dilluns, 2 d’abril de 2012

Ha ha moxeta! Ha ho moxeta! Ha ho moxeta!

                                                                                      Pla de Vistabella
El pla de Vistabella és una depressió elevada a més de 1.100 m d’altitud sobre el nivell de la mar que s’estén paral·lela a la Mediterrània per una superfície reblida de sediments. Inclinada dèbilment vers gregal, la travessa el riu Montlleó, frontera natural i antiga entre els regnes d’Aragó i València. Geogràficament es tracta d’un pòlie, diuen els qui l’han estudiat. És terra de conreu, de treball esgotador, format per un mosaic geomètric de bancals d’austera i bella harmonia cromàtica. La silueta del Penyagolosa s’ataülla vers migjorn com un gegant protector. Un reguitzell de masos sobreviuen enmig d’aquesta natura abrupta i feréstega que antigament proveïen de forment i fruites com peres i pomes. Vistabella reposa sobre un turó calcari d’escassa elevació. Durant l’època foral hi havia telers de llana casolans a redós de la producció morellana, dels quals tan sols resta el record memorístic matisat de Cavanilles. Les serres que a d’altres llocs ofereixen prades, boscos i fonts que alegren la vista, aquí són esquelets ossuts. Tot representa un bosc espès de pins i carrasques, negreja el fons fosc i les branques cobreixen el terra amb una grossa catifa verda, creixen els arboços i immensos aladerns s’albiren esparsos. Hem de reconèixer que cal molt de valor avui dia per a viure en aquests pobles de natura severa, solament ho poden fer els qui s’estimen aquestes penyes, antic habitacle de llops, raboses i malfactors.
El silenci cau a plom sobre la placeta on s’han de concentrar els caçadors. Encega caminar per aquells carrerons polsosos i durs. La solegana és de les que fan època i som a dues hores després del migdia, però és el moment. Pel carrer Major s’ouen els lladrucs dels gossos acuitats pels amos que caminen sense pressa aparellats amb uns curiosos barrets de palla. Closa la congregació, una veu ronca i profunda llança el crit de marxa «Nemon, va» i el seguici es mou cap al camí de Sant Joan. Han de travessar el pla fins aplegar a les pinedes de les ribes.
Font de l'Alforí
La colla es detura un moment a l’ombra arbrada de la font de l’Alforí per aquietar la set del caminal. La font naix de la pedra viva i en temps de la calor el doll és tan fred que els homes a dures penes mantenen la mà sota el raig durant el rés d’un credo. No n’hi ha d’altra de tan freda, al massís, i avui encara manté la fama de font salutífera. Acomplida la necessitat, mamprenen la marxa, el sol pica i els queda encara un tram per arribar al revolt del Montlleó, a prop del ribatge de ponent, abans que s’oculte serra endins. Penetren per un veral de la pineda fins que albiren una clariana idònia, a fregar dels camps segats i cuits. Arribats, s’amussen els gossos perquè alcen la cacera. Cogullades, guatles, picatorts i d’altres ocellets volen desvariats cap al cel. És ara que l’encarregat fa uns potentíssims crits que retrunyen per les penyes:
Ha ha moxeta! Ha ho moxeta! Ha ho moxeta!
Cogullada
 I tot seguit, com si tingueren ús de raó, hi acorren dels pins cinc o sis moixetes, de vegades més, volant per sobre del grup, dins l’emplaçament marcat per gossos i caçadors. Quan algun ocell desatent alça el vol de terra, la moixeta l’acaça, se l’endú i se’l menja. De tal forma que les aus prenen tanta por de les moixetes que primer permeten que el caçador les capture o mate que no volar per la volta del cel. N’hi ha de tantes, que als caçadors no els cal més que atrapar-les amb les mans i guardar-les al sarró. Parem atenció, amics, perquè alguns homes s’han tret el barret del cap i l’estenen entre els sembrats eixuts. Sense altra eixida, els dissortats pardalets s’arreceren i s’amaguen dins la copa suada del capell on són atrapats dòcilment. Finida la tasca, els caçadors formen un rotgle per començar el recompte. El dia ha sigut abundós, quasi set dotzenes d’ocells, vius i morts, que es distribueixen equitativament entre cadascun dels membres de la colla. Abans, però, cal preparar l’engany per a d’altra ocasió: un de la colla reballa fortament cap amunt, com si es tractés d’un colom derrabat, una cogullada viva. Una moixeta vola rabent cap a l’animalet i se l’endú. Després repeteixen l’operació fins que cascuna de les moixetes col·laboradores ha aconseguit el seu premi. Marxen contentes i pagades cap al niu, obligades per l’instint de supervivència. Les esqueren així perquè a l’altre dia tornen prestes al reclam del crit, transcrit fidelment pel cronista d’acord amb la fonètica local:
― Ha ha moxeta! Ha ho moxeta! Ha ho moxeta! 
Falcó comú
Les moixetes són ocells de presa que volen pels encontorns dels camps, ran les pinedes. Els estudiosos del fenomen, pocs i derivats majoritàriament del comentari exacte de Martí de Viciana, no s’hi posen d’acord sobre quina és la classe d’au que els de Vistabella anomenen moixeta. Són animals més petits que els esparvers i per al cronista del setze, un collar negre els circumda el coll. Segons el territori, la moixeta designaria un mussol o una òliba. Molt probablement es tracte d’un falcó, el bigot negre del qual pot fer pensar en un collar, com suggereix sàviament Martí Domínguez. O potser també es tracte d’un xoriguer, de port semblant. Segura relaciona el nom amb el falco columbarius. L’autor del poema narratiu Seïdia li dedica uns mots: «Moixeta, a un colomí vas vull amarinada? Per què ací no’m portes cogullada». Siga qualsevulla l’au carnissera utilitzada, el ben cert és que el costum ha caigut en desús. Degué anar perdent-se a poc a poc fins a derivar en una mena de paròdia en què la destresa i habilitat demostrada anys anteriors s’hagué escapolit, tot i que hi romania el record del mètode. Anys a venir s’hi aplicaren al pla. Una moixeta dissecada es posava ben visible al capdamunt d'un pi. Instintivament, els ocells s’agrupaven per atacar-la i fer-la fugir i  acabaven enganxats a la malla o al visc. Actualment només algun caçador vell assaja el sistema, víctima segurament d’un atac de malenconia. Caça de reis, l’anomenava admirat Escolano. Les armes de foc semblen més efectives, però, ho són de debò?
Vistabella
Un costum de caça atípic, aquest de la moixeta, si el lector considera que una rapaç salvatge, brava, lliure, sense cap ensinistrament previ, fa cas de la veu de l’home, davant la qual les aus terreres cobren tal espant en veure els seus depredadors naturals que cauen en la ratera voluntàriament. El cronista és franc en la descripció i calibra l'economia de mantenir les aus en llibertat, si es poden aprofitar per al bé de l’home, postil·la santament.
El grup torna mansuet cap a Vistabella, contents i agraïts a l'art que els subministra tan bon proveíment. Encara no són sis, hora de la prohibició de caçar. No es veu absolutament ningú en aquest redós muntanyenc, només el pedregam de les cases i la font de Dalt que els aculls graciosament abans d’enfilar el portal de Sant Roc pel raval, cara a la plaça del Dau on es desfarà la colla. Els espera l’ombra benigna de casa i la satisfacció de l'aliment aconseguit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada