dissabte, 17 de gener de 2015

Quina ceba! I (La mort de Martí el Jove)


Martí el Jove. Roll genealògic. Monestir de Poblet
Els preparatius
Sobre els fets històrics hom sol presentar dues perspectives almenys, la del vencedor, teòricament la triomfant, i la del vençut, escassa i sovint negligida. Coneixem el vencedor de la batalla, Martí el Jove: culte, jove, brillant, atractiu, bon governant, aclamat futur rei de la Corona d’Aragó. A més de poeta, el rei  de Sicília havia aprés a tocar l’arpa amb el mestre Pericornio. El superava un afany desmesurat pel luxe. Rafel Tasis n’arrodoneix el retrat: era un gran amador.
I coneixem els vençuts: els sards, però no tots s’hi encabeixen dins l’oració. Llavors, l’illa de Sardenya era senyorejada per la Corona d’Aragó, d’ençà que el rei Jaume II l’havia incorporada als seus regnes, malgrat les desavinences, sovint bèl·liques, causades per la confluència d’interessos afins al papat i a les senyories de Gènova i Pisa, a més de les lluites del clan familiar dirigent: els Arborea.
A les acaballes del segle xiv, el jutge d’Arborea, Marià IV d’Arborea, dit el Gran, català ell, acordà una Carta de Logu o costums del lloc amb la qual regia el territori sota la seua jurisdicció. El text no s’ha conservat. Succeí en el govern la seua filla Elionor, que reféu el text l’any 1392 i n’estengué l’àmbit jurisdiccional a tot Sardenya. Escrita en llengua sarda, en quina sinó?, s’avançava en el temps a d’altres règims civils coetanis. Els analistes li atribueixen la modernitat d’algunes normes, la saviesa judicial i la incorporació de diverses tradicions: romanocanònica, bizantina, bolonyesa i catalana. Hom ressalta la notable incidència d’aquest corpus legal sobre el costum consuetudinari sard. Confirmada per Alfons el Magnànim, regí les lleis sardes fins a la imposició del codi savoià l’any 1827.
Els Arborea formaven una mena de casta bregosa i altiva, altament endogàmica. Combatien ardorosament l’ocupació de l’illa dirigits per la nissaga del jutge. Elionor d’Arborea era la jutgessa regent, filla de Marià IV. Es casà amb Brancaleó Doria, genovès de nissaga, afí a la corona catalanoaragonesa i posteriorment enemic declarat després d'esposar-se. Un matrimoni dictat per la necessitat sarda d'aliar-se amb Gènova per a enfrontar-se als catalans.
Elionor d'Arborea. 
Església di San Gavino.
Monreal. Segle XIV
Entre 1404 i 1407, havent mort la jutgessa, Doria aconseguí de sotmetre la major part de l’illa fins al punt que tan sols hi romangueren indemnes les places de Càller, l’Alguer i Longosardo. Per a resistir els atacs, mancades d’ingressos i de suport econòmic de la corona, aquestes ciutats protegien l’acció corsària a canvi de queviures i d’altres necessitats.
Les passes es donen sense pressa i els esdeveniments es precipiten sense tura. En plena expansió bèl·lica a l’illa, l’any 1408, el vescomte Guillem III de Narbona al·legà els seus drets dinàstics al jutjat d’Arborea per incorporar-se a la guerra, era nét de Marià IV i nebot d’Elionor. Aliat de Doria, hi comptà amb l’ajut naval dels genovesos, tradicionals enemics dels catalans. Els historiadors apunten cap a la influència directa del papa de Roma i de Ladislau I de Nàpols perquè adoptés aquesta reivindicació. No devia tenir molt arrelades les conviccions sardes perquè uns anys després vengué els seus drets successoris a Ferran I per la suma pattuita de 100.000 florins. Pardal que vola... Atesa la circumstància que ja venia d’anys, gens fortuïta aleshores, i el perill evident de perdre el control de l’illa, Martí l’Humà decidí preparar una expedició per recuperar el territori perdut. El 25 de novembre, a la cambra de paraments del palau Major, amb l’assistència de barons, prelats i missatgers de les ciutats reials, el monarca anuncià la decisió de «posar l’estendard reial», equivalent a una declaració de guerra. Començava l’ofensiva!
Catalunya oferí 1.500 hòmens a cavall i 3.000 a peu. La ciutat de Barcelona armà sis navilis a càrrec seu i una host d’ajuda. La major part de la noblesa i cavalleria de Catalunya es mogué ràpidament així com els barons i cavallers d'Aragó i del regne de València. S’hi apuntà la gent de guerra més exercitada que hi havia en aquestes parts. Al cap de poc de temps, a la platja de Barcelona fondejaven 150 veles sota el comandament del capità general de la flota Pere Torrelles, un petit rei, segons Tomic. Zurita distribueix les categories navals: vint-i-cinc naus grosses, deu galeres i quinze galiotes, la resta, llenys, carraques i coques. El nomenament de la capitania dilatà els afers i provocà el divís entre barons, nobles i altres gentilshòmens. Finalment, s’hi embarcaren molts cavallers catalans i gascons per servir el rei «a tot lur espens». Poques cases foren en Catalunya que no hi anàs algun membre, per tal com a les corts havia estat ordenat que tots els hòmens a cavall, que eren mil hòmens, havien d’ésser barons, nobles, cavallers, gentilshòmens, generosos i ciutadans honrats. Per aquesta raó, de totes les cases hi foren.
Salparen vers Sardenya el 15 de maig ―el 19, segons Zurita―, amb el vent matinal, acompanyats de la benedicció de Martí l’Humà. Desaparegut l’estol de la línia tèrbola de l’horitzó, el monarca ordenà el canvi de residència. A l’endemà ja era al palau de Bellesguard, al peu del massís de Collserola, amb el cor partit entre l’orgull de rei en veure reunit tan gran estol per ajudar l’hereu que ocupava el cim de la nissaga i l’aflicció natural del pare que desconeix què li preparava la ventura al seu fill. Quan plau a Déu que la fusta peresca..., cantava Marc. Importava molt, a la autoritat i reputació de la Corona d’Aragó, que l'illa de Sardenya es reduís a la seva obediència. Martí l’Humà es preocupava forá perquè sabia de la resolució i l’ànim del rei de Sicília. Era el seu fill i s’arriscava i s’exposava a molt de perill, així dels enemics com de l’aire pestilent de l'illa. Fuetejat per l’enyor, qui sap si per una premonició paterna, a vuit dies d’haver salpat l’estol de guerra vers Sardenya, li escriví una lletra desbordada de consells i saviesa, amb la signatura de Bernat Metge de secretari. Com després aconsellaria el papa Alexandre sisè al seu insensat fill Joan, el monarca hi exhortava el jove rei a guardar-se dels mals aires, a seguir les instruccions del físic que l’acompanyava i, sobretot, a esperar l’arribada de la flota que navegava en ajut seu. Li implora que siga benevolent amb els sards, que mostre misericòrdia i no crueltat, si retornen a l’obediència deguda. Si els ha de perdonar, que siga de forma que mai més no es tornen a rebel·lar, «en altra manera, pitjor seria la darrera error que la primera», afirma el rei Martí. L’encoratja a considerar que malgrat que Sardenya resulte molt important per a la política de la Corona d'Aragó,  no s'ha d’esmerçar fins al punt d’aventurar-ho tot en aquell combat. Això fóra pescar amb l’ham d'or, com procama Zurita. Mesclum d’instruccions al governant i bataller i d’advertències angoixades de pare patidor, el text completa la imatge icònica de la futura mort del jove rei de Sicília. Una lectura actual potser titil·laria l’escrit de vulnerable i temorós.
En el record romania l’intent de negociació diplomàtica, frustrada, amb el regent Leonard Cubello, podestà d’Oristany. El sis d’octubre 1408, mentre prosseguia la disputa de la successió al poder, Martí el Jove desembarcà a Càller amb un exèrcit comandat per Pere Torrelles decidit a restablir la plena sobirania sobre l’illa, nolens volens. Durant el mes de desembre 1408, Cubello comunicava al rei de Sicília que les converses es deturaven perquè el vescomte de Narbona havia arribat a Sardenya i: «non gli sembra corretto proseguire personalmente le trattative». 


Castell de Seddori
Guillem II d’Arborea, III de Narbona, acaba d’aportar a Frixiano, a prop de Castelsardo, al front d’un exèrcit de 18.000 hòmens i marxa cap al castell de Seddori, Sanluri, l’única fortalesa, després de Càller i Oristany, capaç de barrar el pas als catalans. Martí el Jove, determinat a no sortir de l'illa sense la victòria, i sabedor que el vescomte de Narbona, amb armada i moltes companyies de gent de guerra, havia passat a Sardenya en confederació amb Brancaleó Doria per apoderar-se de l’illa, decidí presentar batalla. Havien fallat totes les temptatives de submissió pacífica. La batalla final es lliurava a Sanluri.




«Quina ceba!» és una expressió típica de la comarca de l’Horta usada per a mostrar una sorpresa aflictiva inesperada, una dissort patida, la mort súbita d’una persona estimada o molt popular... El camp semàntic, atesa la circumstància hortolana de la terra, abraça un espai molt més ample: «Estar fet una ceba», «Fotre o fotre’s una ceba»... en són algunes de les més significatives i conegudes. En una escala inferior, hi existeix l’exclamació «Quina llima!», usada davant situacions adverses però superables.

Cap comentari:

Publica un comentari