dimecres, 30 de maig de 2012

Montsoriu versus Gençor

Escut dels Montsoriu. Socarrat. Ana M. Delicado
El destí juga a daus i entrellaça els destins, desactiva els ardits i manté inexorable llur actuació. Un regne dirigit per infants, pensava algun filòsof presocràtic. Vet aquí dos personatges enfrontats per terceres vies, sense llicència contrària. Observeu-los il·luminats per la celístia difusa del pas del temps. Cascú en son lloc. Vides convergents a la València quatrecentista, devien saludar-se sovint: Bon dia, cavaller; Bon dia, respondria cortesament l’altre. I així fins a la pròxima ocasió. Probablement es miraven de reüll perquè les famílies interposades mantenien un litigi l’origen del qual encara roman entre bolquers històrics. N’eren moltes, les bandositats en aquest regnat d’Alfons el Magnànim. Menejaven raó algunes, les altres se la buscaven.
L’adveniment de la dinastia Trastàmara, amb dràstiques decisions preses sobre l’aristocràcia resident, incrementà en nombre important els membres de la noblesa valenciana, a l’empara d’un privilegi de 1420 atorgat pel rei Alfons el Magnànim. Hi feren aparició nous llinatges a partir d’activitats relacionades amb el poder. Ascendiren a la condició de donzells, cavallers i nobles, sovint a canvi de serveis a la Corona. No s’hi actuava gratuïtament, però.
Alfons el Magnànim segons un seguidor de
Piero de la Francesca
Els Trastàmara freturaven d’un grup social, poderós i cohesionat que els fóra favorable. Alguns han volgut interpretar en aquesta promoció l’origen real de la noblesa indígena. Són els Mercader, Roís de Corella, Rabassa, Borja. L’oligarquia urbana sabé treure’n profit: notaris, juristes, copers, jurats... s’ennobliren en aquesta convulsa època. La Corona era la garant de la pau interior, hi acudien les famílies enfrontades a la recerca de justícia. En foren tantes que el monarcà optà per abandonar els nobles a llur albir. Un exemple d’aquesta política del laissez faire, laissez passer fou l’enfrontament entre els Montsoriu i els Joan. El governador, al remat, proposà al Consell Reial que ambdós fossen «desguiats e que cascú anàs a son risch, a fi que lo desguiament portàs e fàcilment poria portar concòrdia». L’any 1447, Galcerà de Montsoriu i Jordi Joan signaren una pau i treva forçosa malgrat que el segon fos condemnat a l’exili. No resultava gratuïta la divisió de la societat més poderosa en banderies, no. El monarca n’eixia reforçat i l’arrogant classe aristocràtica afeblida. La pau, però, només ho semblava, era fictícia.
Lliça entre cavallers
     Aquest n’és el marc de la coincidència. Dos hòmens d’honor. La paraula és l’home, diuen els valencians, l’honor es desdibuixa des de la nostra actualitat tan remota. Es tracta d’un cas notable i exemplar que ocorregué a un home destacat de la família Montsoriu. Uns cavallers justaven al mercat, Monsoriu feia de jutge de la justa. Des del cadafal estant, viu una brega moguda entre un fill seu i un altre gentilhom de la família Gençor. Entre la multitud corrien rumors interessats. Es comentava que mossèn Gençor havia donat una sonora galtada al fill de Monsoriu. Arribada la incerta informació al pare, es retirà apesarat a una cel·la de frare del convent del Carme. La meditació li féu prendre les decisons que havia d’adoptar singularment. Envià al mercat un astut i fidel criat seu perquè s’assabentàs en directe de les parladuries de la brega. Retornat el domèstic, explicà al seu senyor que es comentava que mossèn Gençor havia alçat la mà al seu fill per a galtejar-lo, però que no arribà a tocar-lo per haver-hi una tela entremig, i que una venedora assegurava que mossèn Gençor havia donat una bufetada al fill de Montsoriu. Llavors el senyor exclamà: «Bufetada ha sigut i mon fill l’ha rebut». 

Plaça del Mercat, segons el plànol del pare Tosca
     El pare, que molt valerós era, per suplir la badoqueria del fill, astutament i amb gran cautela, fugí de València i marxà a viure a Venècia, on residí per temps de vint-i-dos anys. Durant tot aquest període, mossèn Gençor visqué enclaustrat i recelós, no tant pel fill present quant del pare absent, del qual temia la seva gran sagacitat i valor. Quan Montsoriu conegué que son fill no restituïa l’honor per a satisfacció seua, fingí dissimuladament una greu malaltia i dictà testament a Venècia: nomenava marmessors i deixava el seu fill hereu universal. Com si morís, el testament es publicà a Venècia i després fou tramès a València. El fill, que ho cregué de ferm, acceptà l'herència, es vestí de dol i rebé de parents i amics el condol per la mort del pare. Publicada la mort de mossèn Montsoriu per tot València i tinguda per molt certa, Gençor abandonà les armes, l’aprensió i les cauteles i comença a passejar tranquil·lament per la ciutat.
Bàndol nobiliari
     Emperò, si el testament caminà de Venècia a València, el testador no fou sebollit a Venècia, perquè prengué tres criats seus molt valerosos i es traslladà a València. Un dels criats llogà una casa al barri on habitava Gençor. Tan sols el criat es mostrava com a senyor de la casa, que Monsoriu i els altres no apareixien enlloc.
Passat el Nadal, en solitud i tristícia, es presentà l’ocasió. A hores de vespres d’un divendres vint-i-tres de gener, gebrades les aigües de les voreres pel fred glaçador, els escassos hòmens caminaven emboçats amb tot i capa. Descuidat, també passà mossèn Gençor per aquell carrer, camí de casa seua. D’un cantó fosc on s’havien amagat, isqué prest Monsoriu acompanyat d’altres cinc. Tot d’una, escometeren i acoltellaren furiosament mossèn Gençor, que morí desagnat. Sense voler veure ni parlar al seu fill, Montsoriu se’n tornà a Venècia on morí de molta edat.
    Notarialment, el dietarista Miralles anotà la mort de mossèn Gençor amb rigor professional: «En l’any de mccccxxxxviiii, divendres a vespre, a les x hores de la nit, a xxiii de giner, mataren a mossén Gençor, parent dels Johans; e, segons se diu, feren-ho V hòmens dels Monsorius». La mort violenta de Gençor llançà el bàndol dels Joan i Valleriola contra els Montsoriu fins que a pocs mesos dels cruels enfrontaments, Joan de Navarra imposà la pau i treva amb mà ferma. Temps a venir, el fat ja n'havia esbossat el traç.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada