Quina ceba! I (La mort de Martí el Jove)

Martí el Jove. Roll genealògic. Monestir de Poblet

Els preparatius

Sobre els fets històrics hom sol presentar dues perspectives almenys, la del vencedor, teòricament la triomfant, i la del vençut, escassa i sovint negligida. Coneixem el vencedor de la batalla, Martí el Jove: culte, jove, brillant, atractiu, bon governant, aclamat futur rei de la Corona d’Aragó. A més de poeta, el rei  de Sicília havia aprés a tocar l’arpa amb el mestre Pericornio. El superava un afany desmesurat pel luxe. Rafel Tasis n’arrodoneix el retrat: era un gran amador.

I coneixem els vençuts: els sards, però no tots s’hi encabeixen dins l’oració. Llavors, l’illa de Sardenya era senyorejada per la Corona d’Aragó, d’ençà que el rei Jaume II l’havia incorporada als seus regnes, malgrat les desavinences, sovint bèl·liques, causades per la confluència d’interessos afins al papat i a les senyories de Gènova i Pisa, a més de les lluites del clan familiar dirigent: els Arborea.

A les acaballes del segle xiv, el jutge d’Arborea, Marià IV d’Arborea, dit el Gran, català ell, acordà una Carta de Logu o costums del lloc amb la qual regia el territori sota la seua jurisdicció. El text no s’ha conservat. Succeí en el govern la seua filla Elionor, que reféu el text l’any 1392 i n’estengué l’àmbit jurisdiccional a tot Sardenya. Escrita en llengua sarda, en quina sinó?, s’avançava en el temps a d’altres règims civils coetanis. Els analistes li atribueixen la modernitat d’algunes normes, la saviesa judicial i la incorporació de diverses tradicions: romanocanònica, bizantina, bolonyesa i catalana. Hom ressalta la notable incidència d’aquest corpus legal sobre el costum consuetudinari sard. Confirmada per Alfons el Magnànim, regí les lleis sardes fins a la imposició del codi savoià l’any 1827.

Els Arborea formaven una mena de casta bregosa i altiva, altament endogàmica. Combatien ardorosament l’ocupació de l’illa dirigits per la nissaga del jutge. Elionor d’Arborea era la jutgessa regent, filla de Marià IV. Es casà amb Brancaleó Doria, genovès de nissaga, afí a la corona catalanoaragonesa i posteriorment enemic declarat després d'esposar-se. Un matrimoni dictat per la necessitat sarda d'aliar-se amb Gènova per a enfrontar-se als catalans.

Elionor d'Arborea. 

Església di San Gavino.

Monreal. Segle XIV

Entre 1404 i 1407, havent mort la jutgessa, Doria aconseguí de sotmetre la major part de l’illa fins al punt que tan sols hi romangueren indemnes les places de Càller, l’Alguer i Longosardo. Per a resistir els atacs, mancades d’ingressos i de suport econòmic de la corona, aquestes ciutats protegien l’acció corsària a canvi de queviures i d’altres necessitats.

Les passes es donen sense pressa i els esdeveniments es precipiten sense tura. En plena expansió bèl·lica a l’illa, l’any 1408, el vescomte Guillem III de Narbona al·legà els seus drets dinàstics al jutjat d’Arborea per incorporar-se a la guerra, era nét de Marià IV i nebot d’Elionor. Aliat de Doria, hi comptà amb l’ajut naval dels genovesos, tradicionals enemics dels catalans. Els historiadors apunten cap a la influència directa del papa de Roma i de Ladislau I de Nàpols perquè adoptés aquesta reivindicació. No devia tenir molt arrelades les conviccions sardes perquè uns anys després vengué els seus drets successoris a Ferran I per la suma pattuita de 100.000 florins. Pardal que vola... Atesa la circumstància que ja venia d’anys, gens fortuïta aleshores, i el perill evident de perdre el control de l’illa, Martí l’Humà decidí preparar una expedició per recuperar el territori perdut. El 25 de novembre, a la cambra de paraments del palau Major, amb l’assistència de barons, prelats i missatgers de les ciutats reials, el monarca anuncià la decisió de «posar l’estendard reial», equivalent a una declaració de guerra. Començava l’ofensiva!

Catalunya oferí 1.500 hòmens a cavall i 3.000 a peu. La ciutat de Barcelona armà sis navilis a càrrec seu i una host d’ajuda. La major part de la noblesa i cavalleria de Catalunya es mogué ràpidament així com els barons i cavallers d'Aragó i del regne de València. S’hi apuntà la gent de guerra més exercitada que hi havia en aquestes parts. Al cap de poc de temps, a la platja de Barcelona fondejaven 150 veles sota el comandament del capità general de la flota Pere Torrelles, un petit rei, segons Tomic. Zurita distribueix les categories navals: vint-i-cinc naus grosses, deu galeres i quinze galiotes, la resta, llenys, carraques i coques. El nomenament de la capitania dilatà els afers i provocà el divís entre barons, nobles i altres gentilshòmens. Finalment, s’hi embarcaren molts cavallers catalans i gascons per servir el rei «a tot lur espens». Poques cases foren en Catalunya que no hi anàs algun membre, per tal com a les corts havia estat ordenat que tots els hòmens a cavall, que eren mil hòmens, havien d’ésser barons, nobles, cavallers, gentilshòmens, generosos i ciutadans honrats. Per aquesta raó, de totes les cases hi foren.

Salparen vers Sardenya el 15 de maig ―el 19, segons Zurita―, amb el vent matinal, acompanyats de la benedicció de Martí l’Humà. Desaparegut l’estol de la línia tèrbola de l’horitzó, el monarca ordenà el canvi de residència. A l’endemà ja era al palau de Bellesguard, al peu del massís de Collserola, amb el cor partit entre l’orgull de rei en veure reunit tan gran estol per ajudar l’hereu que ocupava el cim de la nissaga i l’aflicció natural del pare que desconeix què li preparava la ventura al seu fill. Quan plau a Déu que la fusta peresca..., cantava Marc. Importava molt, a la autoritat i reputació de la Corona d’Aragó, que l'illa de Sardenya es reduís a la seva obediència. Martí l’Humà es preocupava forá perquè sabia de la resolució i l’ànim del rei de Sicília. Era el seu fill i s’arriscava i s’exposava a molt de perill, així dels enemics com de l’aire pestilent de l'illa. Fuetejat per l’enyor, qui sap si per una premonició paterna, a vuit dies d’haver salpat l’estol de guerra vers Sardenya, li escriví una lletra desbordada de consells i saviesa, amb la signatura de Bernat Metge de secretari. Com després aconsellaria el papa Alexandre sisè al seu insensat fill Joan, el monarca hi exhortava el jove rei a guardar-se dels mals aires, a seguir les instruccions del físic que l’acompanyava i, sobretot, a esperar l’arribada de la flota que navegava en ajut seu. Li implora que siga benevolent amb els sards, que mostre misericòrdia i no crueltat, si retornen a l’obediència deguda. Si els ha de perdonar, que siga de forma que mai més no es tornen a rebel·lar, «en altra manera, pitjor seria la darrera error que la primera», afirma el rei Martí. L’encoratja a considerar que malgrat que Sardenya resulte molt important per a la política de la Corona d'Aragó,  no s'ha d’esmerçar fins al punt d’aventurar-ho tot en aquell combat. Això fóra pescar amb l’ham d'or, com procama Zurita. Mesclum d’instruccions al governant i bataller i d’advertències angoixades de pare patidor, el text completa la imatge icònica de la futura mort del jove rei de Sicília. Una lectura actual potser titil·laria l’escrit de vulnerable i temorós.

En el record romania l’intent de negociació diplomàtica, frustrada, amb el regent Leonard Cubello, podestà d’Oristany. El sis d’octubre 1408, mentre prosseguia la disputa de la successió al poder, Martí el Jove desembarcà a Càller amb un exèrcit comandat per Pere Torrelles decidit a restablir la plena sobirania sobre l’illa, nolens volens. Durant el mes de desembre 1408, Cubello comunicava al rei de Sicília que les converses es deturaven perquè el vescomte de Narbona havia arribat a Sardenya i: «non gli sembra corretto proseguire personalmente le trattative». 

Castell de Seddori

Guillem II d’Arborea, III de Narbona, acaba d’aportar a Frixiano, a prop de Castelsardo, al front d’un exèrcit de 18.000 hòmens i marxa cap al castell de Seddori, Sanluri, l’única fortalesa, després de Càller i Oristany, capaç de barrar el pas als catalans. Martí el Jove, determinat a no sortir de l'illa sense la victòria, i sabedor que el vescomte de Narbona, amb armada i moltes companyies de gent de guerra, havia passat a Sardenya en confederació amb Brancaleó Doria per apoderar-se de l’illa, decidí presentar batalla. Havien fallat totes les temptatives de submissió pacífica. La batalla final es lliurava a Sanluri.

«Quina ceba!» és una expressió típica de la comarca de l’Horta usada per a mostrar una sorpresa aflictiva inesperada, una dissort patida, la mort súbita d’una persona estimada o molt popular... El camp semàntic, atesa la circumstància hortolana de la terra, abraça un espai molt més ample: «Estar fet una ceba», «Fotre o fotre’s una ceba»... en són algunes de les més significatives i conegudes. En una escala inferior, hi existeix l’exclamació «Quina llima!», usada davant situacions adverses però superables.

Bonhivern

Escut dels Bonhivern. Crònica de Martí de Viciana

De la finestra de palau hom podia observar la mar. En aquell temps, pura, neta, cristal·lina. La ciutat, cenyida per una muralla senzilla i útil, s’eixamplava per una barbacana que la decantava dolçament vers la línia costanera. La geometria exacta dels bancals del Camp d’Alacant delimitaven la vista per l’horitzó temporal. La torre de l’Esperó, enclavada darrere l'església de Santa Maria, vora el Portal Nou o de l’Horta, actuava de record viu de la guerra dels dos Peres, viscuda intensament a la vila.

Portal Nou i la torre de l'Esperó.
Gravat segle XIX

L’eixida menava cap a l’orient extramurs del recinte fortificat. L’andarec que hi passés sortia de sobte a la rambla de Bonhivern, on hi existia un pou d'aigua dolça, enigmàticament denominat el pou del Drac, i el brollador de la Goteta, a més dels ermitoris de la Mare de Déu del Lluc o del Socós, enderrocada el 1960, i el de Santa Anna, on molts segles després s’alçaria el barri de pescadors o raval Roig. Arreu s’hi albiraven els masos, fortificats o no, habitats pels mudèjars llançats extramurs de la vila en temps de la conquesta.

Rambla de Bonhivern amb l'estació de la Marina
construïda sobreel llit del barranc. f. Alacantídeprofit

Llavors regnava a la Corona d’Aragó Ferran de Trastàmara, dit el Catòlic, que seguí fil per randa la consigna familiar d’engrandir l’autoritat reial sobre aquells súbdits valencians que tan poc l’emprenyaven. Alguns historiadors al·ludeixen al cesarisme trastamarista d’aquestes decisions a partir de la premissa que Déu havia confiat al rei un edicte de pau i concòrdia, base del bon govern i la riquesa... del patrimoni reial, hom suposa.

La branca familiar alacantina d’aquesta nissaga descendia de Pere Bonhivern, un home forçut, traçut, capaç, volenterós i valent, com el defineixen els escrits. Brau, de gran força i jactanciós, en un acte d’exhibició davant Ferran II, Bonhivern desafià personalment un lluitador de llarga anomenada. Situats tots dos enmig del clos, mirant-se de fit a fit, el jutge féu sonar la campana. Al primer atac, Bonhivern prengué el contrari per la cintura, el voleià dues vegades i l’assegué violentament en terra. A la segona envestida, l’agafà del coll, el tombà en un tres i no res i el féu allargar-se de costat, tot estovat, derrotat com una figuera morta. Abans de la tercera escomesa, el lluitador, alçant-se dempeus, demostrà un immens valor i s’enfrontà novament, temerari, al robust alacantí. Bonhivern l’agafà ben fort pels malucs, tot i braços, i amb un somriure burleta el col·locà amb condescendència sobre l’ampit de la finestra del refectori. Després, graciosament, s’inclinà reverencialment i victoriosa i els aplaudiments retronaren sorollosos dins el recinte. Content del triomf aconseguit aparentment sense esforç, educat en la gentilesa cavalleresca com havia estat, en cascuna de ses mans agafà una gerra plena d’aigua, les alçà a plom i amb elles donà aiguamans als cavallers assistents sense que se n’eixís ni una gota dels atifells. L’anècdota nobiliària, enginyosa certament, de la qual desconeixem la veracitat per indocumentada, la reporta Viciana. Degué ser molt del gust dels escriptors perquè féu tanta fortuna que apareix reproduïda a gairebé totes les històries relacionades amb Alacant que parlen d’aquella època. Viravens, com li pertoca, negligí la història i no la repetí.

Ferran el Catòlic presidint les corts

Pere Bonhivern fou el primer noble de la nissaga alacantina, privilegi aconseguit militarment en la presa d’Almansa l’any 1476, en què fou el primer a penetrar dins el recinte murallat i plantar les armes reials dalt la torre de l’homenatge. Agraït, el rei l’armà cavaller a Barcelona uns anys després, exactament el 10 de juliol 1493. No hi consta que cap membre del clan familiar fóra convocat a corts. L’any 1430, un parent seu, Bernat, figura dins la taxa del braç militar amb la condició de donzell, però no abans. Tanmateix, alguna posició elevada devia exercir el musculós Pere perquè fou nomenat justícia per a l’any 1443 i elegit jurat en dues ocasions, 1445 i 1488, a més de ser insaculat dins la bossa dels cavallers l’any 1476. Atesa la destresa i habilitat d’aquest noble, se li confiaren tasques complexes que resolgué a satisfacció del govern municipal. Jaume Pasqual, capità corsari d’una  galiota, sostragué una nit la mercaderia d’una fusta anglesa fondejada al port. Denunciat el robatori davant els jurats pel seu patró, Uberto Stiumi, el batle manà armar dues embarcacions i atorgà el comandament al dit Pere Bonhivern. Durant sis llarguíssimes jornades de navegació, perseguiren el pirata Pasqual, a qui capturaren finalment vora Tànger i lliuraren a la justícia. De la mercaderia robada, però, no se’n diu res, als papers. Aquesta classe d’accions no resultaven estranyes, aleshores.

Segons la genealogia, els Bonhivern eren una de les famílies més antigues i de més noblesa (?) de la vila d’Alacant. Els seus membres més reeixits exerciren els oficis municipals. Bernat, donzell, fou sotsalcaid del castell de Santa Bàrbara l’any 1404. Bernat, fill seu, fou jurat el 1427 i mostassaf el 1428 i el 1452. Descendien d’un llinatge originari del Llemosí que formà part de l’exèrcit de Jaume I en la conquesta del Regne de València amb parada a Cubells de Catalunya. Foren senyors de les cases que després constituïren el palau del duc d’Arcos. Quan fou alçada la creu de terme del camí de l’Horta, a la part superior foren gravades les armes dels Bonhivern. La davallada del llinatge s’inicià amb mossèn Joan Bonhivern, Joan Antoni i Pere Lluís, els seus dos fills, que vivien l’any 1563. Avui no se’l troba enlloc, aquest cognom.

Jaume Febrer dedica una troba al Bernat Bonhivern que participà en la conquesta de la ciutat de València, conquistador d’Almoradí. No resulta ociós comentar la inexistència d’aquest personatge a la crònica de Jaume I, circumstància que no li treu l’interès, diguem-ne, arqueològic.

Bernat Bonivern, de nació francès,

de prop Llemotgés, vingut a la conquista

ab gent de sa terra, pocs dies après

que es sitià València, e li fonch comés

a Guillem de Montcada, es posàs a vista

de la Pobla Vella, que és un arrabal

de cita ciutat, e en ella asistí

fent accions bizarres, e el rey lliberal

li donà bons premis. Porta al natural

flor de llis de plata, sobre carmesí.

Ab facilitat prengué a Almoradí.

A finals del quinze, Alacant havia aconseguit un estatus econòmic important gràcies a la intensa activitat portuària, on les accions piràtiques tenien un bovalar a mà. 

Alacant en un gravat de 1563. 

Crònica de Martí de Viciana

Hi recalaven tantes naus, italianes, portugueses, biscaïnes i flamenques per a comerciar, que alteraren el ritme rural de la vila. S’hi importaven esclaus, venuts a Xixona i Alcoi, i s’hi exportava vi blanc i negre, molt sol·licitats al Països Baixos, Anglaterra i Escòcia. Arreu dels carrers de la vila bategava l’instint fenici del comerç. Els estrangers no resultaven atípics als alacantins, revestits amb l’hàbit de la paciència i la negociació. La fira d’octubre, exempta dels impostos de peatge i duana, atreia els visitants. Família, ofici i comerç establiren les línies de l’expansió urbana, aprofitada per constructors, notaris i llauradors que albiraren l’oportunitat d’enriquir-se. Els llinatges tradicionals perderen el protagonisme i una classe funcionarial, administrativa i ennoblida, oligàrquica, en prengué el relleu.

Notícia de Vila-real

Vila-real. Plànol del natural de 1562. Crònica de Martí de Viciana

Evoquem o recordem un lloc per un instant viscut, una lectura o una apreciació complaent. Viatgem amb urgència per visitar ràpidament ciutats i monuments que a males penes aconseguim de fixar per un temps relatiu. La lectura ens transporta a espais viscuts i relats imaginaris, recreats personalment al marge de la intenció primigènia de l’autor. Talment com visitar pàgines d’història d’un període escollit.

Al darrer terç del segle setze, a Vila-real hi havia molt bon aparell de fondes i serveis, provisions de pa, de carn, de vi, d’altres manteniments i regals per als viatgers, cosa fina, que els vulguessen adquirir. La població es distribuïa en tres-centes quaranta cases, gent honrada, rica i de bon tracte. Al Regne de València de llavors, es coneixia com Venècia la petita, perquè el govern i la riquesa de Vila-real excedia per molt les altres poblacions. El govern de la vila atenia amb puntualitat el pagament dels càrrecs del reial de la sal, els serveis de corts i d’altres contribucions del general per atendre els regals amb què hom obsequiava reis i dignataris, dels quals impostos, se n’eximia els vila-realencs. Quan el rei fundà Vila-real, la féu bella i, com mereix l’obra de reis, manà construir carrers amples i cases belles i, enmig, assentà la plaça, des d’on s’observaven les quatre portes de la vila, com atén l’assenyat dibuix al natural de la Crònica de Viciana.

Porxets de la plaça de la Vila

Els veïnat tributava per altres taxes com la peita, el sequiage i els impostos locals en molt poca quantitat, perquè la vila procurava d’alleugerir i exhonerar els vilatans, si hi havia caixa i podien assumir administrativament l’import. Era d’admirar la cura que posaven els regidors a l’hora de proveir de forment les sigtes comunals. Certament, era digne de lloança perquè cascun any, quan arribava el temps de la collita, compraven el blat que havien de menester ben d'hora i prest. Després el venien a la població sense cap càrrec addicional, a preu de cost. Així el venien més barat que cap altra vila de la comarca.

Per guardar el patrimoni i les rendes de la vila, per al bon governament, el consell, els jurats i el justícia de Vila-real, el 4 de juny 1541, acordaren una ordenança municipal on es proveïa que qualsevol home que l'any anterior hagués administrat diners de la vila, els deutes pendents, generats durant el seu govern, el responsable els pagués de la seua pecúnia personal i al comptat, amb l’efecte d’un any després de finida l’administració. Si no ho feia així, els seus béns es venien en pública subhasta fins a igualar el dèbit generat. Aquest estatut, inviolablement observat, juraven guardar-lo el regidors cascun any sota la pena que, si no es complia al peu de la lletra, els consellers no es podien reunir a la sala del Consell per a l’elecció i creació dels regidors de l’any vinent.

Vila-real a les Corts

Com l’ordenança es respectava rigorosament, els regidors no esperaven la fi de l’etapa, sinó que sis mesos abans, començaven a esbrinar els comptes dels administradors, aclarir el romanent i agilitzar l’execució del deute. I en aquest tema no valien els precs dels parents ni dels amics. El regidor que millor ho feia i proveïa era considerat el més virtuós. Com la llei es guardava sense excuses, ningú no esperava que s’executés mai aquella ordenança puinitiva. Preservat el rigor econòmic, la vila s’administrava bé i l'increment de béns i rendes es destinaven  a la millora del veïnat i dels edificis vilatans. Fins que arribà el mal d’Almansa. Les tropes borbòniques penetraren dins la vila a sang i fetge, la saquejaren, la incendiaren i s'hi inicià una altra etapa històrica.

Ens hem avesat a un clima social indiferent del bé comú i amb els governants definitivament decantats vers l’ocultació i manipulació dels comptes públics. Hi ha realitats que fugen de la metàfora i la llegenda. Com el regiment públic de Vila-real en temps forals.

L’emperadriu d’Alemanya i lo bon comte de Barcelona



Josep BASSET: Ramon Berenguer III

Antany, l’heroi esdevenia mite. La llengua artigava l’herència llatina i, xino-xano, sense pressa, llaurava mites nous que sembraven l’imaginari col·lectiu, erm llavors d’èpica pròpia. Per les foranes circulaven la matèria de Bretanya i d’altres llegendes arredossades sota el cicle carolingi. En realitat, les llegendes no moren, s’oculten o s’adormen temporalment, si considerem que cada cultura manté una tradició meravellosa, perquè un poble sense mites no és viu, si atenem l’asseveració clàssica. Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, era l’acme, el zenit cavalleresc, protagonista de fets i proeses incontestables, matèria sensitiva i exitosa d’històries populars. Observeu-lo en la representació dinovesca de Fortuny al castell de Foix, enfilat a sobre de la fortalesa, aixafant orgullós el cos mort d'un foixà rebel mentre amb la mà dreta branda la senyera de Barcelona i amb l’esquerra reballa el guió francès, rompuda l’asta. No s’hi equivocava el pintor, en encarnar el comte en tan ardida situació. Ramon Berenguer és el catalanicus heros de les cròniques medievals, un referent dels catalans a cavall dels segles xi i xii, el famós bon comte de Barcelona, bataller llegendari, que deslliurà l’emperadriu d’Alemanya d’un fals testimoni imputat, segons narra una llegenda historicista d’autoria incerta atribuïda al cronista Desclot. Notem com el comte concentra els cinc preceptes medievals de la cavalleria: valor, lleialtat, llarguesa, cortesia i franquesa. Podia no esdevenir mite?

Una conspiració amorosa a la cort de Lluís el Piadós, tergiversada convenientment, es convertí en una llegenda productiva difosa arreu d’Europa. Hom conta l’actuació memorable d’un cavaller de valor excepcional capaç d’afrontar les adversitats amb tremp i vigor, sempre que es presentassen d’una en una. Vet aquí el paradigma d’un temps evocat periòdicament, prestigiós i formidable, però llunyà, molt llunyà. Quasi un mil·lenni arrossegant-se per pergamins i papers. Forma part del corpus escrit català que els estudiosos dels mites convenen en denominar ‘històries de la tribu’. Un text fabulós engendrat per a la memòria social catalana on trobà un noble ressò literari. Fóra fàcil d’entendre-ho perquè a la llegenda hi sura una interpretació amanosa del petit món medieval, filtrat a través d’un gest generós, valent, desproveït de natura ordinària. L’univers de ficció fixa un ideal lligat a l’expressió literària de la llengua que li dóna suport i es transforma en l’essència necessària que engega el mite fundacional, poblat d’éssers de vida efímera, d’escassa informació personal, a resguard d’interpretacions indiscretes. El mite transformat en alimara, en emblema social que defineix una societat creativa, avançada i disposta a consolidar-se sense reforços. «Taula de Barcelona és taula bona», diu el proverbi per expressar la qualitat de la menja barcelonina. Una resialla de la llegenda? Bé és cert que la historiografia catalana n’altera l’essència primigènia per bastir un al·legat polític a favor de la possessió catalana de Provença, un territori perdut i enyorant a les envistes del segle xiv i més segles després. Tanmateix, aquesta finalitat interessada despulla l’atractiu de la narració? Què us diré que no sapieu? 

A la cort de l’emperador d’Alemanya havia un cavaller de gran port i coratge, home molt bell de forma i de tracte afable. L’emperadriu s’enamorà i l’afer arribà a oïdes de  dos consellers que es digueren:

― Aquesta relació no pot prosperar. Seríem traïdors si ocultàvem tant de dany i deshonor per a la corona. N’hem vist el començament, i si ho amaguem, potser arribarà a la fi, perquè desconeixem si ara per ara hi ha res comprometedor.

Decidiren d’anar a veure l’emperador per explicar-li-ho:

―Sènyer, no volem encobrir res que us deshonrés. Madona l’emperadriu, segons hem advertit, sembla enamorada d’un cavaller de la vostra cort i es fan entresenyes tots dos.

Josep BASSET: L'emperadriu

L’emperador, oïts els consellers, ordenà de  vigilar discretament la seua esposa. Així sabé de primera mà que els comtes li havien dit la veritat. Prestament féu venir l'emperadriu davant d’ell. Irat i despagat ensems com estava, perquè l’estimava per damunt de totes les coses, li parlà molt colèricament:

― Dona, la ira em pren el cor. Em pensava tenir la millor dona i la més lleial que hi hagués al món i no és així. M’heu menyspreat i deshonrat. Heu travessat la línia d’honor, per la qual cosa us ordene, segons les lleis d’Alemanya, que si d'aquí a un any i un dia, no trobeu dos cavallers que vos exculpen per batalla, us faré cremar a la foguera davant tot el poble.

―Això no es veritat, sènyer ―respongué l’emperadriu. Com a senyor meu podeu dir el que us vinga de gust, si ho desitgeu així. Ara bé, també us ho dic, si mai algú s’atreveix a afirmar-ho, qualsevulla que siga, menteix amb falsedat i traïdoria i és deslleial amb vós.

Els dos comtes acusadors que eren davant manifestaren:

―Sènyer, el que us hem dit és ben cert i ho defensarem en un combat a dos cavallers per dos, de tal manera que ella no se’n podrà escondir.

Després de la resposta dels nobles, el rei féu empresonar l’emperadriu a la torre del plau fins que un cavaller la deslliurés. Desesperada, l’emperadriu cercà cavallers alemanys perquè la defensassen. N’hi havia molts, de cavallers, amb grans dons i grans honors, però en aquella ocasió tothom féu oïdes sordes. Un joglar alemany de palau, dolent-se de la presó de la seua senyora, es posà al cap d’anar per totes les cases i corts dels reis i senyors del món pregonant la desaventura de l’emperadriu, a fi de moure els ànims dels senyors o dels seus cavallers perquè batallaren per la reina. Arribat a Barcelona, relatà els fets dramàticament a la cort del comte Ramon Berenguer. Després s’adreçà amb aflicció al comte de Barcelona:

―Senyor,  ja han passat sis mesos i l’emperadriu no troba cap cavaller que la defense en un combat. És senyora de gran llinatge, filla del rei de Bohèmia, i ha fet gran bé i honor a molts cavallers i joglars. Ningú no pot dir mal d'ella. Mes, per enveja i malvolença que li tenen al rei de Bohèmia, pare seu, i que els acusadors són dels comtes més honrats i forts d’Alemanya, ningú no la gosa defendre, de tanta por com els tenen.

Ramon Berenguer, escoltada atentament la narració i la súplica del joglar, mogut d’ànim virtuós, decidí marxar cap Alemanya per combatre amb aquells consellers. Secretament elegí un cavaller de la terra, el més valent que hi trobà, Bertran de Rocabruna, i l’adoptà per companyó. Sense advertir-ho a ningú, aconseguí deu escuders perquè els ajudassen. Acompanyats del joglar arribaren a Colònia on sojornaren en un ric hostal. 

El comte, després de reposar un dia, determinà de raonar primerament amb l'emperador. Entrat a palau, fou conduït a la sala del tron i davant el monarca digué:

―Sènyer, sóc un cavaller vingut de terres llunyanes. He oït dir que madona l’emperadriu és acusada falsament per dos cavallers de la vostra cort. I pel gran bé que m’ha dit d'ella, he vingut des de ma terra amb el meu company per deslliurar-la i exculpar-la. 

― Benvinguts siau, cavaller! Molt d’honor i amor demostreu a la meua esposa, perquè d’aquí a dos dies, si ningú no l’exculpa abans, serà cremada segons costum de l’imperi.



Josep BASSET: L'emperador

L’emperador es mostrà satisfet dels defensors i ràpidament envià missatgers als comtes perquè vinguessen a la cort per ajustar la lliça. Mentrestant, féu molta festa als dos cavallers. Un dia, el comte Ramon Berenguer demanà al rei que li permetés de visitar l’emperadriu per saber si realment era culpable, atès que es posaven en perill de mort. Concedida la petició, el comte parlà amb l’emperadriu:

―Madona, he vingut del sud enllà amb el meu company per defendre-vos. Per això us demane que em digueu la veritat i us promet que no us fallirem en la batalla ni us abandonarem.

Prenent-li la mà, l’emperadriu li jurà que mai tal cosa havia pensat ni mai de la vida havia comés adulteri. Que, certament, a la cort hi havia un cavaller de tracte molt grat i de gran llinatge a qui, per les seues virtuts, apreciava molt, sense altra raó. Que els dos comtes, consellers de l’emperador, l’havien acusada perquè malvolien a son pare, el rei de Bohèmia, i no volien que l’emperador tingués descendència d’aquest llinatge. 

Explicat el tuacte, preguntà al comte qui era, perquè, si gràcies a Déu eixia victoriós de la batalla ¾com ella confiava¾, pogués recompensar-lo. Content de conversa tan aclaridora, el comte li confessà que era Ramon Berenguer, comte de Barcelona, però que mantinguera secreta la seua identitat. L’emperadriu s’alegrà força que tan gran senyor i tant valent, anomenat per tot el món, es posés en perill de mort per ella. Abans de partir, el comte pregà a l’emperadriu que li donés alguna joia, per tal ser el seu cavaller. Madona li oferí un anell.

El comte de Barcelona i Bertran de Rocabruna es prepararen per a la batalla i revisaren les armes detingudament. La vespra del combat, quan la plaça era a punt, el comte visità l’emperador a palau per refermar-li la decisió de combatre. En tornar a la posada després de l’audiència, Rocabruna no hi era. Preocupat, indagà entre els seus escuders què sabien d’ell. Li digueren que havia muntat a cavall i no sabien on havia anat. El buscaren arreu, mai no el trobaren.
El comte es desesperà de la vilesa inusitada del seu company i prengué la decisió d’avisar l’emperador que Bertran de Rocabruna havia fugit de por. Li suplicà que avisés els dos altres cavallers que, primerament, combatria amb un d’ells, acabada la lluita, ho faria amb l’altre. L’emperador assentí a la proposta del cavaller català i cridà els dos comtes alemanys per ajustar la batalla.

A l’endemà entraren els cavallers al camp, present l’emperador i l’emperadriu, qui s’ho mirava amb gest sever i preocupat. A una crida, ambdós genets s’escometeren amb les llances a cavall. El comte encontrà i ferí l’altre cavaller, però poc, tragué l’atxa i començà a descarregar molts colps ferotges contra l’alemany. El conseller brocà el cavall per evitar l’atac i carregà contra  Ramon Berenguer. En aquest espai, torbat en l’assalt, el comte colpejà tan desmesuradament l’altre justador que l’atordí. El cavaller alemany intentà resguardar-se  i el comte, que el tenia ben a prop, li donà tres o quatre colps sobre el cap de tal manera que el deixà impedit per a cap acció. L’alemany es mostrava maldestre amb les armes i com desorientat. Vist això, el comte català l’arremeté tan fortament que tots dos quedaren tocats i ferits. L’alemany, però, s’havia endut la pitjor part perquè el volant de la llança li havia travessat el cos de banda a banda. Sagnava tant que en arribar al cap del cós de la lliça caigué mort del cavall. Només veure-ho, Ramon Berenguer descavalcà i corregué vers ell per acabar-lo de rematar, però trobà que ja havia retuda l’ànima.

La remor del públic fou tan gran com l’alegria de l’emperador i el goig de l’emperadriu. Tragueren el comte de la lliça per curar-lo de la ferida. Fou poca cosa, però. A la vista de la derrota del conseller, l’emperador conclogué: «Aquesta classe de cavallers moren avergonyits perquè desconeixen la pràctica i l’estil de les armes».

S’hi acordà de lliurar l’altra batalla a l’endemà. Llavors, l’altre justador, que havia advertit la destresa del comte català i com havia mort el seu company, reconegué haver acusat falsament l’emperadriu per malvolença que tenien a son pare. Agenollat, suplicà a l’emperador desparar la batalla i li demanà perdó. El monarca no el volgué perdonar. Engrillonat, fou conduït davant l’emperadriu perquè el fes cremar o matar, com desitgés. L’acusador, veient-se tan culpable que dignament mereixia la mort, demanà misericòrdia i confessà la iniquitat comesa. Ambdós denunciants pretenien que l’emperador se separàs de la reina perquè no volien descendents de la generació del rei de Bohèmia, a qui tenien per enemic. L’emperadriu, amb posat esquerp i altiu, respongué que no el volia tant mal per prendre venjança de mort sinó que el sentenciava a ser desterrat de l’imperi.

L’emperador d’Alemanya organitzà una gran festa al comte català, vencedor de la justa, i el convidà a menjar a sa taula. La festa feta fou tant gran que per deu dies durà l’alegria que la ciutat i el poble feren per la victòria i el gran honor aconseguits. Acabats els actes, el comte retornà a Barcelona amb els escuders. En assabentar-se’n, l’emperador es lamentà profundament per desconèixer el nom d’aquell noble lluitador. L’emperadriu el confortà:

¾ Sènyer, el cavaller m’ha pres jurament que no digués a ninguna persona del món qui era. Tanmateix per a la vostra tranquil·litat us ho diré, és Ramon Berenguer, comte de Barcelona.

L’emperador s’alegrà força que tant noble persona hagués salvat la seua esposa d’aquella malvada acusació, ordenà preparar una gran ambaixada a Barcelona i trameté una lletra d’avís al comte. Coneguda l’arribada del seguici, Ramon Berenguer féu guarnir una taula de més de tres llegües de llargada, des del peu del turó de Muntcada fins a la muralla de la ciutat. Cada noble i senyor del terreny per on havien de passar els ambaixadors estava obligat, per manament comtal, a tenir-la ben proveïda de viandes, de cuines, d’aviram, de confitures amelades i de bons vins. Tots els nobles i cortesans que eixiren a rebre’ls podien menjar d’aquella llarguíssima post.

Josep BASSET: Rocabruna

 Arribats els ambaixadors a ciutat, comunicaren al comte que l’emperador havia sabut que es tractava del cavaller que havia deslliurat l’emperadriu. Que no li ho havia agraït com es mereixia, ni tampoc no l’havia satisfet ni recompensat, per això, li suplicava que anés a Alemanya o ells anirien a Barcelona. El comte deliberà d’anar a Alemanya, com era de raó. Es posà a punt i molt acompanyat de barons i cavallers, amb mil cavalcadures, viatjà vers Alemanya, on fou rebut amb tant gran solemnitat i alegria que mai la gent ha conegut tal festa. Els emperadors l’acolliren meravellosament.

Menjant un dia, el comte mostrà l’anell a l’emperadriu per demostrar-li que era el cavaller que l’havia defensada. L’emperadriu, de voluntat i consentiment de son marit, donà al comte de Barcelona el comtat de Provença en satisfacció del gran socors que li havia fet.

Durant el retorn, els monarques l’acompanyaren fins a Provença per donar-li possessió del comtat. Jurat pels vassalls, cascú tornà a son cort, Ramon Berenguer a Catalunya i els emperadors a Alemanya. De Barcelona estant, el comte treballà en la cerca de Bertran de Rocabruna per si s’havia amagat al seu castell o entre els seus amics. La veritat és que mai no fou trobat, es creu que de vergonya, pel falliment que havia fet al seu senyor, a si mateix i al seu honor.

Advertiu la subtilesa sibil·lina del compilador de la llegenda en incorporar Rocabruna al relat, desapareixent furtivament, exalça l’apoteosi del cavaller català; buit de contingut moral, accentua l’aparent grandesa del comte de Barcelona. Les ombres del temps han coronat la narració d’aurèola literària.

El gonell sardesc

Alfons el Benigne. Santa Maria del Mar

Les llegendes històriques es creen des d’un sentiment col·lectiu que l’autor encerta a reproduir màgicament i s’envolten d’una finalitat eminent. Sovint esdevenen transmissores dels mites nacionals i enclouen en un relant l’origen d’un fet, d’un costum o d’una conquesta llunyana, amb els quals els oïdors se senten partíceps sentimentalment o patriòtica. Cada generació manté un sistema pecuiliar de valorar i d’interpretar els esdeveniments en funció del seu interès particular o general. No cal entrar en disquisicions puntuals sobre dirigents i massa crítica, ens endinsaríem en un terreny fangós i esmunyedís. Podem revisitar altres escenaris històrics per conèixer ambients expansius, alegres i encoratjadors.

En època medieval, durant el primer terç del segle xiv, la Corona d’Aragó entrà en guerra amb els pisans per la possessió de Sardenya amb el vistiplau papal. Ovelles sense pastor, anunciava fra Frederic de Fulgenci a Jaume II, que era l’illa. La política i l’economia era controlada per dues grans famílies pisanes, Visconti i Donarico, mentre el comú de Pisa dominava les fonts de riquesa terrenals: mines, salines i exportacions bladeres. Espoliats per la cobdícia pisana, l’illa s’havia convertit en una colònia d’explotació. Es detectava certa esperança entre els sards per l’arribada imminent del rei d’Aragó. El dilluns 14 de juny de 1323, desembarcà a Palma de Sols l’estol de l’infant Alfons acompanyat de dona Teresa d’Entença, esposa seua. Havien salpat quinze dies ans sota el comandament de l’almirall Francesc Carroç.

Port Fangós abans que fos cobert de sorra

 Abans de la partença de Port Fangós, en un discurs força reproduït, el rei Jaume el Just, a peu d’escala, lliurà la senyera a l’infant i pronuncià aquestes paraules:

― Fill, jo us do la bandera nostra, antiga, del principat de Catalunya, la qual ha un singular privilegi, que null temps fo vençuda ni desbaratada.

Una arenga patriòtica reblada amb un colofó dramàtic repetit per tres vegades:

        ― Morir o vençre, o vençre o morir, o morir o vençre!

En posar el peu a Sardenya, una ambaixada sarda dels principals dirigents de l’illa rebé l’infant alegrement per confirmar la submissió de l’illa al rei d’Aragó. La discreta diplomàcia de la corona havia maniobrat eficaçment les influències sardes. Passats els mesos i els setges, hi arribà l’hora de la batalla definitiva, a Lucocisterna recorden els annals, un bixest 29 de febrer, en la qual el futur Alfons el Benigne acredità la nissaga i es comportà «com a lleó i bon cavaller». Vençuts per terra i per mar, els pisans marxaren cap a casa «ab llur mal mandat». El canvi de poder no calmà l’esperança esmerçada, però. Només cinc anys tardaren els sards a revoltar-se, esperonats pels abusos i negligències dels ‘funcionaris’ catalans que governaven l’illa. Una estratègia de desgast alimentada generosament per la república de Gènova, que esperava a l’aguait.

Fustes i tarides

L’1 d’agost 1324, enmig de l'estiu, en rompre l’alba, l’estol principesc atracà a la marina de Barcelona. Alfons hi arribava triomfant i vencedor. Muntaner no s’està de proclamar-ho orgullosament: «La festa fo molt gran en Barcelona, e per tota Catalunya e Aragon, e el regne de València, e Múrcia, e Mallorca e Rosselló, que totes les gents faeren de la vinguda del senyor infant». Altres opcions apunten cap a un retorn apressat per la disposició de Jaume II a nomenar primogènit el seu fill preferit, l’infant Pere en detriment del primogènit d’Alfons, el futur Pere el Cerimoniós. Fos com fos, quan la fusta hi arribà, l’infant baixà a terra prestament per reverenciar el rei, son pare, que l’esperava en terra ferma. Vestia a la manera sarda, ab gonell sardesc i calçat illenc. Quan es presentà davant el rei, aquest no li volgué res dir ni donar la mà a besar. La reina Elisenda, els germans de l’infant, els barons, la noblesa, la burgesia urbana i les altres gents que presenciaven l’encontre, es meravellaren del glacial acolliment que el rei havia fet a l’infant. El consell barceloní havia disposat el tancament de botigues i venderies i que reixes i balcons s’endomassaren per celebrar l’arribada del vencedor de Sardenya.

Asumida la freda recepció paterna, afligit i apesarat, marxà Alfons amb la seua esposa i el seguici a reposar al palau Petit. En acabant de dinar, l’infant es mudà la roba i es vestí com a català, així com llavors anaven, i anà a visitar el rei Jaume al palau Major.

Palau Major

Quan el rei d’Aragó veié venir l’infant, no esperà que hi arribés, sinó que isqué a rebre’l al cap de l’escala amb els braços oberts i el somriure a la cara. Prengué l’infant, el besà i l’abraçà molt dolçament i l’acompanyà a la sala de cort. En asseure’s, la reina Elisenda, madastra d’Alfons, en presència dels cavallers, demanà al rei amb un discret to reprensiu:

—Sènyer, per què hui pel matí, quan l’infant vingué a vostra senyoria no li féreu bon acolliment i ara, senyor, li l’haveu fet així?

El rei respongué:

— Si hui pel matí l’infant hagués vingut vestit amb les robes de vencedor, sens falla jo li hagués fet l’honor que ara li he feta, mas com vingué vestit amb les robes dels vençuts, es mereixia bé ço que jo li fiu. Perquè sapieu, senyora, que ningú no deu jamés portar hàbit dels vençuts, sinó dels vencedors. Ja veus per què li fiu aquell acolliment.

Tots els presents hagueren molt per bo açò que el rei havia fet i donaren per feliçment closa la recepció del monarca.

Batalla de Lucocisterna

Fóra possible que el fervor patriòtic catalanesc que es respirava en l’ambient de la cort reial durant aquest regnat, la conquesta important del regne de Sardenya i els èxits internacionals aconseguits per la diplomàcia intel·ligent de la corona, inspiraren aquesta feta mancada de tradició escrita documentada. El convencionalisme del relat fa planejar més d’un dubte raonable sobre la versemblança de l’escena i obri la via a una interpretació més relacionada amb l’eufòria general desfermada. El goig general del poble menut per l’èxit de la conquesta es podia viure i copsar de prop, com escriví Muntaner. Fóra o no fóra real, es tractés d’una llegenda o d’una situació inventada per algun curial, la narració dóna compte d’un entusiasme nacional, d’un estat d’exaltació social favorable a l’expansió. No cal demanar-se pel sentit de la contalla perquè el relat es manifesta transparent i cristal·lí.

Se’m fa difícil establir cap paral·lelisme amb la realitat actual, sempre tan fugissera del camí traçat. Tanmateix, no deixa d’haver-hi alguna cosa comuna en aquesta narració, un batec compartit per la gent que sense estridències mostra un hàbit afí. Una pulsió social que impulsa les decisions i empenta els dirigents per altres vies dins el descrèdit polític general que ens governa. L’aroma primaveral africà envolta d’una nebulosa esperonadora les ànsies més íntimes. Que un poble invaesca un altre no és un problema menor ni insubtancial, malgrat que ho semble, o que hom ho dissimule com una juguesca o un simple canvi de mans. Tot i això, rere les maniobres dels poderosos, rere les llegendes inventades i difoses, si hom escarba una mica, apareixerà a sota, expectant, l’interès vulgar, gens atípic, de la lluita pel poder.

Banys i recreacions

Hammam. Banys àrabs de Girona

Per què em preguntes ma raça?

Tal esdevé la naixença de fulles, tal la dels homes

La Il·líada, cant VI, 146-147

 Mesurar humanament un personatge des d’ara i aquí resulta quimèric. De fet no observem una persona dins el seu entorn sinó una imatge projectada de segles. Un simulacre, una figura hieràtica. Una mena de làpida jacent, dura i impenetrable. Parlem d’Alfons, dit el Brau, sisè de la dinastia règia lleonesa. 

Alfons VI el Brau

Sol comportar-hi un esquinçall de desassossec transmès pels papers. Hi transporta el segell atàvic dels protagonistes impregnats de literatura. Una corona d’il·lustres actors històrics el circueixen. Segongènit de Ferran I de Lleó i de la reina Sanxa. Nét de Sanç Garcés el Gran, rei de Pamplona, comte de Sobrarb i Ribagorça, i de la reina Múnia, per part de pare. Nét de Alfons V, rei de Lleó, i de la reina Elvira, per part de mare. Germà de Sanç segon el Fort, rei de Castella; de Garcia, rei de Galícia; d’Elvira, senyora de Toro, i d’Urraca, senyora de Zamora. Nebot de Ramir I d’Aragó. Segons el costum lleonès no hagués heretat. Segons el pamplonés, sí. Son pare decidí obeir les lleis navarreses i repartí els territoris entre tots els seus cinc fills.

De bell principi, Alfons el Brau topà amb les ambicions expansionistes del primogènit Sanç el Fort. Els desitjos de grandesa d’Alfons tampoc no foren menors. Batallà contra el seu germà major, a judici de Déu, per a litigar els regnes i fou vençut totalment a Golpejera. Tancat a la presó de Burgos, la pressió d’Urraca aconseguí traslladar-lo al monestir de Sahagún, on el raparen i revestiren de monjo sense demanar cap opinió. Fugit de nits, s’aclamà a Al-Mamun, rei de la taifa de Toledo, a la qual trairia després. Resoltes les diferències fraternals, s’alià amb Sanç i tots dos carregaren contra Garcia, germà menor, rei de Galícia, a qui derrotaren, empresonaren i estranyaren a la taifa de Sevilla per a repartir-se el regne gallec. Els esdeveniments se succeïren dins d’una embosta escassa d’anys. El rei de Castella morí durant el setge de Zamora, en un acte contat i novel·lat ad nauseam. El romancer atribueix la mort a la traïdoria del noble Vellido Dolfos, en una situació típica de les guerres de setge on la precaució sol caure davant l’astúcia.

Portal de la Traïció. Zamora

La literatura cerca el mite i la llegenda vol que s’instaure en aquests espessos dies la jura de Santa Gadea, on comparegueren Rodrigo Díaz de Vivar dit el Cid i Alfons el Brau. El primer per a exigir i prendre solemne jurament al monarca; el segon, per jurar i perjurar que no hi havia participat, en la mort violenta del germà. Ningú no caça sense gos. Rere l’escenografia s’endevina la intenció. Alfons el Brau és rei de Lleó però també vol ser-ho de Castella, i sense màcula. És l’arranc del cantar de gesta del Mio Cid. Uns fets històricament reprobats però que han proporcionat un colossal doll temàtic per a documentar la versemblança de l’episodi. S’hi incardinava amb el devenir fals de tants autors com han escrit sobre les ‘grandeses’ d’una Espanya inexistent. Una idea posterior que ni tan sols jeia dins el projecte d’apropiació nominal instaurat pel arquebisbe Toledà dos-cents anys més tard.

Amb certesa hom coneix l’ànsia d’Alfons de regnar sobre Galícia. Desaparegut Sanç de Castella, Garcia retornà al seu regne. Passat un temps, Alfons el cridà a reunió. Garcia caigué candorosament en el parany: fou empresonat i encarcerat al castell de Luna fins que morí. Un engany necessari per a tancar el cicle i ser nomenat Imperator totius Hispaniae pel papa. Les cròniques medievals i renaixentistes el qualifiquen amb delicadesa i exaltació. No s’estan de resseguir tants testimonis historiogràfics com l’avalen. És tractat de persona afable i acollidora, amic de la pau i de la justícia. No sóc qui per a desmentir-ho. Que ho facen els historiadors, si molt convé.

Hi flueixen les passades i els botafumeiros innecessaris que us estalvie de comentar. Al Brau l’envolta un aire anecdòtic que el perseguirà entre els historiadors àulics. Encoratjat per Constança de Borgonya, segona esposa, impulsà la substitució de l’ofici mossàrab pel romà. Segons una de les tradicions, el rei llançà tots dos breviaris al foc per conèixer quin cremaria primer. Ho féu el romà. Irat, el monarca rellençà el text mossàrab fins que fou consumit. «Allà van les lleis, on volen els reis», resumí el cas la saviesa popular.

Bíblia de Lleó

Fet rei i conquistat Toledo, Alfons ordenà assolar tots els banys dels seus regnes l’any de mlxxiii i exigí que des d’aquell mateix moment no se n’usàs en cap manera. Devia pensar que els homes, a causa del regal que suposava la finor i suavitat de la pell, i d’altres recreacions, esdevindrien escassos de forces i perdrien o se’ls afluixaria molta part de la humanitat procreadora esmerçada en guerres i batalles d’armes. Desconec el sistema purificador que degué usar el monarca per mantenir-se odorosament neutral davant tal interdicte. En tot cas, no era casat, encara. El refinament àrab, presents als hammams toledans degueren pertorbar-lo força. Tan infestades d’ablucions i pólvores són les pràctiques corporals d’ara que resulta tortuós d’entendre la resolució reial.

Home femeller, maridà amb Agnès d’Aquitània, de catorze anys, morta quatre anys després; amb Constança de Borgonya, vídua, filla de Robert el Vell, duc de Borgonya, que li donà l’hereva, Urraca I; amb Berta de Toscana, filla d’Amadeu, comte de Saboia.

Urraca de Zamora

Gaudí del concubinatge amb una princesa musulmana, Zaida, per a gran escarni de la clerecia, li donà un fill i dues filles. A un any de la mort, s’amullerà amb Betriu d’Este, filla del duc d’Este. Vist que no en tenia prou, mantingué relacions il·lícites amb una dama de nom Ximena Munyoç i d’altres que no es coneixen a hores d’ara. 

Hi comptà amb l’ajut sequaç d’Urraca, germana i senyora de Zamora, en una relació voltada d’un teixit fronterer al misteri incestuós.

Avui, el record del Brau s’ha esfumat, s’ha esborrat de la memòria popular. Ha esdevingut una imatge, una figura estranya en aquests temps d’extrema higiene corporal. Hi resta només un soroll verbal, no res, com les fulles tardorals homèriques.