dimarts, 2 d’octubre de 2012

El gonell sardesc



Alfons el Benigne. Santa Maria del Mar
Les llegendes històriques es creen des d’un sentiment col·lectiu que l’autor encerta a reproduir màgicament i s’envolten d’una finalitat eminent. Sovint esdevenen transmissores dels mites nacionals i enclouen en un relant l’origen d’un fet, d’un costum o d’una conquesta llunyana, amb els quals els oïdors se senten partíceps sentimentalment o patriòtica. Cada generació manté un sistema pecuiliar de valorar i d’interpretar els esdeveniments en funció del seu interès particular o general. No cal entrar en disquisicions puntuals sobre dirigents i massa crítica, ens endinsaríem en un terreny fangós i esmunyedís. Podem revisitar altres escenaris històrics per conèixer ambients expansius, alegres i encoratjadors.
En època medieval, durant el primer terç del segle xiv, la Corona d’Aragó entrà en guerra amb els pisans per la possessió de Sardenya amb el vistiplau papal. Ovelles sense pastor, anunciava fra Frederic de Fulgenci a Jaume II, que era l’illa. La política i l’economia era controlada per dues grans famílies pisanes, Visconti i Donarico, mentre el comú de Pisa dominava les fonts de riquesa terrenals: mines, salines i exportacions bladeres. Espoliats per la cobdícia pisana, l’illa s’havia convertit en una colònia d’explotació. Es detectava certa esperança entre els sards per l’arribada imminent del rei d’Aragó. El dilluns 14 de juny de 1323, desembarcà a Palma de Sols l’estol de l’infant Alfons acompanyat de dona Teresa d’Entença, esposa seua. Havien salpat quinze dies ans sota el comandament de l’almirall Francesc Carroç.

Port Fangós abans que fos cobert de sorra
 Abans de la partença de Port Fangós, en un discurs força reproduït, el rei Jaume el Just, a peu d’escala, lliurà la senyera a l’infant i pronuncià aquestes paraules:
― Fill, jo us do la bandera nostra, antiga, del principat de Catalunya, la qual ha un singular privilegi, que null temps fo vençuda ni desbaratada.
Una arenga patriòtica reblada amb un colofó dramàtic repetit per tres vegades:
        ― Morir o vençre, o vençre o morir, o morir o vençre!
En posar el peu a Sardenya, una ambaixada sarda dels principals dirigents de l’illa rebé l’infant alegrement per confirmar la submissió de l’illa al rei d’Aragó. La discreta diplomàcia de la corona havia maniobrat eficaçment les influències sardes. Passats els mesos i els setges, hi arribà l’hora de la batalla definitiva, a Lucocisterna recorden els annals, un bixest 29 de febrer, en la qual el futur Alfons el Benigne acredità la nissaga i es comportà «com a lleó i bon cavaller». Vençuts per terra i per mar, els pisans marxaren cap a casa «ab llur mal mandat». El canvi de poder no calmà l’esperança esmerçada, però. Només cinc anys tardaren els sards a revoltar-se, esperonats pels abusos i negligències dels ‘funcionaris’ catalans que governaven l’illa. Una estratègia de desgast alimentada generosament per la república de Gènova, que esperava a l’aguait.
Fustes i tarides
L’1 d’agost 1324, enmig de l'estiu, en rompre l’alba, l’estol principesc atracà a la marina de Barcelona. Alfons hi arribava triomfant i vencedor. Muntaner no s’està de proclamar-ho orgullosament: «La festa fo molt gran en Barcelona, e per tota Catalunya e Aragon, e el regne de València, e Múrcia, e Mallorca e Rosselló, que totes les gents faeren de la vinguda del senyor infant». Altres opcions apunten cap a un retorn apressat per la disposició de Jaume II a nomenar primogènit el seu fill preferit, l’infant Pere en detriment del primogènit d’Alfons, el futur Pere el Cerimoniós. Fos com fos, quan la fusta hi arribà, l’infant baixà a terra prestament per reverenciar el rei, son pare, que l’esperava en terra ferma. Vestia a la manera sarda, ab gonell sardesc i calçat illenc. Quan es presentà davant el rei, aquest no li volgué res dir ni donar la mà a besar. La reina Elisenda, els germans de l’infant, els barons, la noblesa, la burgesia urbana i les altres gents que presenciaven l’encontre, es meravellaren del glacial acolliment que el rei havia fet a l’infant. El consell barceloní havia disposat el tancament de botigues i venderies i que reixes i balcons s’endomassaren per celebrar l’arribada del vencedor de Sardenya.
Asumida la freda recepció paterna, afligit i apesarat, marxà Alfons amb la seua esposa i el seguici a reposar al palau Petit. En acabant de dinar, l’infant es mudà la roba i es vestí com a català, així com llavors anaven, i anà a visitar el rei Jaume al palau Major.
Palau Major
Quan el rei d’Aragó veié venir l’infant, no esperà que hi arribés, sinó que isqué a rebre’l al cap de l’escala amb els braços oberts i el somriure a la cara. Prengué l’infant, el besà i l’abraçà molt dolçament i l’acompanyà a la sala de cort. En asseure’s, la reina Elisenda, madastra d’Alfons, en presència dels cavallers, demanà al rei amb un discret to reprensiu:
—Sènyer, per què hui pel matí, quan l’infant vingué a vostra senyoria no li féreu bon acolliment i ara, senyor, li l’haveu fet així?
El rei respongué:
— Si hui pel matí l’infant hagués vingut vestit amb les robes de vencedor, sens falla jo li hagués fet l’honor que ara li he feta, mas com vingué vestit amb les robes dels vençuts, es mereixia bé ço que jo li fiu. Perquè sapieu, senyora, que ningú no deu jamés portar hàbit dels vençuts, sinó dels vencedors. Ja veus per què li fiu aquell acolliment.
Tots els presents hagueren molt per bo açò que el rei havia fet i donaren per feliçment closa la recepció del monarca.
Batalla de Lucocisterna
Fóra possible que el fervor patriòtic catalanesc que es respirava en l’ambient de la cort reial durant aquest regnat, la conquesta important del regne de Sardenya i els èxits internacionals aconseguits per la diplomàcia intel·ligent de la corona, inspiraren aquesta feta mancada de tradició escrita documentada. El convencionalisme del relat fa planejar més d’un dubte raonable sobre la versemblança de l’escena i obri la via a una interpretació més relacionada amb l’eufòria general desfermada. El goig general del poble menut per l’èxit de la conquesta es podia viure i copsar de prop, com escriví Muntaner. Fóra o no fóra real, es tractés d’una llegenda o d’una situació inventada per algun curial, la narració dóna compte d’un entusiasme nacional, d’un estat d’exaltació social favorable a l’expansió. No cal demanar-se pel sentit de la contalla perquè el relat es manifesta transparent i cristal·lí.
Se’m fa difícil establir cap paral·lelisme amb la realitat actual, sempre tan fugissera del camí traçat. Tanmateix, no deixa d’haver-hi alguna cosa comuna en aquesta narració, un batec compartit per la gent que sense estridències mostra un hàbit afí. Una pulsió social que impulsa les decisions i empenta els dirigents per altres vies dins el descrèdit polític general que ens governa. L’aroma primaveral africà envolta d’una nebulosa esperonadora les ànsies més íntimes. Que un poble invaesca un altre no és un problema menor ni insubtancial, malgrat que ho semble, o que hom ho dissimule com una juguesca o un simple canvi de mans. Tot i això, rere les maniobres dels poderosos, rere les llegendes inventades i difoses, si hom escarba una mica, apareixerà a sota, expectant, l’interès vulgar, gens atípic, de la lluita pel poder.

1 comentari:

  1. Ben curiós, això de recuperar Muntaner en aquests dies convulsos i esperançats que estem vivint als comtats del Nord...

    ResponElimina