dissabte, 4 d’agost del 2012

Banys i recreacions

Hammam. Banys àrabs de Girona

Per què em preguntes ma raça?
Tal esdevé la naixença de fulles, tal la dels homes
La Il·líada, cant VI, 146-147
 Mesurar humanament un personatge des d’ara i aquí resulta quimèric. De fet no observem una persona dins el seu entorn sinó una imatge projectada de segles. Un simulacre, una figura hieràtica. Una mena de làpida jacent, dura i impenetrable. Parlem d’Alfons, dit el Brau, sisè de la dinastia règia lleonesa. 
Alfons VI el Brau
Sol comportar-hi un esquinçall de desassossec transmès pels papers. Hi transporta el segell atàvic dels protagonistes impregnats de literatura. Una corona d’il·lustres actors històrics el circueixen. Segongènit de Ferran I de Lleó i de la reina Sanxa. Nét de Sanç Garcés el Gran, rei de Pamplona, comte de Sobrarb i Ribagorça, i de la reina Múnia, per part de pare. Nét de Alfons V, rei de Lleó, i de la reina Elvira, per part de mare. Germà de Sanç segon el Fort, rei de Castella; de Garcia, rei de Galícia; d’Elvira, senyora de Toro, i d’Urraca, senyora de Zamora. Nebot de Ramir I d’Aragó. Segons el costum lleonès no hagués heretat. Segons el pamplonés, sí. Son pare decidí obeir les lleis navarreses i repartí els territoris entre tots els seus cinc fills.
De bell principi, Alfons el Brau topà amb les ambicions expansionistes del primogènit Sanç el Fort. Els desitjos de grandesa d’Alfons tampoc no foren menors. Batallà contra el seu germà major, a judici de Déu, per a litigar els regnes i fou vençut totalment a Golpejera. Tancat a la presó de Burgos, la pressió d’Urraca aconseguí traslladar-lo al monestir de Sahagún, on el raparen i revestiren de monjo sense demanar cap opinió. Fugit de nits, s’aclamà a Al-Mamun, rei de la taifa de Toledo, a la qual trairia després. Resoltes les diferències fraternals, s’alià amb Sanç i tots dos carregaren contra Garcia, germà menor, rei de Galícia, a qui derrotaren, empresonaren i estranyaren a la taifa de Sevilla per a repartir-se el regne gallec. Els esdeveniments se succeïren dins d’una embosta escassa d’anys. El rei de Castella morí durant el setge de Zamora, en un acte contat i novel·lat ad nauseam. El romancer atribueix la mort a la traïdoria del noble Vellido Dolfos, en una situació típica de les guerres de setge on la precaució sol caure davant l’astúcia.
Portal de la Traïció. Zamora
La literatura cerca el mite i la llegenda vol que s’instaure en aquests espessos dies la jura de Santa Gadea, on comparegueren Rodrigo Díaz de Vivar dit el Cid i Alfons el Brau. El primer per a exigir i prendre solemne jurament al monarca; el segon, per jurar i perjurar que no hi havia participat, en la mort violenta del germà. Ningú no caça sense gos. Rere l’escenografia s’endevina la intenció. Alfons el Brau és rei de Lleó però també vol ser-ho de Castella, i sense màcula. És l’arranc del cantar de gesta del Mio Cid. Uns fets històricament reprobats però que han proporcionat un colossal doll temàtic per a documentar la versemblança de l’episodi. S’hi incardinava amb el devenir fals de tants autors com han escrit sobre les ‘grandeses’ d’una Espanya inexistent. Una idea posterior que ni tan sols jeia dins el projecte d’apropiació nominal instaurat pel arquebisbe Toledà dos-cents anys més tard.
Amb certesa hom coneix l’ànsia d’Alfons de regnar sobre Galícia. Desaparegut Sanç de Castella, Garcia retornà al seu regne. Passat un temps, Alfons el cridà a reunió. Garcia caigué candorosament en el parany: fou empresonat i encarcerat al castell de Luna fins que morí. Un engany necessari per a tancar el cicle i ser nomenat Imperator totius Hispaniae pel papa. Les cròniques medievals i renaixentistes el qualifiquen amb delicadesa i exaltació. No s’estan de resseguir tants testimonis historiogràfics com l’avalen. És tractat de persona afable i acollidora, amic de la pau i de la justícia. No sóc qui per a desmentir-ho. Que ho facen els historiadors, si molt convé.
Hi flueixen les passades i els botafumeiros innecessaris que us estalvie de comentar. Al Brau l’envolta un aire anecdòtic que el perseguirà entre els historiadors àulics. Encoratjat per Constança de Borgonya, segona esposa, impulsà la substitució de l’ofici mossàrab pel romà. Segons una de les tradicions, el rei llançà tots dos breviaris al foc per conèixer quin cremaria primer. Ho féu el romà. Irat, el monarca rellençà el text mossàrab fins que fou consumit. «Allà van les lleis, on volen els reis», resumí el cas la saviesa popular.
Bíblia de Lleó
Fet rei i conquistat Toledo, Alfons ordenà assolar tots els banys dels seus regnes l’any de mlxxiii i exigí que des d’aquell mateix moment no se n’usàs en cap manera. Devia pensar que els homes, a causa del regal que suposava la finor i suavitat de la pell, i d’altres recreacions, esdevindrien escassos de forces i perdrien o se’ls afluixaria molta part de la humanitat procreadora esmerçada en guerres i batalles d’armes. Desconec el sistema purificador que degué usar el monarca per mantenir-se odorosament neutral davant tal interdicte. En tot cas, no era casat, encara. El refinament àrab, presents als hammams toledans degueren pertorbar-lo força. Tan infestades d’ablucions i pólvores són les pràctiques corporals d’ara que resulta tortuós d’entendre la resolució reial.
Home femeller, maridà amb Agnès d’Aquitània, de catorze anys, morta quatre anys després; amb Constança de Borgonya, vídua, filla de Robert el Vell, duc de Borgonya, que li donà l’hereva, Urraca I; amb Berta de Toscana, filla d’Amadeu, comte de Saboia.
Urraca de Zamora
Gaudí del concubinatge amb una princesa musulmana, Zaida, per a gran escarni de la clerecia, li donà un fill i dues filles. A un any de la mort, s’amullerà amb Betriu d’Este, filla del duc d’Este. Vist que no en tenia prou, mantingué relacions il·lícites amb una dama de nom Ximena Munyoç i d’altres que no es coneixen a hores d’ara. 
Hi comptà amb l’ajut sequaç d’Urraca, germana i senyora de Zamora, en una relació voltada d’un teixit fronterer al misteri incestuós.
Avui, el record del Brau s’ha esfumat, s’ha esborrat de la memòria popular. Ha esdevingut una imatge, una figura estranya en aquests temps d’extrema higiene corporal. Hi resta només un soroll verbal, no res, com les fulles tardorals homèriques.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada