifosos trencaren la quietud i retronaren amargament i pesarosa per tota la ciutat. El papa s’ofegava d’angoixa i el seu dolor no tenia tura ni conhort. Adoptà la ferma decisió de tancar-se als apartaments i refusà veure ningú. Durant tres dies i tres nits no tastà ni aigua. Al tercer dia, asserenat i macilent, ordenà la crida i cerca dels assassins que per dos mesos perdurà infructuosament. Els sefardites romans en feren un romanç en plecs solts que s’estengué per terres de Rodes i Turquia.