La mort de Joan de Borja, II duc de Gandia

Suposada imatge de Joan de Borja
Pinturicchio: La disputa de Santa Caterina. Ap. Borja

La nit foscant del catorze de juny de 1497, a l’esplèndida casa de Sant Pietro in Vincoli, madona Vannozza Catanei prepara un sopar suculent per als seus fills. A l’endemà, Joan partirà cap a Nàpols i cal retre-li els honors merescuts. Hi ha molts convidats, tanmateix hi destaca l’absència sorprenent d’Alexandre VI. Els comensals canten i beuen fins caure exhausts, ben entrada la matinada. En finir el convit, Joan s’acomiada amorosament de sa mare i marxa acompanyat de Cèsar i d’un home certament misteriós, ocult el rostre sota una màscara veneciana. En eixir de palau, Cèsar fretura de festa i marxa acompanyat mentre Joan enfila el camí del Vaticà pel call jueu.

Casa de Vannoza Catanei

A l’endemà de matí, el papa és informat que el duc de Gandia encara no hi ha arribat. El pontífex assumeix amb un somriure que el jovenet ha visitat alguna alta i permissiva senyora i trigarà encara a arribar-hi. Les noves, però, comencen a fluir aviat: el cavall del duc ha estat trobat solt vora el palau de Parma, amb la cingla tallada, la sella penjant i el cavallerís moribund. Giorgio, un vell pescador, explica que aquella matinada, ran del Tíber, entre el pont de Sant'Angelo i l’església de Santa Maria Nuova, havia vist dos hòmens emboçats els quals, assegurant-se que ningú no hi havia, advertiren un cavaller amb esperons d’or muntat sobre una bella cavalcadura blanca. Sobre la grupa sobreeixia la silueta d’un home estirat, el cap penjant en una direcció i els peus en una altra. S’acostaren amb precaució al muret del riu, el genet brocà ràpidament el cavall i els dos homes de peu davallaren el cos, el balancejaren i el reballaren amb força al mig del corrent del riu. Del cavall estant, el genet advertí un objecte pesant en forma de capa que surava en l’aigua. Manà que hi llançaren pedres fins que fos enfonsat, moment en què tothom se’n tornà cuitadament per on havia vingut.
Espantat per la història que contaven a les seues oïdes, el papa ordenà a centenars de barquers i pescadors que llavoraren el riu, pam a pam, rogle a rogle. A boqueta nit, una xàrcia féu el cóp i atrapà el duc. Camisa d’Holanda vestia, capçana de seda i perles i un anell d’or al dit que cent pobres enriquiria, daga a la cintura, joies sobre el cos i una bosseta amb trenta ducats al cinyell, mans i peus lligades i un plom del coll penjat.

Ho relata detalladament el romanç. Sobre el cos s’advertien entre deu i catorze ferides, la més gran de les quals era un fosca i paorosa fenedura de coltell que havia seccionat la gola d’un colp i li havia arrencat la vida. Immediatament, fou traslladat al castell de Sant’Angelo on el despullaren, el llavaren i el perfumaren. Poc després, el cavaller que tenia l’«esguard més bell de la vida» fou transportat silenciosament a Santa Maria del Popolo sobre un taüt, cobert el cos per una capa de brocat.

Quan el seguici travessava el pont de Sant’Angelo, uns planys esgarrifosos trencaren la quietud i retronaren amargament i pesarosa per tota la ciutat. El papa s’ofegava d’angoixa i el seu dolor no tenia tura ni conhort. Adoptà la ferma decisió de tancar-se als apartaments i refusà veure ningú. Durant tres dies i tres nits no tastà ni aigua. Al tercer dia, asserenat i macilent, ordenà la crida i cerca dels assassins que per dos mesos perdurà infructuosament. Els sefardites romans en feren un romanç en plecs solts que s’estengué per terres de Rodes i Turquia.