diumenge, 22 d’abril de 2012

La séquia del rei


Ximo Ferri:  La séquia del Rei
Aquest any de 1239, Ab ben Cedrell és l’alcaid de l’hisn de Bairén, una fortalesa andalusina bastida sobre un tossal arrodonit que s’eleva poc més de cent metres sobre el nivell de la mar. De sòlida construcció fa front a les ventades i mals oratges. Des de dalt estant s’albira i es controla ensems un vast territori emmarcat entre el cap Blanc o de Cullera i el cap de Sant Antoni. No havien estat els primers a ocupar-la, els àrabs, perquè els vestigis humans. s’endarrereixen cronològicament fins el calcolític. Ara, però, són els habitants reals i el rei Jaume els encalça definitivament, sense respectar la treva de set anys acordada durant la capitulació de la ciutat de València. El recinte de l’alcassaba, al cim del turó, concentra el poder polític, administratiu i militar islàmic. Un indret quasi triangular emplaçat al bell mig de l’edificació defensiva del qual tan sols hi resten unes poques evidències constructives i alguna bívia corredora. Bairén és el cap de tots els castells de la vall, lloc de reunió de l’aljama, del cadi i d'un petit destacament militar. Cap a llevant, molt a prop de la murada, hi destaca l’aljub d’aigües pluvials que en proveeix el castell, ran a la via d’accés oriental que baixa cap a la font de la roca.
Castell de Bairén
El monarca cristià té pressa per conquistar la vall de Bairén, teòricament més fàcil que els altres territoris perquè compta amb l’anuència del rei Zayyân b. Mardanīš, que sojorna a Dénia. Malgrat la signatura del pacte, el rei d’Aragó no atura l’embranzida bèl·lica i a principis de 1239 ocupa Cullera i tot seguit inicia el setge de Bairén. Jaume I és cristal·lí al Llibre dels fets: «Entram en la vall de Bairén i parlam amb l’alcaid qui tenia lo castell de Bairén, e ab aquells de Vilallonga, e de Borró, e de Villela e de Palma, qui eren castells de roca grans e forts. E dixeren-nos que quan l’alcaid de Bairén hauria fet pleit ab nós, que tots aquells de la vall se rendrien». Conegut el resultat d’aquesta conversa, Zayyân demana una reunió conjunta que el rei cristià s’afanya a respondre: «E nós enviam-li a dir que ens eixís a la ràpita de Bairén». Oberta la via, el tracte amb el quā’id de Bairén s’ajusta en termes ferms. Ab ben Cedrell retrà la vall en el termini de set mesos comptadors a partir de l’endemà, mentrestant, metrà en rehenes la torre Albarrana circuïda d’una barbacana que construiran els mateixos sarraïns. En contrapartida, l’alcaid rebrà tres cavalls, l’abillament luxós de drap vermell d’estam fort per a cinquanta hòmens, uns vestits de perset, vermell per a ell, verd per als seus nebots, i la quantitat de vint jovades de terra. Magre tracte, en realitat, per tan gran aprehensió.
Jaume I es disposa a cobrar la vall. És primer d’agost i al cap de vuit dies s’acompliran els set mesos pactats. En acabant de sopar, a sol post, el monarca puja dalt el terrat del castell de Cullera on aireja fresquet el capvesprol. Cap a migjorn s’albira una alimara encesa i després una altra. És el senyal convingut si atacaven els sarraïns. Els preparatius per a l’assalt comencen a mitja nit. Embarquen selles i hòmens mentre estiren les regnes dels cavalls perquè naden. Havien passat uns dies de tan forts ruixats que l’aigua eixia a bondó pel grau de l’Estany. Navega el petit estol fins arribar al grau que ix de la vall d’Alfàndec. Aquí, el rei mana a un escuder que passe a cavall i comprove amb la llança si hi ha cap gual. L’home no hi troba gual en lloc per on hom puga passar que no calga nadar tant com una llança de cavaller o més. El rei, aventuradament, ordena: «Passem en bona ventura, que açò a fer cové». A hora nona arriben a la Ràpita, davant el castell. El monarca envia don Pelegrí d’Atrossillo que avise l’alcaid que el rei d’Aragó és allí amb el penó. La resposta és grata al Conqueridor. Ab ben Cedrell respon que vespre és. Demana temps fins al matí, que bé hi acudirà prest. Plagut, el rei ho atorga.
Torre Albarrana
A l’alcassaba tot són presses i correres. S’ha fet de nit i la fosca impera. La lluna nova oculta les maniobres dels sarraïns als ulls dels cristians. S’escau justament quan els vells de l’aljama havien previst que l’acord concloïa. Dilluns 9 d’agost 1239. Un soroll desficiós envaeix les dependències i les maniobres d’un exèrcit de treballadors aprestats per a la tasca. La marjal de Bairén és plena d’ullals els més grans dels quals naixen ran la muntanya. Tot és a punt i ben pensat. A fora de la muralla interior, s’obri un avenc ben ample que, ocasionalment, és usat pels llauradors sarraïns per a davallar vers les algoleges voreres als ullals sense haver de mullar-se. Un ardit oportú per a evitar que els cristians atrinxerats a la torre Albarrana els puguen veure i oir.
Els hòmens coneixen bé què han de fer i una colla de bracers guaixats, dirigits pels soguejadors, llivelladors i un mestre d’aigües, baixen a corre-cuita pel camí de l’avenc fins arribar a la font que raja de la muntanya. Gent experta, capaç de dissenyar i construir tota classe d’infraestructures hidràuliques, des d’una sènia fins un assut. Pel marge de l’escorredor del doll marxen cap a l’ullal Fosc, el més cabalós de la marjal i el que més possibilitats ofereix als atribolats mudèjars. Es guien per les estreles, més lluminoses que mai en tan fosca nit. Ràpidament, a la llum de la celístia, el mestre d’aigua ordena les faenes a fer. Soguejadors i llivelladors transmeten les ordres de treball amb veu callada i severa. Davant, els corbellots desbrossen de bova i senill la marjal generosa. Les aixades, els ganxets i els cabaços de palma tracen un fossat fondo i ample, capaç de fer navegar els fràgils llaütets, amarrats a l’ullal. Els separen poc més de tres-centes braces de l'horitzó marítim. Amb cordes, llivelladors i soguejadors dibuixen una marca rectilínia vers xaloc, paral·lela a la línia muntanyosa. Bruscament trenca cap a llevant, a la recerca del riu de Beniopa, que baixa ple de gom a gom. A poca distància de la vora de la mar els esperen una galeres armades granadines que els transportaran a terres benèvoles.
Ullal Fosc
Han treballat tota la nit i resta poc de temps perquè rompa l’alba. Una fogata estratègica, encesa entre senill torrat dóna el senyal. Els hòmens que s’havien quedat a l’ullal Fosc trenquen amb les aixades la parada i l’aigua flueix festivament cap al seu destí. A l’altra banda, un altre grup fa el mateix sobre el marge del riu perquè la feliç arribada no entropesse amb cap barrera. Faena feta no fa destorb, degueren dir-se, així que cametes ajudeu-me vora vora marge, retornen cap a l’ullal, suats i amerats, on els esperen les famílies aplegades de tota la vall i les escasses possessions que mantenen.
Sense tura s’esdevé la fugida, hòmens, dones i xiquets s’escapen del dimoni cristià en barquets esmunyedissos per la séquia, que denominen «del Rei» amb ràbia arregnada. Alguns llauradors s’havien entretingut la vespra omplint els bancals de melons d’Alger, al punt de dolçor en aquell moment de l’estiu, perquè els cristians se’ls mengen cobdiciosament i rebenten com un tronador, morts d’un mal de ventre.
Havent eixit el sol, Ab ben Cedrell baixa al campament del monarca cristià amb  posat adust per confirmar l’acord. A hora de vespres, l’alcaid, acompanyat de vint sarraïns, els més notables del castell i de la vall, acudeix al tendal del rei a signar les cartes de rendició. A l’endemà de matí, apunta el Llibre dels fets, «férem pujar el nostre penó amb homes armats al castell i ens el lliuraren en pau i a satisfacció». Així quedà escrit.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada