La balena de l’Albufera

Això no m’ho va explicar cap amic, pertany a l’esfera dels records més íntims i es lliga estretament al devenir de l’horitzó vital. Érem a l’inici de l’estiu, passat sant Joan uns dies. Les recialles de la gran riuada de 1957 perduraven encara als voltant de l’Albufera. Pel poble circulava una quimereta de boca en boca que explicava amb detall l’entrada d’una balena o d’un catxalot amb la maror de la riuada. Tot eren dites i cabòries sobre l’existència d’aquell peixot que ningú no semblava saber descriure amb certesa en l’existència del qual els més infants crèiem a ulls clucs. Algunes veus expertes explicaven que havia entrat per la gola del Perellonet amb la pujada de les aigües i s’alimentava de pomes serenes i cacaues que llavors encatifaven com una manta la superfície albuferenca. Racionalment, aquell fet resultava inadmissible, tant pel tipus d’alimentació del cetaci com per l’escassa fondària de les aigües albuferenques que l’escandall delatava d’immediat. Tanmateix la ingenuïtat infinita de la innocència terrenal dels infants era capaç d’atorgar carta de credibilitat a qualsevol contalla relacionada amb el llac. Hi pervivia una aura de misteri sobre animals gegantins i menjapersones com Sanxa, la gegantina serp de la Devesa descrita per Blasco Ibáñez o altres animalons semblants com la serp que mamava o el drac del Túria, una rondalla d’aiguamoll estesa arreu del Mediterrani.
Els mesos passaren i l’estiu començà amb  el govern de la calor. La vespra de Sant Pere m’havien fet gitar aviat, amb l’excusa real que a l’endemà calia matinar. Acceptí dòcilment amb la tranquil·litat que em proporcionava la lectura nocturna, descoberta a la sopalma del costum patern. Encara era nit fosca quan ma mare pujà al quarto a cridar-me tan plàcidament com sempre. A baix m’esperava la iaia amb el got de llet ben calenteta i un rovellet d’ou que havia afegit per prescripció mèdica. Em posí el sucre acostumat i ajudí a preparar les cistelles per a l’excursió. Isquérem en rompre l’alba camí del Port avall. A l’altura de la plaça de la Font de la Bàscula, s’uní al seguici una altra gent carregada de sàries i mocadors de fardo al coll. L’aurora dibuixava unes ombres allargadisses projectades vers el poble que, a poc a poc, s’esvania entre les clarors del dia.
Amb el caminar alegre, la corrua de gent franquejava un atomitzat mosaic d’arrossars d’espigues verdes. Arribàrem sense presses a les precàries instal·lacions portuàries. Hi anàvem majors i xiquets, tots ben a punt per a gaudir del primer dia d’estiu a la muntanya de la Devesa. Al port, les dones feien fressa mentre els hòmens, separats per grupets, mamprenien les tasques d’arranjament de les barques, dos, que eixien aquell dia. Una tercera, de lloguer, la del tio Sulema, fondejava a la mota del sequiol, ben abillada per a rebre els viatgers que vulgueren navegar aquell matí.

                                                                                                          Ramon Borràs

Muntàrem amb certa precaució, primer les criatures, en segon lloc les dones i finalment, els hòmens, ben aqueferats amb les cordes. Seiérem ordenadament a l’estreta coberta amb la incomoditat suplementària del palomar encastat sota les cames. Seguíemles exactes instruccions del patró que havia de governar el barquetot. A quines hores del matí, tot eren crits i barrila al port, semblava com si tot el poble es disposara per al lleure marítim.
Tot a punt, algú donà l’ordre i les barques començaren a moure’s lentament, arrossegades per la força d’uns hòmens que estiraven com animals de les maromes lligades al braganell. El canal del Port és més aïnes un sequiol mitjanament ample d’una llargària feridora, eixamplat al final en una mena de gola o bocana que s’esgola dins l’Albufera. En albirar el lluent, les dones, previsores elles, obriren el cistell i començà a rodar la coca bova i el xocolate de bollet, fet a Torrent.
A recer d’aquell àpat dolç, una senyora molt ardida, coberta amb un mocador al cap, començà la narració. Resulta que amb la riuada havia entrat per la gola del Perellonet un monstre ferotge que escometia les barques i les enfonava, relatava amb passió. Li ho havia dit un pescador que pescava una nit a l’encesa. Mentre esperava el moment de clavar la fitora a algun peix a la llum sangonosa que eixia del fester, havia vist com brollava una font molt a prop seu. I no era de l’ullal. Tremolós, aquell home capgirà el barquet i navegà com un esperitat cap a la vora albuferenca més arrimada. Els comentaris sorgiren de seguida. Una dona vella contà que en la revinguda dels quaranta s’havia trobat un enorme dofí al llac i molts peixos de la mar. Els hòmens s’ho prengueren a broma i per fer xala, començaren a trangolejar el barquetot. Moviment que devia espantar els peixos perquè saltaven desesperats dalt la barca directes cap a una mort segura. De llobarros, ai! no en caigué cap. S’oïen crits i rialles mentre els menuts ens abraçàvem com podíem a les mares i ties i tractàvem d’allunyar el terror amb crits esgarrifosos, pur efecte reflex de la paüra que sentíem.
Contràriament a l’escarot de la gent, amb la vela estesa, la barca lliscava sense trasbals sobre l’aigua verdosa, empesa pel ventijol de ponent que la movia veloç vers la platja de la Devesa. Durant la travessia no albiràrem cap peix més gran que una llisa, la por, però, hi romania. Arribàrem a port, si és que es podia aplicar aquella denominació a un minúscul redós aplanat sobre el sequiol. Desembarcàrem com poguérem i amb la càrrega al coll iniciàrem la travessia per les espesses mallades fins arribar a la mota. Platja, paella i coca fou el menú del dia. Més rojos que un pimentó i la pell coenta com un all tornàvem a casa més cansats que un burro forner. Embarcàrem tard, carasolats encara, per aprofitar la darrera claror i el llevantet del capvespre. A la llunyania s’albirava la Perenxissa i el lluent tenebrós ens esperava davant nostre. Durant la travessia potser entropessaríem amb l’embalum grisenc de la balena. Ens atacaria? La sofisticada imaginació infantil féu la resta. I tot i arribar sans i estalvis a port, de nit, a la xicalla ens envoltava un alè enigmàtic d’aventura que s’acostava a les dimensions èpiques d’una pel·lícula del Far West.